A la bodega de l'Air Force One, aquest avionàs que transporta el president dels Estats Units, hi ha lloc de sobres. Cal tant d'espai per a poder-hi emmagatzemar tot el que puguin necessitar el president i el seu seguici. Avui dia no ho sé, però abans, durant els viatges, vivien del que duien a sobre. Els presidents Dwight Eisenhower i Richard Nixon, quan van visitar Espanya en els anys 1959 i 1970, es van presentar amb la seva llet envasada i el seu paper higiènic, segons la premsa de l'època. La malfiança cap a les coses més elementals del Tercer Món, i aleshores nosaltres en formàvem part, arribava a aquests extrems. De fet, els poderosos sempre pensen que els altres són uns desgraciats. Només cal veure les recomanacions que les agències de viatges fan als turistes que s'"arrisquen" a viatjar -en cotó fluix- fora d'Europa.
Els romans ja pecaven del mateix mal. Els que no eren com ells no passaven de bàrbars. Ara visites les ruïnes de Palmira, les tombes d'Amàsia o el que queda del temple de Salomó i conclous que nabateus, pòntics i hebreus no devien ser tan bàrbars com això. Però els romans posaven ibers, gots, parts, sàrmates i si molt convenia escites i egipcis en el mateix sac. Aquesta actitud ignorantment despectiva sotja tothora les mentalitats imperialistes, sembla ser.
Si aquells romans imperials o aquells presidents imperialistes no haguessin estat tant arrogants, haurien entès millor el món. Si aquests turistes entressin una mica en la quotidianitat dels visitats, comprendrien millor les diferents realitats del planeta, fetes certament d'angúnies i misèries, però també de subtileses i luxes morals que van més enllà de les tòpiques icones del desenvolupament occidental. Aquí bevem llet des de molt abans que a Amèrica hi hagués vaques i mantenim net el final de l'esquena des de temps immemorial. Encara que no sabessin llatí, grecs i perses parlaven com persones i gaudien de literatures esplèndides.
Immersió
Alguns candidats a parlamentari europeu es veu que ho ignoren. Espanya inicià el seu camí cap a la Unió Europea (Comunitats Europees, se'n deia aleshores) de la mà de Marcelino Oreja, ministre suarista d'elevada qualitat intel·lectual i humana. No fa gaire vaig coincidir amb ell a Istanbul i vam conversar a bastament sobre armenis i bizantins i sobre el futur de Turquia, dins o fora de la Unió Europea. Reconfortava. Un parent seu que aspira a un escó a Estrasburg diu coses d'un altre gruix.
Perquè ara resulta que la immersió educativa en l'univers cultural català -prou tímida, però alguns encara la troben excessiva- provoca un empobriment total. "Tanta misèria intel·lectual només condueix a un futur: la misèria moral i econòmica", ens avisen. Se suposa que no tenim llet pasteuritzada ni paper higiènic. Tornen els bàrbars, es veu. O sigui nosaltres. Alarmant, quan s'és romà i l'imperi trontolla als confins del mur d'Adrià.
He treballat molts anys per a la UNESCO. Ser catalanoparlant no m'ha impedit dominar altres llengües i comprendre altres cultures. Ben al contrari: m'hi ha ajudat, i molt. Les meves arrels no em limiten com amarres. Em permeten evitar el naufragi per manca de referents. Un aspirant a diputat, a més de no incórrer en tergiversacions, hauria d'entendre aquestes coses. Encara que sigui romà. O pre-romà, potser...?
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
