Amb motiu del vintè aniversari de la celebració Dia sense cotxes a Catalunya he cregut oportú fer una reflexió sobre el que ha suposat la iniciativa i sobre quins són els reptes de futur als quals ens enfrontem, amb l’autocrítica personal que al meu parer cal fer.
La primera edició. Dia d’autoreflexió
El primer Dia sense cotxes a l’estat Espanyol es va organitzar el 29 d’abril de 1999 a 67 municipis catalans. La Diputació de Barcelona va liderar aquell esdeveniment. Jo mateix en vaig escriure un article de reflexió al número 13, de desembre de 2015, de la revista SAM, òrgan del programa de Suport a la Gestió Ambiental Municipal del Servei de Medi Ambient de la corporació supramunicipal. Cal valorar aquella fita en la seva justa mesura, ja que va introduir canvis significatius en la dinàmica de molts ajuntaments. Per als equips municipals va ser una aposta atrevida, especialment per al de Barcelona, que va tallar a la circulació durant tot el dia en una de les artèries principals de la ciutat, la Via Laietana. Crec que aquell va ser el primer moment, i l’únic, en què al conductor habitual se li va posar la por al cos, tot imaginant que potser a partir d’aleshores començaria a no poder circular arreu de les nostres ciutats. Bona prova en va ser la carta que el Gremi de Garatges va enviar a tots els ajuntaments que celebraven la diada (i que es reprodueix íntegrament a l’article abans esmentat) advertint amb accions aquells que no deixessin entrar i sortir els cotxes dels pàrquings aquell dia.
La travessia del desert
Tot i la bona acollida i la força exemplaritzant que aquella primera jornada va tenir entre el gran públic, per alguna raó la iniciativa no va arribar a quallar, i per a les persones que van organitzar la jornada el 1999 l’esdeveniment va comportar una certa decepció, que seria encara més gran durant els anys següents. Si bé el nombre de municipis adherits a la campanya va augmentar temporalment —l’any 2000 van ser 153 arreu de Catalunya, i l’any 2001, 82—, les propostes van ser cada cop menys ambicioses. Les raons de la davallada van ser, segurament, diverses, i a hores d’ara costaria molt analitzar-les en profunditat, tot i que se’n poden destacar algunes.
Aspectes que van influir en el desencís
D’una banda, el to general i, en concret, el que es respirava a la comissió permanent promotora de la Setmana de la Mobilitat, va ser el de no incidir en la criminalització del vehicle privat a través del lema “Dia sense cotxes”, que alguns entenien com a negatiu i excloent. I, finalment, es va optar per una transformació del missatge cap a una forma que es va considerar més positiva i més global: la “Setmana de la mobilitat sostenible”. Es potenciava el transport públic, la mobilitat a peu i en bicicleta, però no es ficava el dit a la nafra de les conseqüències pernicioses de l’ús del vehicle privat.
Cal afegir que, a partir d’aquell mateix any 2000, el Dia sense cotxes va passar a celebrar-se de manera homogènia en una mateixa data per a tota la Unió Europea, el 22 de setembre. Aquest fet desplaçava a les dates estivals la preparació de l’esdeveniment, l’organització dels materials i la comunicació de la jornada. Tot plegat va fer que, a partir de l’edició del 2001, el Dia sense cotxes com a tal, la marca “22 de setembre”, comencés a llanguir i a buidar-se de mesures permanents. El Dia sense cotxes es continuava celebrant; però, diluït com a darrer dia de la Setmana de mobilitat, va perdre molta força de convocatòria.
Alguns representants públics tampoc van estar a l’alçada. Es prou coneguda l’entrevista del 22 de setembre de 2003 en què un alcalde de Barcelona va respondre en directe que havia arribat a l’emissora... en cotxe! (moments després un veí li va replicar que l’autobús de la línia 7 l’hauria deixat a la porta de Catalunya Radio. ”Però em sembla que hauria trigat una mica més”, es va justificar l’edil) . Em pregunto que devien pensar els responsables municipals que havien posat en marxa les propostes del Dia sense cotxes d’aquell 2003 a Barcelona en veure malmès l’esforç de tants mesos de treball. Altres anècdotes de l’època són l’èxit del Dia sense cotxes de l’any 2004 per la por de la vaga de taxis que feien marxes lentes per les Rondes; o els comentaris sorneguers d’alguns coneguts meus que reivindicaven el Dia sense cotxes “per als altres”, i no pas per a ells, per tal d’evitar les cues habituals...
Fotografia: Salvador Fuentes Bayó
La resurrecció
L’any 2015, amb els canvis de govern municipal, el Dia sense cotxes ressuscita, especialment a Barcelona: el consistori s’atreveix per fi a tancar carrers per omplir-los d’activitat. Tal i com vaig escriure en el seu dia en un article, l’Ajuntament de Barcelona va organitzar, fora de la Setmana de la mobilitat, el seu test de Dia sense cotxes en dissabte, el 17 d’octubre de 2015, tot i que a partir d’aleshores ja ho tornaria a celebrar sempre el 22 de setembre. L’Ajuntament va aconseguir integrar la diada amb la seva festa major de la Mercè i, sobretot, va recuperar l’esperit dels primers anys del Dia sense cotxes sense renunciar a organització d’esdeveniments de la Setmana de la mobilitat. Aquella data, marcaria la resurrecció del Dia sense cotxes a Catalunya que fins aleshores s’havia desdibuixat perquè, com ja hem comentat, la marca “Dia Sense Cotxes” es va amagar en considerar que criminalitzava el vehicle privat, cosa que al meu parer mai va ser certa.
La confirmació en el vintè aniversari de la iniciativa
El vintè aniversari del Dia sense cotxes a Catalunya ha estat tot un èxit. El 22 de setembre de 2019, 300 ajuntaments i 175 entitats adherides han omplert els seus carrers d’activitats i continguts: cap país d’Europa no pot presentar xifres similars. A Barcelona es va tallar per segon any consecutiu la Via Laietana des de les 11 del matí fins a les 8 del vespre. Tothom que hi va participar es va adonar que aquell va ser un acte de recuperació de l’espai públic per part de la ciutadania, en totes les franges d’edat i especialment en el cas dels més petits, que van gaudir de moltes activitats lúdiques.
Aquesta darrera jornada ha servit per posar de manifest que el Dia sense cotxes ha tornat per quedar-se. I que un dia de tancament dels carrers al vehicle privat, encara que sigui en avingudes importants com la Via Laietana de Barcelona, és perfectament compatible amb la mobilitat d’una ciutat que necessita més transport sostenible i menys cotxes.
Fotografia: Salvador Fuentes Bayó
El manifest dels periodistes de 1999, el manifest d’Emergència climàtica de 2019 i Putos cotxes man
Es prou desconegut el manifest que el Col·legi de periodistes va llegir públicament el 16 de març de 1999, que deia, entre altres coses:
«Va haver un dia que ens van convèncer que el cotxe canviaria les nostres vides. Amb ell ens sentiríem més rics, ens sentiríem més lliures, ens sentiríem més segurs. El cotxe –el nostre cotxe– seria signe d’un nou prestigi; seria l’eina amb què ens aferraríem al món; i sobretot seria la nostra nova pell, la nostra nova cuirassa, el nostre nou castell.
»Ens ho vam creure, sí, i potser amb alguna base de raó. De vegades, les col·lectivitats, com els individus, necessiten rescabalar-se elles mateixes de determinades privacions i mancances. No és, doncs, que ens haguem de penedir de res. Només faltaria això, oi?, que ara ens n’haguéssim de sentir culpables!
»Però sí que és veritat també que molts de nosaltres hem comprès que aquell desfogament que vam trobar en el cotxe –i del qual encara en percebem prou recompenses- ha tingut un preu massa alt. Un preu individual i un preu conjunt.
Dediquem-hi un dia. Demostrem i demostrem-nos que la nostra dependència del cotxe no és tan gran com hem arribat a sospitar.»
Fotografia: Salvador Fuentes Bayó
El passat divendres 27 de setembre de 2019 es va celebrar a tot el món la anomenada “Vaga pel clima” promoguda pel moviment “Fridays for Future” que lidera l’activista Greta Thumberg i a la qual s’han adherit multitud d’entitats, ajuntaments i escoles d’arreu. En el seu manifest demana textualment:
«Les organitzacions signants demanem que en la nova etapa política es declari, de manera immediata, l’emergència climàtica i es prenguin les mesures concretes necessàries per reduir ràpidament a zero net les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, en línia amb el que estableix la ciència i sota criteris de justícia climàtica.»
L’emergència climàtica no era percebuda fa 20 anys i, en aquests moments, és un argument més de cara a reivindicar a una ciutat amb menys cotxes, menys emissions, menys soroll i menys contaminació. Cançons com la del grup Birch, que parodia la cançó de Rosalia “Milionària” amb el nom de “Putos Cotxes Man”, il·lustra que es pot conscienciar de manera divertida en la lluita contra el canvi climàtic i contra la invasió de les nostres ciutats per part del cotxe privat.
Reflexions dels darrers 10 anys a mode d’epíleg
S’ha comprovat que “predicar amb l’exemple” és el millor argument per persuadir la ciutadania. I un bon exemple és la Greta Thumberg, que ha fet el trajecte d’Europa a New York en veler per a conscienciar sobre les emissions de CO2 dels avions. El Dia sense cotxes, que a hores d’ara gaudeix de bona salut, s’ha convertit en un esdeveniment lúdic que convida la ciutadania a reflexionar sobre l’ús que en fa del vehicle privat, i l’interpel·la perquè ompli els carrers per transformant les ciutats i pobles en espais mes amables.
