Tothom està pendent de la Xina. El seu model de desenvolupament genera anàlisis per totes bandes. Entre els temes més discutits, els drets humans i el medi ambient: el Nobel de la Pau per al dissident empresonat Liu Xiaobo, la política sobre canvi climàtic, els esforços més o menys exigents per fer compatible el seu creixement econòmic amb els principis de la sostenibilitat. En les anàlisis que es fan des d'Europa sobre el model de desenvolupament del "gegant asiàtic" es tornen a posar en valor els principis d'Aarhus sobre accés a la informació, participació i justícia ambiental que es va aprovar en aquella ciutat danesa el 1998. Des de la nostra regió del món, exigim valors, conductes i comportaments que hem ratificat i que apliquem a diferents nivells. Emparant-nos en aquesta moralitat, fem judicis i condemnes, però també posem al descobert la profunda hipocresia que regeix en nostre propi creixement social, econòmic i polític.
Criticar els imperis és fàcil. Qui no s'ha atrevit a ser antiamericà en algun moment? Doncs bé, ara li toca el rebre a la Xina i hi ha molt material sensible per censurar i moltes conductes i decisions polítiques i econòmiques per reprovar. Conec un expatriat a la Xina que gaudeix i pateix la hipocresia de les inversions occidentals que es fan en un país on el comunisme polític conviu amb un capitalisme desfrenat com forma de vida i objectiu a curt termini per a les famílies.
Aquesta persona s'esgarrifa quan ve aquí o llegeix notícies sobre el "gegant asiàtic" (insistim en l'entrecomillat perquè l'expressió mateixa ja té un cert punt de temor col·lectiu). Especula sobre les conseqüències per a l'Estat del Benestar i les condicions de vida i drets humans en general si el futur econòmic del món ha d'anar marcat fortament pel aquest país i els seus sistemes de negoci i treball. No ens dóna explicacions científiques, sociològiques, polítiques ni de cap tipus. Parla únicament com algú que, després d'un any treballant en aquell entorn, topa amb cultures de treball, de relació corporativa i de competitivitat que estan lluny dels estàndards per als que tant s'ha lluitat a l'occident desenvolupat. No fa anàlisi, només expressa el seu sentiment i intuïció d'acord amb les experiències que viu, d'altra banda personals i no generalitzables. L'han enviat a la Xina a fer negoci i s'ho ha pres com una oportunitat professional, no com un càstig. De fet, se suposa que les empreses i professionals que aposten per treballar allà ho fan des de l'oportunitat i la competitivitat. Però quan relaten la seva experiència s'hi detecta un punt de superioritat moral.
Allò que crida l'atenció és la barreja entre admiració i rebuig que generen la cultura i model econòmic de Xina, únicament comparables, potser, al sentiment antiamericà que tants professen sense per això deixar de consumir productes culturals i de tot tipus originaris dels EUA.
Però què esperàvem? Primer va ser el sud-est asiàtic (els tigres asiàtics, com els varem batejar seguint amb les nostres metàfores agressives). Després l'Índia. Seria desitjable que, ara que la Xina s'hi ha posat, comenci a animar-se el continent Africà. Amèrica Llatina fa temps que mira de recórrer el seu camí, no sense crítiques o pals a les rodes pels seus sistemes polítics o d'economia corrupta. En cap d'aquestes regions s'hi segueixen els principis d'Aarhus. Uns principis, d'altra banda, que tot just van entrar en vigor a Espanya l'any 2005, set anys després que se signessin a nivell europeu. Quan es parla del dret ambiental, un tret significatiu és el canvi d'objecte d'aquest ordenament jurídic: no es parla de l'individu, sinó del medi ambient. El medi ambient es configura com un bé jurídic col·lectiu, com un autèntic dret humà i fonamental, l'objecte del qual ha de ser susceptible de defensa i protecció. La paradoxa és que els poders públics que han de ser protectors i defensors del medi ambient en són sovint els primers agressors.
Aquesta paradoxa es dóna a la nostra regió desenvolupada del món a pesar de disposar de mecanismes i ordenaments jurídics de control, ni que siguin recents. Doncs bé, no podem clamar al cel per les regions que segueixen els passos convencionals del desenvolupament, amb les seves trampes. Només podem clamar al cel per la nostra incapacitat col·lectiva per modificar el model de desenvolupament. Mentrestant, ens continuem emparant en la hipocresia i en l'avantatge que ens dóna ser els primers, aquesta darrera una condició indispensable de la competitivitat.
