Més enllà de l’impacte sanitari, el COVID-19 ha tingut l’efecte de posar en relleu altres qüestions. Per exemple, l’alta vulnerabilitat de les societats avançades, la insostenibilitat de models econòmics com el turisme de masses, o la manca de civisme d’algunes persones.
Evidentment, també ha servit per mostrar en primer pla qualitats com la disciplina, la solidaritat o la paciència de bona part de la ciutadania. Seguint aquesta visió positiva, la pandèmia està oferint l’oportunitat de repensar el nostre futur d’una manera més radical i pragmàtica. Això en tots els terrenys, però potser un dels més propensos a aquesta reflexió és la mobilitat.
Mobilitat i pandèmia estan íntimament lligades. La gran quantitat de desplaçaments pròpia del nostre temps ha convertit un virus local en global. Aquells que van proclamar d’entrada que “el virus no entenia de fronteres”, com volent dir que era inútil tancar països, regions o ciutats, no van entendre res. Les fronteres permeten activar el control i la restricció de la llibertat de moviments, un element altament efectiu per a la contenció d’una pandèmia, al costat de la higiene i el sentit comú.
La limitació obligada del moviment durant un temps ha portat a reflexionar sobre la necessitat dels desplaçaments com mai s’havia fet abans, especialment a les ciutats i àrees metropolitanes. Aquesta reflexió és un dels resultats immediats de l’extensió sobtada del teletreball.
En qüestió de dies, un procés que es considerava complicat i difícil d’implantar va esdevenir la norma. El 40 % dels treballadors de la Unió Europea va començar a teletreballar a temps complet durant l’inici de la pandèmia, mentre que abans només ho feia un 5%. Aquest interessant article publicat a la web de la Comissió Europea suggereix que aquesta tendència hauria vingut per quedar-se.
Davant la mobilitat obligada habitual, amb la pèrdua de temps i l’estrès que comporta per a moltes persones, el teletreball ofereix confort i una certa tranquil·litat.
"Segons, la prestigiosa Scientific American de moment hi ha “poca evidència” per relacionar el transport públic amb els rebrots. Altres fonts citen estudis que relacionen el risc amb la posició que una persona ocupa en el mitjà de transport i amb la durada del viatge"
En el nou escenari la valoració de la necessitat del desplaçament també es veu influïda per un factor inevitable: la por al contagi en el transport públic. Darrerament, s’estan publicant diversos articles que intenten ponderar la mesura d’aquest risc.
Segons, la prestigiosa Scientific American de moment hi ha “poca evidència” per relacionar el transport públic amb els rebrots. Altres fonts citen estudis que relacionen el risc amb la posició que una persona ocupa en el mitjà de transport i amb la durada del viatge. Intuïtivament tothom sap que és un risc real, si bé encara no hi ha dades concloents al respecte.
Amb les mesures preses arreu del món durant els primers mesos de la pandèmia, l’ús del transport públic va caure en picat, tal com va assenyalar l’International Railway Journal. Tanmateix, el més preocupant és que aquesta tendència es mantingui en un escenari postpandèmia, seguint el patró del teletreball. Algunes publicacions especialitzades, com la britànica TransportXtra, fins i tot s’han atrevit a donar percentatges d’aquesta possible evolució.
El COVID-19 sembla que podria ser un bon catalitzador de molts processos de canvi econòmic. Podria fer la mateixa funció en l’àmbit de la mobilitat propiciant una transferència d’usuaris del vehicle privat al transport col·lectiu? De moment, sembla més aviat que estaria afavorint la tendència contrària, si atenem a les dades d’aquest estudi divulgat per La Vanguardia.
Fa pocs dies es presentava el PDI o Pla Director d’Infraestructures de l’ATM 2021-2030. És un document que recull l’execució d’obres crucials –i llargament esperades- en la millora de l’oferta de transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona. Tenint en compte la importància d’aquest pla, el seu ressò mediàtic i social ha estat escassíssim. És aquest fet el senyal d’una indiferència creixent davant la millora del transport més sostenible?
Sempre s’havia dit que, per vèncer l’impuls de fer servir el vehicle privat, l’oferta de transport col·lectiu havia de ser més ràpida o més barata que el cotxe, o les dues coses alhora. Caldrà sumar-hi el factor de la salut. És cert que aquest aspecte, des del punt de vista de mantenir a ratlla la pol·lució atmosfèrica, fa anys que és un poderós argument per estimular l’abandonament del vehicle privat. Ara hi ha una nova perspectiva: la seguretat d’autobusos, trens i tramvies en relació als contagis.
Tots aquests canvis tenen repercussions que no es poden passar per alt. Si el teletreball redueix de manera substancial la demanda de mobilitat obligada, i si una part creixent de la demanda que queda opta pel vehicle privat, aleshores la planificació prevista pot quedar en entredit. Caldrà repensar els plans de creació d’ infraestructures?
"A Europa no perden el temps i les virtuts del ferrocarril per fer front a la nova mobilitat ja s’estan transformant en decisions concretes. Tal com ha assenyalat The Guardian “la gent no vol volar” i s’estan posant en marxa antigues línies de tren nocturnes per unir diverses ciutats europees o fins i tot se n’estan establint de noves"
Tenint en compte les inversions planejades (per exemple en el PDI) hi ha el perill d’acabar amb una oferta sobredimensionada, a no ser que es puguin guanyar nous usuaris persuadint-los, no amb la publicitat, sinó amb la realitat d’un servei de transport col·lectiu impecable. Malauradament, aquest servei és encara una fita llunyana sobretot en el sistema ferroviari de rodalies que depèn de l’estat. Un detall: només s’ha executat el 14% del pla de rodalies 2008-2015.
Aquesta deixadesa inversora és una llàstima perquè el ferrocarril pot ser una de les claus per frenar una possible fuita d’usuaris del transport col·lectiu. Una bona xarxa de rodalies és imbatible en velocitat i en connectivitat amb altres modes de transport. Amb un servei millorat que reduís les aglomeracions es podrien dissenyar trens i estacions més confortables i saludables.
A Europa no perden el temps i les virtuts del ferrocarril per fer front a la nova mobilitat ja s’estan transformant en decisions concretes. Tal com ha assenyalat The Guardian “la gent no vol volar” i s’estan posant en marxa antigues línies de tren nocturnes per unir diverses ciutats europees o fins i tot se n’estan establint de noves.
El futur de l’aviació global és de moment fosc i aquest és un altre dels efectes del COVID-19. Els aeroports com a motor de creixement urbanístic o les pugnes entre ciutats per aconseguit el major nombre de vols, podrien passar a la història. Però aquesta part de la mobilitat postpandèmia és matèria d’un altre article.
