Fa unes setmanes vaig anar a veure Monster Jam, un espectacle genuïnament nord-americà que va aplegar unes 30.000 persones a l'estadi olímpic de Montjuïc. El show es basava en l'exhibició d'uns vehicles enormes, tunejats fins al deliri i batejats amb noms de personatges a l'estil del pressing catch. Feien uns salts increïbles ajudats per unes rodes gegants, tot i així, de vegades es tombaven de cap per avall i era en aquests moments quan el públic s'excitava més i una pluja de flaixos inundava l'estadi.
Allà estava assegut gràcies al canal cultural de TVC, el 33, que setmanes abans havia emès el mateix espectacle des de Las Vegas. Els meus fills, en assabentar-se que els monstres venien a Barcelona van demanar una i altra vegada que hi anéssim, i pel que es veia no van ser els únics, ja que el públic semblava més aviat el del Circ Cric que la massa de white trash que es podia esperar. Una senyora de mitjana edat va comentar que tot plegat li recordava els gladiadors. Bona reflexió, vaig pensar, un cert grau de violència canalitzada potser sigui una garantia de civilització, per allò de la vàlvula d'escapament, però ai las! res més lluny de la veritat.
Tot va ser acabar i sortir del recinte quan vam començar a veure l'espectacle de debò: molts dels cotxes del respectable públic estaven aparcats damunt les dues voreres de l'avinguda dels Montanyans, en raó de la seva amplada aquelles voreres van deixar de ser practicables pels vianants en un 100%. De manera que l'híbrid entre Gladiator i Mad Max que havíem presenciat ja no apareixia com una representació oposada a la conducta majoritària sinó simplement com una variant extrema. El factor comú era l'automòbil com a element de força que desafia les normes, les que siguin.
(F)
Tinc la impressió que gran part del discurs sobre els vehicles motoritzats es redueix a la tecnologia. Ara, per exemple, davant les negres perspectives que marca la crisi, el vehicle elèctric es presenta com la solució als problemes de l'automòbil. Clar que una renovació a gran escala del parc de vehicles en aquesta direcció suposaria, sense exageracions, un avenç de dimensió històrica. Tanmateix els vehicles no són només màquines, ja que participen d'una dimensió simbòlica indiscutible. I aquest fet els posa en relació a l'ambient en sentit ampli i molt especialment amb aspectes com els patrons de conducta col·lectiva.Aquesta qüestió ha estat objecte de reflexió en alguns assajos recents. Així a Republic of Drivers: A cultural History of Automobility in America, Cotten Seiler escriu sobre el mite de l'individu enmig de la societat i de com l'automòbil connecta en aquest cas amb l'esperit nacional: la cultura de la frontera que cal travessar i moure constantment per poder tenir cada vegada un nou horitzó. A Traffic: Why We drive the way We do, l'autor Tom Vanderbilt ha fet un treball de camp exhaustiu per arribar a la conclusió que quan una persona condueix es genera una modificació substancial de la pròpia consciència però també de la percepció de l'exterior del vehicle. I més encara afirma que aquesta alteració està vinculada a una sensació de domini del món. Aquest fet el porta a pensar que, si bé les persones poden arribar assumir plenament el reciclatge o deixar de fumar, difícilment podrien renunciar a conduir. De fet, tot i els diferents enfocaments, ambdós autors expressen la idea d'una certa mística de la conducció més profunda que el simple acte de desplaçar-se i amb uns lligams febles amb el món de la racionalitat.
Si aquesta idea és certa, podria tenir moltes expressions. A l'Índia la irrupció al mercat del Nano, el cotxe més barat del món, ha suscitat un gran entusiasme per part d'amplis sectors, però també la crítica per la importació de les pautes consumistes occidentals i per l'adopció d'un símbol tan banal com a representació de la modernització del país. A l'Iran teocràtic els concessionaris de cotxes estrangers estan venent més que mai. Ni la inflació del 25% impedeix que els rics i els aspirants a ser-ho comprin preferentment vehicles coreans i japonesos d'alta gamma. Curiosament, al Japó s'observa un fenomen per ara inexplicat: mentre el nombre de titulars de carnet de conduir no ha parat de créixer des del 1999 fins ara, en el mateix període el nombre de persones joves en edat de conduir sense carnet no para de créixer. És aquesta renúncia un nou senyal d'identitat juvenil?
La nit del Monster Jam quan vaig arribar a casa vaig mirar al diccionari el significat de monstre. Em remetia al llatí monstrum que en la primera accepció vol dir prodigi i en la segona: "aquell que anuncia algun greu esdeveniment". Hi havia gravetat, efectivament, en el fet de veure un límit -el respecte per l'espai del vianant- i decidir impunement ignorar-lo.
