Per un país petit, amb una producció audiovisual feble, i sovint acomplexada, haver guanyat un premi de prestigi mundial com l’Ós d’or del Festival de Berlin hauria d’haver estat un estímul per a tota mena d’iniciatives, entre les quals, com a mínim, una discussió pública sobre autonomia energètica i alimentària.
Què es pot dir sobre la pel·lícula Alcarràs que no s’hagi dit a hores d’ara? A risc de repetir el que molts han assenyalat, voldria ressaltar algunes de les seves virtuts. La primera és la veracitat, que es manifesta a través d’unes interpretacions naturals i d’un tractament auster de la imatge.
L’artifici i l’èpica, que de vegades poden arribar a ser una font de bellesa i sensualitat immenses, no li haguessin escaigut a una història on la ficció és gairebé més real que la pròpia realitat, si més no que aquella que els mitjans mainstream tendeixen a fabricar.
La segona és la manera modèlica en què flueix la narració: els temps i les transicions entre els moments estan magníficament administrats. Això alimenta la primera virtut i contribueix a mantenir el magnetisme de la història al llarg de dues hores.
"Alcarràs ens ensenya un escenari molt aterridor: que dos elements clau pel nostre futur, com són la transició energètica i el manteniment de l’activitat agrícola, puguin acabar sent incompatibles"
La tercera és el fet d’haver construït un univers coherent gràcies a mil petits detalls que sumats encaixen a la perfecció (els cargols a la brasa, la música electrònica, la màgia de la infantesa, el so de la festa major, la pluja sobre els conreus) Són detalls, en bona part sensorials, que donen sentit a “l’aquí i ara” de la vida rural. Una vida que, com també es fa palès, ja no està separada de la vida urbana, com passava en el segle XIX i bona part del XX.
Però hi ha una quarta virtut que no seria estrictament cinematogràfica, sinó que va més enllà. Es tracta de la qüestió de fons que el film planteja. S’ha dit que Alcarràs mostra la difícil situació de la pagesia i l’inici de la fi d’una explotació agrària. És cert, però, en la meva opinió, Alcarràs ens ensenya un escenari molt més aterridor: que dos elements clau pel nostre futur, com són la transició energètica i el manteniment de l’activitat agrícola, puguin acabar sent incompatibles.
Aquest subtext de la pel·lícula es trasllada brutalment a la pantalla al final, quan l’aposta per les renovables implica inexorablement la destrucció física dels conreus, i amb ells de tot un món, i tot plegat amb un brogit eixordador i amenaçant.
"Per un país petit, amb una producció audiovisual feble, i sovint acomplexada, haver guanyat un premi de prestigi mundial com l’Ós d’or del Festival de Berlin hauria d’haver estat un estímul per a tota mena d’iniciatives, entre les quals, com a mínim, una discussió pública sobre autonomia energètica i alimentària"
És estrany que aquesta aparent incompatibilitat entre la pagesia i l’energia neta no hagi suscitat cap debat aprofitant aquest gran èxit cinematogràfic. Per un país petit, amb una producció audiovisual feble, i sovint acomplexada, haver guanyat un premi de prestigi mundial com l’Ós d’or del Festival de Berlin hauria d’haver estat un estímul per a tota mena d’iniciatives, entre les quals, com a mínim, una discussió pública sobre autonomia energètica i alimentària. Segurament aquest estat de letargia col·lectiva en què es troba Catalunya d’un temps ençà hi té molt a veure amb aquesta mancança.
Fa més d’una dècada que la prestigiosa Union of Concerned Scientists ja va advertir que les energies renovables i l’agricultura formaven un binomi que encaixava de manera natural i que no només podien conviure sense problemes, sinó beneficiar-se mútuament.
Però no només ho han dit ells. El 2012 la Unió Europea va posar en marxa el grup dedicat a agricultura i innovació Eip-Agri que treballa per fomentar una agricultura i una silvicultura competitives i sostenibles. Doncs bé, el 2019 aquest grup va publicar l’estudi Enhancing production and use of renewable Energy on the farm on es posa en relleu que existeixen nombrosos exemples de sinergies entre l’activitat agrària i les energies renovables.
Fa uns dos anys el periodista Antonio Cerrillo desmentia en un acurat article a La Vanguardia la suposada incompatibilitat entre conreus i instal·lacions fotovoltaiques i aportava també diversos exemples en aquest sentit. I malgrat tot això la guerra entre energia solar i agricultura és un fet innegable, tal com mostra Alcarràs.
"És gairebé obligatori estar radicalment disposat a rebutjar els marcs de discussió i de conflicte que, per alguna raó que se m’escapa, se’ns volen imposar"
Darrerament se’ns ofereixin tantes falses disjuntives: economia o salut; individu o col·lectivitat; progressista o conservador; local o universal. Per una banda, se’ns diu que el món és cada vegada més complex. Per l’altra, resulta que les opcions tendeixen a reduir-se a un seguit de binomis que porten a posicionar-se de manera simplista. I, sobretot, a fer-ho a través de l’exclusió i no de la integració.
Alguna cosa falla en una societat que és incapaç de buscar la veritat en els matisos i que es queda només amb les aparences. Avui no hi ha res més important per tota aquella persona que pensi en el bé comú que ser radical. És gairebé obligatori estar radicalment disposat a rebutjar els marcs de discussió i de conflicte que, per alguna raó que se m’escapa, se’ns volen imposar.
