La planificació metropolitana concurrent
Per què l'any 2014 tenim sobre la taula la redacció d'un Pla Director Urbanístic de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (PDUM) i no la redacció 2.0 del Pla General Metropolità (PGM) de l'any 1976? Perquè som en un canvi d'època. Això queda molt fashion, però és que, a més, en aquesta ocasió és veritat. És veritat, som en un canvi d'època i, per tant, no podem fer una mera versió 2.0 del PGM de l'any 1976. I no tant perquè se n'hagin ja fet centenars de modificacions al llarg d'aquests quaranta anys, sinó, senzillament, perquè ens cal un altre tipus de document. No som davant del repte d'actualitzar el que ja tenim, que és prou bo, sinó que som davant del repte de fer una cosa diferent, totalment nova, ajustada a les noves circumstàncies.
L'any 76 van passar moltes coses. N'evocaré ara dues. D'una banda, l'aparició del mateix PGM; d'una altra, la publicació d'una obra anomenada Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans, de la qual vaig ser el promotor i el secretari de direcció. Aquesta obra ha estat considerada després, amb el pas del temps, el llibre fundacional del pensament ambientalista -et pour cause territorialista‑ de casa nostra. Això serà més o menys exacte, però en tot cas l'obra va tenir un paper determinant en la generació d'aquest pensament. És a dir que, en el moment en què apareix el PGM, neix formalment, acadèmicament plantejat, el pensament ambientalista. No li podem demanar al PGM, per tant, que contempli els principis ambientals que tot just naixien al mateix temps que ell. Això no obstant, les successives lectures que s'han anat fent del PGM al llarg d'aquests quaranta anys han anat incorporant aquesta forma de veure les coses. Entre altres raons, perquè la realitat s'ha encarregat de posar aquests temes sobre la taula. Però el PGM, en ell mateix, no les podia contemplar.
No podem dir que el PGM de 1976 fos un mal document perquè no tingués en compte l'ambientalisme. Simplement, pertany a una altra època, a un altre moment del pensament sobre el territori. En aquest sentit, tinc un avantatge, i un inconvenient alhora, davant d'una audiència d'urbanistes. L'avantatge és que estic posant sobre la taula conceptes encara relativament emergents i, per tant, novedosos. L'inconvenient és que no puc invocar aquests cent, o cent cinquanta, o dos cents anys de tradició professional que tenen els profesionals de l'urbanisme. En certa manera, els que fem la reflexió territorial des de la perspectiva ecològica i ambiental som uns nouvinguts. Cada vegada menys, però nouvinguts encara.
En tot cas, avui s'imposa la pràctica de la concurrència, és a dir de la transdisciplina. Tots hem d'aportar el que sabem des de les nostres capacitats sectorials i, alhora, modificar-ho a la vista del que saben els altres. És a dir, hem d'aprendre mentre ensenyem. I modificar conseqüentment les nostres posicions, és clar.
(F)
La projectació de la matriu ambiental: incertesa i canvi
Probablement, la sotragada més gran que ha introduït el pensament ambientalista -prefereixo dir el pensament ambientalista, perquè amb el moviment ambientalista no hi acabo d'estar d'acord, ja ho dic per endavant-, és la reflexió sobre els condicionants territorials de base, és a dir sobre la matriu ambiental. Primer de la matriu biofísica (el clima, la geologia, la flora i la fauna, etc.) i després de la matriu ambiental (l'espai biofísic transformat per l'acció humana, que substitueix boscos per conreus, represa rius o aixeca ciutats). Tot plegat sense oblidar que la societat canvia, però la matriu ambiental, també (fins i tot la biofísica, només cal fixar-se en el canvi climàtic en curs).
Tot el que diré és resumible en dues paraules: incertesa i canvi. En contextos estables, planificar equival, en certa manera, a extrapolar. En efecte, si els paràmetres determinants de la matriu bàsica no es mouen, o es mouen molt poc, la planificació simplement consisteix a preveure, o a induir, el comportament dels escassos paràmetres que sí que es mouen. Però les coses canvien si es sistema es fa complex, incert i canviant. Aleshores, tots els paràmetres a considerar comencen a moure's i la planificació esdevé difícil, entre d'altres raons perquè se'ns fa quasi impossible saber com serà aquest sistema a un any, dos anys, o tres anys vista. Per tant, pot esdevenir un acte d'extrema arrogància ‑un del pecats capitals de la humanitat‑, determinar com s'ha de comportar una cosa que encara no sabem com és. Això és justament el que ens està passant ara, em sembla, perquè tenim un sistema molt complex, incert i canviant.
Doncs bé, en aquest context, un primer punt a tenir en compte, la diferenciació entre la matriu biofísica i la matriu ambiental. Aquest jo crec que és capital, és molt simple però és molt important. Per matriu biofísica entendríem tot aquell conjunt de paràmetres que tipifiquen l'espai físic abans, fins i tot, de la presència de qualsevol acte de transformació. Són paràmetres, els que la integren, que en principi tendeixen a una evolució en el temps molt lenta, i per tant, a efectes pràctics els podem considerar relativament immutables. Res no és immutable, però podem considerar que ho són, simplement perquè la seva taxa de variació en el temps és tan llarga que no afecta a la nostra actuació quotidiana.
En aquesta matriu biofísica hi tindríem el clima, és clar. Durant molt de temps ens pensàvem que el clima era el que era. Ara no estem gens segurs ni tan sols que això es mantingui, però ja ens entenem: malgrat el canvi climàtic, aquest no és d'unes proporcions tan descomunals com perquè no puguem considerar que és relativament estable. També cal considerar la configuració orogràfica. És clar que les muntanyes pugen i baixen, però calen uns centenars de milers o alguns milions d'anys per apreciar el fenomen, cosa que queda fora de la nostra escala planificadora. Igualment la configuració de la xarxa hidrològica, lligada a les precipitacions i a l'orografia i, per tant, relativament estable. Tot això seria la matriu biofísica. Però això no és la matriu ambiental. Faig aquesta diferenciació perquè sovint es confonen les coses: la matriu biofísica, més o menys immutable, és a dir el clima, l'orografia, la hidrografia, la flora o la fauna, no és la matriu ambiental. La matriu ambiental vindria a ser l'espai resultant de la transformació de la matriu biofísica per mor de l'actuació reiterada i intensiva d'una de les espècies que integren la matriu biofísica, la nostra espècie. Ben mirat, la matriu ambiental ve a ser el territori vist amb ulls d'ecòleg.
A efectes de planificació, la matriu biofísica queda subsumida en l'ambiental, és un actor de segona divisió. El que realment pren protagonisme és la matriu ambiental, perquè n'hi ha prou a construir una resclosa perquè canviï el règim hídric, per exemple. A efectes pràctics, en planificació, no estem parlant del riu biofísic, sinó del riu ambiental, que és el riu biofísic alterat per les captacions o per les successives construccions de rescloses.
La matriu ambiental, al revés de la biofísica, es construeix. I, per tant, es projecta. Ara bé, es projecta conscientment o es projecta per defecte. Jo penso que durant tots aquests anys passats s'ha projectat per defecte. És a dir, s'han projectat altres coses i, com a conseqüència d'aquestes altres coses s'ha reconfigurat la matriu ambiental. La planificació i el planejament moderns no haurien de renunciar a l'acte projectatiu, volitiu, propositiu, de dir: "la matriu ambiental serà com nosaltres volem que sigui". És a dir, no estem parlant de l'espai residual que ens queda després de les nostres actuacions, sinó de la configuració de la globalitat territorial, matriu ambiental inclosa.
En urbanisme, no hi ha res més clàssic que parlar d''espai urbanitzable' i d'espai ‘no urbanitzable'. Però ‘no urbanitzable' és com dir ‘invertebrats', o sigui res. Els vertebrats, sí que existeixen; els invertebrats, no. Existeixen els vertebrats, els artròpodes, els mol·luscs, etc. Ara, dir-ne ‘invertebrat' de ‘tot el que no és vertebrat' és no dir res. De la mateixa manera, dir-ne ‘no urbanitzable' del que no és urbanitzable és no dir res. Si realment volem projectar la matriu ambiental tal com projectem l'espai construït, hem de considerar que aquest és l'‘espai A', aquest és l'‘espai B' i aquest és l'‘espai C'. En canvi, en el nostre pensament de fons encara estem parlant de l'‘espai A' i l'‘espai no A'. Probablement una de les primeres coses que hauríem de fer és pensar com anomenem allò que volem que sigui de la manera que volem que sigui, no per exclusió respecte a l'única cosa en la qual estem realment pensant. No és, doncs, una qüestió purament apel·lativa, és el reflex de la nostra intenció projectativa. He de dir també, d'altra banda, que dins d'aquest conjunt de petits equívocs -o de grans equívocs, potser...- que ens dificulten la comprensió de les coses, hi ha l'assimilació del ‘no urbanitzable' al concepte d'‘ambient' o ‘medi ambient'. Fa poc vaig assitir a un seminari intitulat "La ciutat, el medi ambient i la natura", com si fossin tres conceptes disjunts. L'espai ambientalment més important és l'urbà, perquè és on vivim nosaltres, que som d'una espècie de la matriu biofísica. Per tant, pensar que les qüestions ambientals s'han de considerar fonamentalment en l'espai no urbanitzat és un despropòsit, és un tractament residualista que no ens porta enlloc. Les hem de considerar en la globalitat i possiblement hem de dosificar la intensitat en funció d'una sèrie de criteris que hem d'establir. En definitiva, hem d'abandonar aquesta dualitat entre l'espai construït i l'espai no construït, com si el no construït fos el que queda després de construir. Posats a filar prim, més aviat és al revés.
En tot cas, el planejament sobre un territori més o menys ampli, com l'àrea de Barcelona, ha de ser global i ha de tenir la mateixa voluntat projectativa, la mateixa voluntat planificadora si l'aplica als centres urbans, com si l'aplica als espais no construïts. Si no pensem d'aquesta manera, difícilment estarem planificant el territori. A tot estirar, estarem planificant els nuclis de població i dient quatre coses sobre els espais que no són aquests nuclis de població.
(F)
L'escala funcional i la geometria espacial variable
L'equip redactor del PDUM haurà de fer una sèrie d'exercicis molt relacionats amb l'escala. L'escala no és la mida de les coses, sinó el caràcter dels fenòmens. Quan canviem d'escala un mapa no tenim el mateix mapa d'abans més gran o més petit. Si fem un canvi escalar, representem coses diferents. Quam imprimim a DIN A3 un mapa 1:1.000.000 dibuixat a DIN A4 no tenim un mapa 1:500.000. Tenim el mateix mapa a la mateixa escala, però més gros. Li canviem la mida, no pas l'escala, perquè el mapa representa exactament les mateixes coses. Quan canviem de debò l'escala, representem coses distintes. A l'hora de planificar, això és molt important. Per què? Doncs, perquè l'escala del PGM, l'escala del PTM o l'escala ara del PDUM són escales diferents i, per tant, han de contemplar fenòmens diferents. I, precisament, una de les qüestions que no sé resoldre, però que sí que sé detectar, és que no sé si sabem prou bé a quina escala hem de representar els diferents fenòmens amb què ens hem d'enfrontar a l'hora de fer el PDUM. És a dir: quines són les diferents escales funcionals dels fenòmens actuals?
Penso que els 36 municipis que abastarà el PDUM no engloben tot el que haurien d'englobar. Recordaré que el PGM vigent no en tracta 36, n'engloba només 27. Com a mínim, s'ha ampliat una miqueta l'espai d'actuació. Però crec que continuen essent insuficients, si volem abordar com cal segons quin fenòmens que només s'entenen a escala gran. És clar que, si el que ens preocupa és només el planejament derivat, amb 36 fins i tot en sobren. Tot depèn de l'ambició d'aquest PDUM. Per exemple, considerem el port de Barcelona, que ha anat creixent, no en increments lineals, sinó en increments exponencials. Són ordres de magnitud el que el port ha anat afegint cada 20 o 30 anys. En aquest moment, tot l'Eixample cap dins l'espai planimètric ocupat pel port. Aquest port no és per a Barcelona, ni per als 27 o els 36 municipis. En part, no és ni per a Catalunya. És un port a Barcelona per a Europa. Quan parlo d'escales grans em refeixo a aquesta mena de fenòmens. Un PDUM que únicament pensés en cases adosades al Vallès seria ben poca cosa.
En aquests moments de mobilitat tan exaltada i d'incorporació de les telecomunicacions en les decisions de mobilitat de la pròpia gent, l'àmbit configurat per aquests 36 municipis resulta més aviat petit. El missatge, quin és? Doncs adonar-se'n i pensar-hi. La meua finalitat és purament llançar idees i plantejar qüestions. Per això recorro a la reflexió provocativa. Si no, què hi faig aquí? Per fer-vos contents, no val la pena. I com que queda clar que l'àmbit del PDU són els 36 municipis, es tractarà d'imaginar fórmules per fer compatible aquesta limitació espacial amb les necessitats funcionals d'una planificació moderna en una zona més gran, socioeconòmicament molt activa i ambientalment prou complexa.
(F)
El rescat dels paràmetres marginats (i en absolut marginals...)
Vull fer dues referències més. Una, centrada en els paràmetres de caràcter territorial i ambiental tradicionalment marginats, tot i que al meu entendre no són en absolut marginals. I una altra dedicada als nous paràmetres emergents, aquells que no hem tingut temps de marginar, senzillament perquè no s'havien manifestat fins ara. Entre els marginats, encara que no siguin marginals, hi hauria potser en primer lloc aquest concepte de la matriu ambiental i de la necessitat de projectar-la. Per això suggereixo que un dels objectius del PDUM sigui projectar la matriu ambiental de la zona, en comptes de generar-la per defecte com fins ara.
On seríem si l'any 1976 no ens haguésim dotat del PGM? Avui ens resulta insuficient i defectuós, però tanmateix ha tingut, i té, moltes virtuts. Només cal fixar-se en tants altres àmbits metropolitans que no han disposat d'un instrument comparable. Alguns dels que som aquí hem començat a treballar en el pla metropolità de Lima. Serà el primer pla metropolità de Lima. El primer per a una àrea metropolitana de 9,5 milions d'habitants. Barcelona té algunes semblances amb Lima i moltes diferències, començant perquè Lima té 9,5 milions d'habitants i Barcelona poc més de 3. O encara una altra diferència, amb caràcter d'avantatge de Lima sobre Barcelona: tot i que l'àrea metropolitana de Lima compta també amb una colla de municipis, una trentena, tenen clar que tot allò és Lima. Nosaltres, en canvi, encara no gosem anomenar Barcelona la totalitat del àrea. Devem ser els únics que no gosen, perquè qualsevol observador exterior ho té clar. Que aquesta Barcelona real estigui administrativament fraccionada en diversos ens municipals o no és una altra qüestió, però que tot això és Barcelona, sembla més que clar.
Malgrat les seves limitacions, tenim un PGM des de 1976. I, encara, tenim un pla comarcal de l'any 1953. Venim de prou lluny, així doncs. Lima tindrà el seu primer pla metropolità, amb els seus quasi 10 milions d'habitants, any 2014. Li portem mig segle d'avantatge. En tot cas, aquest PGM al qual encara ens hem de remetre és un pla anatòmic, per dir-ho ras i curt. Probablement aquest PDU que hem de fer ara, tal com ho veig, ha de ser un pla fisiològic. No vull dir que sigui un pla fisiològic oníric, no. Ha de ser un pla fisiològic per conformar l'anatomia. Això és molt important: si no hi ha conformació anatòmica, no ens entendrem: al capdavall, cada metre quadrat ha de fer una funció o altra. Però em sembla que la intenció del PDUM ha de ser fisiològica. És a dir: ha d'establir els funcionament de les coses, no la forma que tenen. Certament, sense forma no hi ha funció, però la forma no té cap sentit si no és en funció de la funció. Per tant, hem d'estar jugant amb les dues coses. Hem de donar forma a la funció, no forma a la forma. Hem de donar forma a la funció i, per tant, als fluxos ambientals. Per fluxos ambientals entenc aigua, entenc emissions, entenc mobilitat de persones i de mercaderies, de béns que entren, de béns que surten manufacturats, etcètera. Tot això ha d'estar contemplat en l'acte planificador.
Un tema que estimo de particular importància és la patrimonialització de les funcions ambientals. No n'hi ha prou amb calcular el dany ambiental, hem de tenir present el bé ambiental, és a dir quina funció fa l'ambient i, per tant, quin valor de referència establim a la qualitat ambiental en ella mateixa. Aquest és un tema que segurament no entrarà expressament en el PDM, però que convindria de tenir present mentre es redacti: la patrimonialització de la funció ambiental. Això vol dir que l'existència dels aqüífers, l'existència d'uns determinats boscos, l'existència d'uns fluxos espontanis en el propi sistema natural, han de ser patrimonialitzats. Considerar-los com un passiu, si es vol, però incorporar-los als balanços. Ara són una cosa el·líptica, no formen part de cap balanç i, per tant, si desapareix o si es fa malbé, tal dia farà un any.
Un altre tema sorprenentment ignorat: el mar. El mar no és municipal, però és real. Com ho hem de fer per incorporar-lo d'alguna manera al PDUM? Novament caldrà recórrer a la imaginació. No por ser la que costa sigui capital en la planificació i en planejament i el mar no hi aparegui. És clar que la línia de costa és el més vistent de tots els ecotons, però això no justifica que les aigües i els fons circalitorals no apareguin de cap forma en el documents de planificació. Més aviat hauria de ser al revés: l'extrema contundència de l'ecotò obliga a una consideració de les aigües i dels fons circalitorals, sense els quals la línia de costa no existiria.
(F)
L'emergència de nous paràmetres
Quatre idees sobre els paràmetres emergents. La idea que el metabolisme de la ciutat continua en el territori s'advera com a important. Dins d'aquesta proposta de pla fisiològic, el concepte de metabolisme territorial pren cos i importància. M'agradaria posar un exemple. On acabeu vosaltres, on s'acaba la vostra individualitat? Si només la definiu pel perímetre que dibuixa el perfil del vostre cos, us queden uns 30 segons de vida, perquè no podreu respirar. Cadascú de vosaltres ha d'admetre que el seu ‘jo' és el seu cos i la bombolla d'aire que l'envolta, tal com l'atmosfera no embolcalla la Terra, sinó que és la part superficial de la Terra mateixa.
Amb la ciutat passa el mateix. No és que la ciutat tingui un hinterland, és que el hinterland és la part exterior (no externa) de la ciutat, perquè en depèn absolutament. Si en depèn absolutament, com podem dir que no n'és part de la ciutat mateixa? Arribats aquí, ja hem tornat a topar amb la gran escala... D'on ve l'aigua que bevem a Barcelona (tingui els municipis que tingui)? Una part de l'aigua potable distribuïda a l'àrea és aigua superficial del Llobregat, captada a Sant Joan Despí, però provinent de tota la conca del riu. Una altra procedeix del nombrosos pous que bomben aigües subàlvies del Besòs i del Llobregat o de la planta dessaladora. I una altra del Ter, és a dir de tota la seva conca. Amb tres conques fluvials i aigües marines implicades en la bastament d'un recurs tan bàsic com l'aigua, qui pot pretendre que les ciutats de l'àrea metropolitana són viables sense el seu hinterland? Conseqüentment, com es podria fer un PDUM de l'àrea sense considerar aquest hinterland que desborda amplament els 36 municipis...? I amb l'energia, tres quarts del mateix. Els fluxos metabòlics d'aigua i d'energia: aquest tema és bàsic i capital. Certament, el PGM de 1976 no té aquesta visió, però el PDUM de 2014 sí que ha de tenir-la. I caldria afegir, igualment, el tema dels residus, de les emissions gasoses i de l'abocament, tractament i eventual reincorporació al cicle econòmic de les aigües residuals.
Un altre concepte emergent molt important és el de la resiliència. Per a moltes persones, aquest terme és una paraula cool que serveix per quedar bé deixant-la anar de tant en tant, sense modificar, però, el actes projectatius... La resiliència és la capacitat d'un sistema de sobreposar-se a les pertorbacions. Ara, quan la pertorbació és l'estat natural permanent d'aquest sistema, aleshores la resiliència, més que curiosa, resulta essencial. En tot cas, la resiliència és molt més que la capacitat d'encaixar les agressions ambientals. És la capacitat del sistema per dialogar constantment amb el que li està passant. En termes de planificació, la resiliència exigeix redundància, és a dir la possibilitat de resoldre la mateixa cosa de dues maneres diferents. És diferent que duplicació, que és tenir la mateixa solució repetida. Redundant no vol dir duplicat, doncs. La trama isotròpica dels carrers de l'Eixample de Barcelona, per exemple, és redundant: es pot anar al mateix lloc per carrers diferents. Per això l'Eixample és resilient en termes de mobilitat, perquè la interrupció d'un carrer (pertorbació) no impedeix la connectivitat. La redundància, per tant, no és una duplicació. Significa oferir moltes possibilitats de resoldre temes malgrat que fallin, temporalment o definitivament, alguns dels elements amb els quals pensaves comptar. Per tot plegat crec que el PDUM ha de ser un pla redundant en el bon sentit de la paraula. Un pla redundant que asseguri la resiliència sistèmica. Per tant, les infraestructures han d'estar pensades amb aquesta òptica.
Tenim exemples de manca de redundància en les infraestructures energètiques lamentablement molt il·lustratius. A Girona, van estar l'any passat més d'un mes sense electricitat de xarxa, van haver de sobreviure amb grups electrògens locals. Els va caure la xarxa simplement a causa d'una nit excepcionalment freda i humida, d'una sola nit. Els cables es van cobrir de gel i unes quantes torres, que no estaven dimensionades per suportar el pes dels cables amb el gel afegit, van caure. El servei es va interrompre, naturalment. No existia la MAT -no existeix encara del tot-, el sistema no estava desdoblat... De fet Girona, elèctricament, és prou calamitosa. Cada vegada menys, però calamitosa encara: el transport es fa a través de línies de distribució. S'està transportant l'electricitat a 110 kV, és un voltatge de distribució, no de transport. No tenen transport redundant, és clar. Fins que no es van poder refer les torres caigudes no van tenir electricitat de xarxa. La planificació, en definitiva, ha de propendir a instaurar aquesta mena de redundàncies a favor de la resiliència sistèmica en termes de transport elèctric, de transport per carretera, en termes de ferrocarril, etc.
Tercer punt: la intel·ligència, els territoris smart. El tema smart com un acte fashion en el pitjor sentit, per fer bonic, no serveix per a res. Afegir uns quants gadgets a les coses que no funcionen no és resoldre cap problema, només és complicar-lo encara més. Ara bé, recórrer a la intel·ligència per fer front a problemes que d'una altra manera no podríem resoldre, això sí que és interessant. El territori no n'és, d'intel·ligent. Les que són intel·ligents són les persones (a vegades). Per això hem de fer un planejament smart que tingui en compte aquest enfocament. Les tecnologies smart semblen encara una mica de ciència ficció. Però no ho són, no pas més que la telefonia mòbil o els smartphones quinze anys enrere. Per què sempre tenim, excepte alguna petita excepció, tres carrers d'anada i tres carrers de tornada a les autopistes? Quan falten en un sentit solen sobrar en l'altre. Això serà així mentre ho reguli un senyor que va posant uns cons amb una furgoneta. Però amb tecnologia smart, es pot resoldre molt de pressa.
Els carrers de direcció única van de dreta a esquerra o d'esquerra a dreta, de nord a sud o de sud a nord. Es dirà que és així perquè si anem canviant les direccions dels carrers cada dia pararem bojos. O no, depèn. Depèn de si això està regulat de tal manera que el navegador ja ens dirà per on hem de passar en cada moment per arribar a cada lloc. Això no cal que sigui a cada carrer i sempre, però sí que molt sistemes viaris poden ser reversibles. Torno a dir: el que proposo és un exercici d'imaginació. Si badem, serà de fantasia i de ficció. Aquest és el repte: posar la imaginació al servei de la projectació de futur. Si ens deixem caure en mans de la fantasia direm bestieses, però si no fem l'acte d'imaginació planificarem com si estiguéssim al segle XX, o al XIX.
I un quart i darrer punt: la temporalitat i la flexibilitat. És a dir, en circumstàncies d'incertesa i de limitacions econòmiques -es donaran, segur, en els propers anys‑, hem de ser capaços de trobar usos temporals de l'espai. Això és molt important. No pas usos temporals en termes de provisionalitat davant la imprevisió, sinó usos temporals previstos i planificats. Tot no té per què ser igual de manera indefinida. Hi ha coses que volem fer, però encara no sabem fer-les o les sabem fer però no tenim recursos per fer-les. O coses que, quan tinguem els recursos, potser ja no les voldrem fer. Per tant, mentre passa tot això hem de poder donar respostes als problemes immediats. Al capdavall, l'explicació dels centeneras de modificacions que s'han fet al PGM, per allò del usus variandi, resideix en què han anat passant coses que ens han obligat a canviar. Per tant, la temporalitat i la flexibilitat s'han d'incorporar a la pròpia planificació. La flexibilitat, no el campi qui pugui. La manera d'evitar el campi qui pugui és precisament admetre aquesta flexibilitat i que hi hagi capacitat d'adaptar les coses a les necessitats.
Algunes preguntes sense resposta (de moment)
Tres preguntes per a les quals no tinc encara resposta. La primera: com es fa el planejament de les funcions i dels fluxos? No ho sé. No ho sé, perquè s'ha fet molt poc o fins i tot no s'ha fet gens. Per això toca ara fer-ho, ens trobem davant d'un nou repte i hem de ser capaços de desenvolupar noves habilitats. La segona: aquesta geometria variable que propugno, a quants municipis afecta? Als 27 del PGM, als 36 del PDU, als 164 del PTM, a tots els municipis de Catalunya...? Aquesta geometria variable en funció de la tipologia dels fenòmens i per tant de l'escala de treball adequada, com s'aplica en un document perquè no sigui una proclama, sinó un document de planejament positiu? No ho sé, però intueixo que si no trobem la manera de fer-ho possible, no estarem fent el planejament que toca en aquest moment. I la tercera i darrera pregunta sense resposta: com s'encaixen el PGM que encara funciona, el PDUM que estem a punt de començar a redactar i els POUMs que es puguin derivar d'aquest PDUM? Tampoc no ho sé. En tot cas ho haurem de fer, perquè tampoc hi pot haver un buit jurídic i deixar-nos sense una legalitat positiva a la qual remetre'ns.
Per a mi, aquests són els reptes. Dit d'una altra manera: si el que féssim amb aquest PDUM fos un PGM 2.0 ens equivocaríem totalment. Penso que tenim, ara sí, l'oportunitat i el repte de fer un pla completament nou que ens obligui a fer un gran exercici d'imaginació. Si no tenim el valor d'assumir el risc, fins i tot l'error, si no tenim la capacitat de falsar-nos a nosaltres mateixos, aquesta actitud popperiana d'anar dient "què vaig pensar ahir que avui hauria de pensar d'una manera diferent?", dormirem tranquils però ens despertarem ignorants. I sense cap bon pla.
* Intervenció al 1r. Seminari de preparació del PDUM (Cornellà de Llobregat, 02.12.13), publicada al número 1 dels "Quaderns del PDUM" (març 2014).
