"Se van de vacaciones a este sitio donde España jugó el mundial", explicava un senyor pel seu mòbil, agafat a la barra d'un vagó de la línia 5, la blava. Una estampa ben interessant. No costa gaire dir Sud-àfrica, però l'home preferia el circumloqui pintoresc, segurament perquè no sabia gaire on era Sud-àfrica, ni probablement quina mena de lloc era. Tampoc no deia "on es va jugar el mundial", sinó "on Espanya va jugar el mundial". Els seus referents eren Espanya i el futbol. De geografia com a eina de cultura i relació, res de res.
Aquell bon senyor proclamava amb veu forta el seu desconeixement per tal de fer-se sentir per damunt del soroll del tren. Els mòbils comporten aquestes promiscuïtats comunicatives. Qui ens havia de dir, fa a penes una dècada, que parlaríem per telèfon des d'un vagó del metro estant... Un vagó llampant i climatitzat, amb televisors penjats del sostre, a més. El nostre model social banalitza cada dia les coses més extraordinàries. I les posa a l'abast de persones que, sense admirar-se'n, es limiten a comprar-les. Fins i tot a exigir-les. Jo les trobo fantàstiques i em sento agraïdíssim.
A l'andana, Ramos, Piqué, Iniesta, Pedro i Puyol em saluden des d'un opis d'una coneguda marca d'articles esportius. Tots cinc exhibeixen una alegria zoològica, primària i gutural. Figura que diuen: "Es nuestro año. Será nuestra era. Escribe el futuro". Una bona bestiesa. El futur i les eres són una altra cosa. Tenen a veure amb els mòbils, les telecomunicacions i la generalització dels metros moderns a totes les ciutats, no amb els espectacles esportius (altrament inobjectables). Ni amb la ignorància geogràfica.
Carmel
Era l'andana de la línia 5 a la Vall d'Hebron, per cert. Finalment hi ha arribat. Semblava que unir Horta amb la Vall d'Hebron passant pel Carmel, poc més d'un parell de quilòmetres, havia de ser un joc de criatures, ara que les tuneladores obren galeries subterrànies com aquell que forada una paret amb un taladre. Doncs, no. Ha costat Déu i ajut. El subsòl no és una cosa uniforme, com els envans de pladur. Hi ha roques dures i roques toves alternades, estrats estables i altres d'esllavissadissos. Algunes persones no en són conscients: si ignoren la geografia, què sabran de geologia?
La perforació sota el Carmel col·lapsà, tothom se'n recorda (suposo). Va ser el 27 de gener de 2005, fa cinc anys llargs. Es generà un sot de 35 metres de fondària i 30 de diàmetre. Mig miler d'habitatges desaparegueren o quedaren més o menys afectats. Ni una sola víctima mortal, però. Un accident lamentable, molt menys greu del que hauria pogut ser. Però un accident. El senyor del mòbil potser exigiria culpables. Em temo que només hi havia responsables. Quan es coneix la complicada estructura geològica de la zona, aquell accident sobta menys.
Fer nous metros on ja passen túnels o on el relleu superficial és molt accidentat obliga a perforar en profunditat. És el cas del tram de la línia 5 acabat d'inaugurar. O el de la línia 9. Les estacions esdevenen portentoses. Han de comunicar el carrer amb túnels situats a 50 i 60 metres de fondària (com una casa de 20 pisos). M'agradaria que, com jo, ho trobessin admirable. I que compartissin l'alegria d'aquelles persones del Carmel que ara també ja tenen metro. Aquest present sí que escriu el futur.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
