Cada dia, a 53 països del món, s'imprimeixen 42 milions d'exemplars de premsa gratuïta. Aquesta és una de les dades que destaquen els promotors d'una campanya contra aquest tipus de premsa que està en marxa a la Gran Bretanya. Els activistes han iniciat una recollida de signatures a fi d' aconseguir la prohibició d'uns diaris que també han guanyat molta popularitat a casa nostra i que la veritat, a banda del fet de ser de franc, ben poca cosa tenen en comú entre ells. Ben mirat, però, això de que no s'han de pagar és discutible. Els promotors de la iniciativa han posat en relleu el cost addicional que suposa per al conjunt dels contribuents la recollida d'un paper que generalment no es recicla, perquè sol acabar en una paperera convencional o pel terra de les andanes del metro o del tren.
Amb tants indicis incriminatoris només queda procedir a la detenció, judici sumaríssim i execució de la premsa gratuïta. Tanmateix, un jutge intuïtiu va dir una vegada davant d'un cas: "tot això és massa clar, enfosquim-ho". I aquí cal seguir aquesta línia. Si es posen en contrast les xifres de circulació de la premsa gratuïta amb les de la premsa de pagament, les primeres queden en ben poca cosa. La circulació de premsa convencional només de quatre països -la Xina, l'Índia, el Japó i els EUA- suma més de 300 milions d'exemplars diaris. Es podria fer una extrapolació planetària i la xifra seria molt més elevada ja que, malgrat el que pugui semblar, ni la televisió ni Internet, han aturat una tendència al creixement del nombre de diaris, i de lectors, a grans regions del planeta com el continent asiàtic o Amèrica del Sud.
The New York Times va fer cèlebre el seu lema "all the news that's fit to print" (totes les notícies que val la pena imprimir, en el sentit de complir uns requisits). Introduïa d'aquesta manera la idea que només allò que posseïa un cert valor o interès tenia el dret a passar per les màquines. Es un lema sostenibilista avant la lettre perquè defuig la inconsciència en el dispendi i vincula el raonament a l'ús d'un recurs en concret. Precisament els promotors de la campanya britànica han entrat en aquest terreny, tot argumentant que la premsa gratuïta està concebuda perquè ningú la vulgui guardar. En altres paraules, i segons aquest punt de vista, els articles que presenta no són res, una excusa per fer arribar publicitat al lector.
(F)
El problema és que la divisió entre premsa de pagament bona i premsa gratuïta dolenta no s'aguanta per enlloc. Com a màxim, aquesta darrera contindria reportatges i notícies amb menys extensió, però això no diu res de la qualitat. No es pot defensar seriosament que The Sun (de pagament) sigui superior en selecció i tractament i de la informació que el London Lite (gratuït). Per portar-ho més a prop, és prou sabut de tothom que un diari espanyol de gran difusió es dedica a fabricar sistemàticament mentides que van a primera plana, i quan la realitat les desmunta, el rotatiu ni rectifica ni es disculpa. Personalment, encara no he detectat res de semblant entre la premsa gratuïta. Atenció: que tampoc és políticament neutra! Tot i així, com a mínim, té la decència de no menystenir la intel·ligència dels seus lectors. En un altre ordre de coses, però seguint amb les comparacions, a Barcelona, els diaris gratuïts no són uns apassionats de la llengua catalana, però tots la inclouen en diferent mesura en les seves informacions, cosa que ni fa, ni vol fer, una capçalera centenària de la ciutat, per desencís constant dels qui l'admirem.Crec que vincular el debat sobre el consum de paper amb la legitimitat de la premsa gratuïta a existir és una mica esbiaixat. En primer lloc el debat s'hauria d'ampliar a tots els usuaris de paper i això fa que les fronteres de la qüestió s'estenguin al món de la premsa periòdica, al del llibre i al de l'embalatge, ja que prop de la meitat del paper que es consumeix a tot el planeta està destinat a aquesta darrera finalitat en virtut de la globalització i de la logística més avançada. En segon lloc, si es vol parlar, no ja de qualitat, sinó del sentit d'imprimir tant, caldria esbrinar si ens calen centenars de col·leccionables que inunden els quioscos o milers de novetats literàries per a les quals no hi ha una demanda que justifiqui tanta oferta. Però, és clar, totes aquestes decisions estan subjectes a la llibertat de premsa i de fer negoci. I qui, en raó de què, podria erigir-se en filtre? Es pot pressuposar que aquesta responsabilitat ja és exercida per les empreses editorials?
Pel que fa a l'esfera pública, aquí tot és una mica diferent. Les administracions haurien de reflexionar molt seriosament sobre certs contrastos. D'una banda, impulsen la prevenció dels residus amb diversos mecanismes, entre els quals el compromís intern a reduir el consum de paper i envien missatges a la ciutadania que van en la mateixa direcció. Però de l'altra -i en aquest punt moltes persones de diferent ideologia hi coincideixen- generen una immensa quantitat de propaganda institucional amb revistes, tríptics, cartells. Es podria informar igualment a les persones amb una major sobrietat i sense donar sensació de contradicció. Totes les forces polítiques del país participen d'aquesta conducta en l'àmbit de poder que els pertoca, sigui municipal, regional o nacional.
(F)
Unes administracions plenament coherents en aquest tema podrien passar a l'ofensiva des de la credibilitat. Per exemple, tot regulant la profusió de publicitat agressiva que utilitza fulls de paper excepcionalment grans per raons tan subtils com reproduir una fotografia a mida real d'un ordinador portàtil i així fer-lo més atractiu. Una pràctica que, a més, ha generat una autèntica coalició d'imitadors. Quan aquestes batalles es guanyessin es podria iniciar un diàleg persuasiu amb les editorials convidant-les a la reflexió. No s'ha d'oblidar que un text mínimament elaborat encara té més valor que una banal llista d'ofertes. Procedim, doncs, per ordre.El camí cap una moderació en el consum de paper serà llarg i gens fàcil. Una de les grans paradoxes del nostre temps és que la societat digital, que ens havia de fer avançar cap a la desmaterialització de l'economia, ens està portant pel camí contrari. Segons un informe de la consultoria Gartner Group, l'usuari mitjà d'Internet imprimeix 28 pàgines cada dia. Potser ni cal fer la multiplicació per adonar-se del que això significa. Només em queda demanar-te, amic lector, que no imprimeixis aquest article.
