Les dues primeres són paraules que descriuen els acords i polítiques del canvi climàtic. La tercera les sintetitza. Totes tres descriuen, de fet, una realitat que es mou entre l’optimisme tecnològic i el pessimisme conformista i que serveixen per explicar molt més que les polítiques de canvi climàtic. Mitigació, adaptació i resiliència no parlen de canvi sinó de resignació.
"Mitigació, adaptació i resiliència no parlen de canvi sinó de resignació"
Els sociòlegs estudien i han donat diferents noms, enfocaments i explicacions a aquesta seqüència de mots o processos. Entre les més recents tenim la teoria de la societat del risc que assumeix que convivim amb la incertesa i que aquesta és consubstancial al progrés tecnològic i les seves conseqüències. Més nova encara és la teoria de la societat líquida que explora, en aquest cas, la immediatesa, la variabilitat i la transitorietat consubstancials, també, a la tecnologia. En ambdós casos podríem parlar d’un pensament força pessimista respecte a les conseqüències de la modernitat tecnològica. Però no tot són visions pessimistes. El funcionalisme més liberal entenia el progrés tecnològic i econòmic com la via per reduir diferències i desigualtats de classe en les democràcies occidentals, en oposició a la teoria marxista del capitalisme.
"Europa es mou més a prop del funcionalisme liberal que reivindica l’optimisme tecnològic per damunt del pessimisme conformista"
Podríem simplificar i assegurar, com afirmen diverses veus crítiques de les polítiques actuals de canvi climàtic, que Europa (i les democràcies occidentals en general) es mou més a prop del funcionalisme liberal que reivindica l’optimisme tecnològic per damunt del pessimisme conformista. Hi ha força evidències en aquest sentit. El 1997 a Kyoto es va acordar un protocol de “mitigació”: el repte era reduir les emissions globals de CO2 en almenys un 5% fins al 2012. El 2015 a Paris ja es va parlar fonamentalment d’ “adaptació i resiliència”: es va acordar mantenir l’augment (alerta: augment) de la temperatura mitjana mundial per sota dels 2 °C i impulsar mesures per fer front als efectes adversos del canvi climàtic. Han calgut menys de 20 anys per fer-nos resilients i assumir que el progrés tecnològic es posi al servei de mitigar l’augment i, alhora d’adaptar. La tecnologia al servei de les conseqüències i no de les causes. Els acords i les polítiques orientats als efectes i no als seus orígens.
"Les expectatives es van rebaixant, els riscos es van assimilant i les polítiques no fan més que donar resposta a situacions immediates amb solucions provisionals que acabaran sent permanents"
La legitimació política d’aquest nou gir conformista respecte al clima ve, com sempre, aferrada a l’argument de la desigualtat. L’oposició funcionalista al marxime no veia un conflicte de classes ni necessitat de superació revolucionària de l’ordre existent sinó la possibilitat de reduir les diferències. En la retòrica actual del canvi climàtic els acords i polítiques també se suposa que estan al servei dels grups més vulnerables: la prioritat és garantir l’adaptació per evitar que els més febles pateixin els efectes del clima o que sectors fràgils com l’agricultura quedin compromesos. No es qüestiona el capitalisme del carboni ni es planteja l’origen de la vulnerabilitat d’aquests grups o la fragilitat d’aquests sectors. La nova retòrica del canvi climàtic sedimenta en el concepte de resiliència. No es pot tocar el que no es pot canviar i, per tant, cal fer-nos forts en l’escenari que tenim al davant. I encara gràcies, perquè no és senzill arribar a acords i molt menys a escala internacional. Les expectatives es van rebaixant, els riscos es van assimilant i les polítiques no fan més que donar resposta a situacions immediates amb solucions provisionals que acabaran sent permanents.
"Hi ha un debat, però, que pot ser més fèrtil i és el de la governança del carboni"
Per aquest motiu, algunes veus crítiques amb les polítiques globals del canvi climàtic –entre les quals m’hi trobo-, hem renunciat a despertar el debat sobre el capitalisme del carboni ja que, en realitat, és un debat que mai s’ha produït i que difícilment es produirà si mirem una mica l’evolució de la història. Hi ha un debat, però, que pot ser més fèrtil i és el de la governança del carboni. En aquest debat el centre no l’ocupen la tecnologia i l’economia sinó el territori i la democràcia. I potser per aquesta via es puguin afrontar les causes i no les conseqüències. Però això és, en efecte, un altre debat.
