Jesucrist visqué franciscanament. La seva vida pública prefigura en moltes coses la de Francesc d'Asís. Era pobre, humil, bondadós i caritatiu. De tan espiritual, no va fundar res, això va ser cosa de Pau de Tars, que s'inventà l'església i el cristianisme organitzat. Si Jesucrist hagués deixat les voluntats per escrit, com Mahoma, els cristians no haurien incorregut en tantes interpretacions conflictives. Però no escrigué ni una ratlla, que sapiguem, i deixà oberta la porta a la controvèrsia. Una llàstima.
Com a franciscà avant la lettre, Jesucrist no tenia malícia (amb perdó). Els bizantins, en canvi, sí. Sense inequívocs referents escrits a què sotmetre's, s'afartaren d'especular. Sobre les natures i de les persones divines i humanes de Crist i dels altres membres de la família trinitària, per exemple. La disputa costà infinits disgustos i innombrables baralles sangonoses durant segles.
No sé si tenen presents el monofisisme, l' eunomianisme, el monotelisme, l'arianisme, el nestorianisme e così via. Es veu que són heretgies horrendes, espantables heterodòxies sobre quasi res. Foren irrefutablement condemnades per diversos concilis solvents, sobretot els de Nicea (avui Iznik, Turquia) l'any 325, Efès (avui Selçuk, també a Turquia) l'any 431 i Calcedònia (avui Kadiköy, o sigui l'Istanbul de la banda asiàtica) l'any 451.
Quina manera d'honorar la Nativitat! Ara costa de costa de creure, però durant segles els cristians s'han matat per subtileses teològiques. Avui, quasi cap cristià occidental ni tan sols sap que creu que en Jesucrist concorren una sola persona i dues natures.
Orient i occident extrem
A l'Orient és diferent. Les Esglésies Ortodoxes -en plural, perquè n'hi ha una trentena: grega, búlgara, russa, etc.- marquen distàncies amb la seva pròpia denominació envers totes aquelles heterodòxies, algunes de les quals són ben vives encara. Per exemple, l'Església Armènia o l'Església Siríaca són monofisites (només natura divina en Crist, que segons ells no fou humà), mentre que l'Església Assíria és nestoriana (dues persones en Crist, només de la humana de les quals Maria va ser mare). Quines coses...
Monjos ortodoxos grecs i i monjos monofisites armenis, revestits adequadament, van anar a trompades no fa gaire a l'interior mateix de la basílica del Sant Sepulcre de Jerusalem, suposadament edificada sobre el Gólgota. El santuari és tradicionalment custodiat per catòlics romans, catòlics melquites sirians, catòlics melquites etíops, ortodoxos grecs, ortodoxos coptes (tots ells ortodoxos calcedonians) i per monofisites armenis (heterodoxos calcedonians). Fa riure, però ha estat el poder otomà, que era islàmic, o ara el poder israelià, que és jueu, qui ha mantingut a ratlla l'animadversió irreconciliable d'aquestes esglésies cristianes.
Tot plegat contrasta amb la relativa bona harmonia que impera entre les innombrables confessions protestants nord-americanes. Són teològicament lamentables, però totes canten amb gran entusiasme -carrinclons salms presbiterians o trepidant gospel baptista- i conviuen en pau. Els nord-americans són adventistes, quàquers, mormons, metodistes o pentecostals com aquell que és del Barça o de l'Espanyol. Només els sobta que algú no sigui de cap club, vull dir de cap església. Quines coses, també.
D'això... bon Nadal!
*Article publicat a El Periódico
