"Aquest és l’únic marc mental possible o podem reivindicar-ne d’altres que posin en valor les interdependències i el grup, potser buscant un comportament menys centrat en la moral i l’esfera personal i més orientat a les capacitats i l’esfera pública?"
“No deixis que s’esgoti! Cada gota compta”, “Supera’t! Separa!”, “Recapacicla!”. Exemples de lemes de campanyes que invoquen les nostres “consciències” individuals com estratègia de sensibilització. Però quin és el pas següent? És la crisi ecològica un problema de consciències? Aquest és l’únic marc mental possible o podem reivindicar-ne d’altres que posin en valor les interdependències i el grup, potser buscant un comportament menys centrat en la moral i l’esfera personal i més orientat a les capacitats i l’esfera pública? De fet, el repte de l’educació ambiental, i l’educació en general, consisteix en superar la conscienciació i les heroïcitats individuals per incidir en la capacitació. En temps d’emergència climàtica i sanitària, l’educació haurà de tenir això en compte més que mai i reforçar estratègies que valorin el treball de grup i no només l’individual.
"Són estratègies moralistes i individualitzadores que situen la responsabilitat sobre la persona, les seves decisions i accions quotidianes i col·loquen el debat en l’esfera privada i individual. En canvi, sabem que la crisi ambiental pertany a l’esfera pública i col·lectiva"
Recentment, The Guardian es feia ressò d’un tuït força inconvenient de la companyia Shell que feia un sondeig preguntant “Què estàs disposat a canviar per ajudar a reduir les emissions?” i oferia opcions individuals com deixar de volar o comprar un vehicle elèctric. Figures polítiques i activistes des d’Alexadria Ocasio-Cortez a Greta Thunberg van retornar la pregunta, reclamant accions per part de la companyia i qüestionant el model dels combustibles fòssils. Sens dubte, l’equip responsable de la campanya de comunicació de Shell o bé no estava molt inspirat o bé tractava de revifar el marc mental de la consciència ecològica individual per traslladar la seva responsabilitat cap a la gent del carrer. Malauradament, encara trobem molts exemples com aquest en campanyes institucionals i corporatives on s’elabora un discurs que planteja la solució a la crisi ambiental com un agregat de comportaments individuals. Són estratègies moralistes i individualitzadores que situen la responsabilitat sobre la persona, les seves decisions i accions quotidianes i col·loquen el debat en l’esfera privada i individual. En canvi, sabem que la crisi ambiental pertany a l’esfera pública i col·lectiva.
"Cadascun de nosaltres podem tenir un cert impacte amb el nostre comportament individual però el que farà canviar les coses serà sempre el nostre comportament polític"
Sí, totes les accions compten, però algunes són de lluny més efectives i tenen molt més impacte que altres. I, sí, la suma de comportaments individuals pot moure coses, com ha mostrat Greta Thunberg. Però no perquè arreglin la crisi a escala individual sinó perquè forcen canvis a escala global. En definitiva, cadascun de nosaltres podem tenir un cert impacte amb el nostre comportament individual però el que farà canviar les coses serà sempre el nostre comportament polític. I en el comportament polític hi juguen un paper molt important els marcs mentals que condicionen les nostres decisions. El marc mental de la consciència individual ens duu a interpretar que la solució depèn, sobretot, d’un mateix. I això és fals.
Es veu que Einstein ja deia que no es pot resoldre un problema des del mateix marc mental que l’ha creat. I tot indica que l’individualisme del capitalisme que ha contribuït a la crisi ecològica difícilment serà capaç de resoldre-la. Per això la recerca mostra que el discurs de la consciència ecològica individual és poc eficient i, fins i tot, contraproduent per fer front als problemes ambientals. Lluny de buscar solucions basades en la persona i els seus assoliments individuals, cal assumir que els individus depenem dels altres per satisfer les nostres necessitats, desenvolupar les nostres habilitats i aportar el màxim al món. L’educació ha incorporat aquesta lògica amb l’orientació per competències transversals com el treball en equip. Aquí és on es creen capacitats col·lectives que són més que la suma d’esforços individuals. I aquí rau una de les diferències entre el comportament individual i el comportament polític.
"Com docent en l’educació superior m’inquieta pensar que el pas de classes presencials a virtuals pugui contribuir a reforçar certs marcs mentals com intentava fer Shell en el seu tuït.en l’educació no podem perdre mètodes i estratègies que va costar molt aconseguir i implementar, com és el treball en equip, ja que construeixen marcs mentals alternatius als que van crear el problema"
Com docent en l’educació superior m’inquieta pensar que el pas (esperem que temporal) de classes presencials a virtuals pugui contribuir a reforçar certs marcs mentals com intentava fer Shell en el seu tuït. Això podria estar passant quan es trasllada tot el pes de l’aprenentatge i l’avaluació a l’esforç en solitari. A diferència de l’ensenyament ja dissenyat metodològicament per ser a distància, la “virtualització” circumstancial de les classes presencials pot deixar pel camí activitats tan importants com els treballs de grup. Les excuses són moltes: tecnològiques, logístiques, sanitàries, etc. Però la veritat és que molts estudiants i docents se senten més còmodes treballant sols. I és que el marc mental és massa fort i cal energia per resistir-s’hi. El treball de grup exigeix debat intern i deliberació per crear més valor que la suma de les parts. S’hi ha de reconèixer talents diversos, “consciències” individuals diferents, combatre prejudicis i acceptar diferents formes de veure els problemes i les seves solucions. És cert que vivim un moment molt exigent tant a nivell individual com col·lectiu, i en tots els sectors. Però en l’educació no podem perdre mètodes i estratègies que va costar molt aconseguir i implementar, com és el treball en equip, ja que construeixen marcs mentals alternatius als que van crear el problema. I en l’educació ambiental això també vol dir que no podem conformar-nos amb la conscienciació individual, sinó que cal dirigir-nos cap a la capacitació col·lectiva. Per això, aquest any el Congrés Nacional d’Educació Ambiental 2020-2021 porta per lema: “De l’acció individual a la transformació col·lectiva.”
