Les noves tendències en la gestió i manteniment del verd urbà caminen cap a un concepte molt interessant: la naturalització dels municipis. Consisteix en transformar els espais verds i altres indrets perquè esdevinguin hàbitats favorables als processos naturals, de manera que aquests processos s’hi puguin desenvolupar amb la màxima espontaneïtat possible.
Històricament, les ciutats s’han fet contra la natura, en el sentit que les urbs oferien a les persones una certa seguretat que difícilment podien trobar extra muros. Aquesta separació encara és viva en el subconscient col·lectiu, malgrat que és evident que el camp s’ha urbanitzat força i que les ciutats han anat incorporant cada vegada més zones verdes per raons socials, culturals, estètiques, i sobretot de salut. No és pas casual que l’Organització Mundial de la Salut recomani una determinada proporció de metres quadrats de verd per habitant.
Un primer intent que la ciutat va fer per retrobar-se a la natura es va produir a finals del segle XIX, amb el moviment urbanístic de la ciutat jardí fundat per Ebenezer Howard a Anglaterra. Aquest moviment, de bones intencions, ha acabat resultant en l’expansió mundial del model de ciutat difusa, de conseqüències ambientals poc previsibles abans de l’arribada de l’automòbil.
"La ciutat ja no vol arribar on és la natura, sinó que vol portar-la als seus espais urbans consolidats"
El segon gran intent s’està produint ara i és, justament, la naturalització. La diferència amb el primer és que la ciutat ja no vol arribar on és la natura, sinó que vol portar-la als seus espais urbans consolidats. Es tracta d’una dinàmica que va més enllà dels parcs i jardins. Té com a objectiu enverdir els carrers, les places, els murs, les cobertes dels edificis i fins i tot els ponts, així com apropar la biodiversitat i els cursos d’aigua a la ciutadania. Algunes de les intervencions urbanes més reconegudes darrerament a escala internacional van per aquí, com és el cas de la Highline de Nova York, la petite ceinture de París, i el Cheonggyecheon de Seül.
Naturalitzar implica incrementar el verd i la presència de la natura quantitativament i qualitativament. Això té una incidència directa en els mètodes de gestió. Es passa d’un manteniment ornamental a un altre on predomina el criteri ecològic, amb la tria d’espècies de plantes locals; l’afavoriment de la biodiversitat; la progressiva reducció de la gespa a favor dels prats i herbassars; la diversificació de l’arbrat; i la minimització dels tractaments fitosanitaris; entre altres iniciatives. En definitiva, es tracta d’un canvi de paradigma ben fonamentat i indiscutiblement beneficiós, perquè permet millorar les condicions ambientals de la ciutat. Tot plegat suposa també una oportunitat per augmentar la sensibilitat i l’educació ambiental de les persones.
"Es tracta d’un canvi de paradigma ben fonamentat i indiscutiblement beneficiós, perquè permet millorar les condicions ambientals de la ciutat. Tot plegat suposa també una oportunitat per augmentar la sensibilitat i l’educació ambiental de les persones"
Aquest darrer punt és important perquè els gestors del verd urbà són conscients que els resultats de la naturalització no són ben entesos per tothom i hi ha feina per fer en aquest sentit. Un exemple seria el criteri d’afavorir la presència de vegetació espontània en solars en desús. Aquest criteri té el seu sentit dintre de l’esquema de potenciació de la biodiversitat, però algunes persones hi veuen deixadesa. El mateix succeeix amb el creixement herbes en els escocells dels arbres -un altra opció de naturalització- que s’arriba a identificar amb desídia. El que en el fons es rebutja, en ambdós casos, és la lletjor.
Està clar, doncs, que caldrà treballar en pedagogia i comunicació, explicant el perquè de les actuacions. Serà una feina àrdua perquè els sentiments estètics estan sovint ben arrelats i vinculats a qüestions emocionals que els arguments no sempre poden modificar. El que em crida l’atenció és la facilitat amb què emergeix la sensibilitat per una suposada agressió a la bellesa, tenint en compte que a Catalunya, s’ha acceptat, com a mínim el darrer mig segle, una agressió real a la bellesa de les nostres ciutats sense precedents, que no s’atura, i que per a molts sembla invisible.
És difícil de trobar, en altres països occidentals, la inserció en la trama urbana de tants edificis desproporcionats i disharmònics amb el seu entorn, en alçada, en volum, en forma, i en color, que s’observa a casa nostra. Els 60 i 70 van hipotecar el nostre paisatge urbà per moltes dècades, sense que hi hagi marxa enrere. Per empitjorar-ho, milers de balcons i terrasses s’han convertit en trasters a l’aire lliure, alhora que prolifera una ingent quantitat d’aparells d’aire condicionat, com una veritable plaga visual a les finestres.
L’últim convidat a aquesta festa del mal gust és la caixa de distribució de fibra òptica i el seu cablejat que, sense respecte per les façanes més nobles, està fent metàstasi arreu del país, reduint les campanyes d’embelliment dels immobles, que durant tant de temps han fet molts ajuntaments, a l’oblit. Tant de bo la naturalització pugui servir a la llarga per afinar el criteri estètic col·lectiu, de manera que es comencin a veure com a rebutjables certes actuacions que mai s’havien d’haver tolerat.
