Tant ens anem acostumant als prefixes i atributs diversos de la tecnologia que segur que resulta ben familiar el concepte de nanotecnologia, encara que no se'n coneguin exactament les característiques. Es refereix, per posar-ho simple, a la manipulació de la matèria a escala molecular o, segons una definició potser més purista, l'enginyeria o construcció de productes complexos a escala molecular. La biotecnologia (o necrotecnologia, com alguns detractors prefereixen dir-ne) aplica l'enginyeria sobre cèl·lules vives. La tecnologia neta adapta l'enginyeria per reduir-ne l'impacte ambiental. Ja sigui nano, bio, eco, la tecnologia actua sobre el nostre entorn i el modifica a la recerca de major benestar, aportant avantatges i també riscos.
El sociòleg Ulrich Bech va fer fortuna amb el seu concepte de societat del risc on projectava una nova modernitat basada en el coneixement i en l'adquisició de benestar per la via tecnològica (Bech, 1986). En el seu model, la modernitat exigia una resposta social davant del risc que podia portar a contradiccions. La seva teoria social s'usa sovint per mirar d'explicar les múltiples paradoxes del model de desenvolupament occidental que està disposat a gaudir dels avenços de la biotecnologia, tecnologia mòbil o tecnologies de la comunicació en general, per posar alguns exemples, però no sempre en coneix ni assumeix tots els riscos. O, directament, els rebutja en moviments com els denominats "cultura del no" que sovint creixen i es regulen per vies independents dels beneficis de la mateixa tecnologia denunciada.
Doncs bé, la nanotecnologia ja ha superat la primera generació de productes denominats passius i entra en una segona i tercera generació d'estructures actives i sistemes que ja es consideren de risc en quant al seu impacte en la governança de la societat. Els productes passius de primera generació són majoritàriament estructures disperses o productes que incorporen nanoestructures com ara aerosols, recobriments, polímers, ceràmiques. Es tracta de materials força simples amb un comportament estable que proporcionen propietats avantatjoses com ara el tractament de superfícies per protegir-les. En el mercat ja es poden trobar ciments o materials sostenibles que usen l'aigua com dissolvent i s'apliquen, per exemple, per protegir monuments i patrimoni de la pol·lució i la degradació ambiental i climatològica, entre molts altres usos. També hi ha teixits amb filtre solar, o pintures. Copiant les propietats de la fulla del lotus, s'han creat pintures i vidres amb superfícies que repel·len la brutícia i l'aigua. També hi ha pintures que contenen una formulació especial a nonoescala que actua contra determinats fongs i espores, a més sense risc d'emissions perquè les partícules incorporades estan encadenades a altres molècules de forma estable. En definitiva, bona part de les propietats dels nanomaterials de primera generació tenen a veure amb la superfície del material més que no pas amb la seva massa, i actuen com recobriments que incorporen enginyeria sense alterar l'aspecte i amb nous atributs molt útils.
Sembla que avui dia ja som en la segona generació de nanotecnologia (denominada "nanoestructures actives"), que no som lluny de la tercera generació ("sistemes de nanosistemes"), i que hi ha una quarta generació ("nanosistemes moleculars") a menys de deu anys de distància. Les nanoestructures actives inclourien dispositius biològics o fàrmacs bioactius amb aplicacions mèdiques, o nanoestructures físico-químiques com transistors 3D. Els sistemes de nanosistemes ja serien evolutius, com ara dispositius moleculars o estructures biològiques. Vaja, que estem parlant d'aplicacions tan variades com processos de millora ambiental a nanoescala, com magatzematge i conversió eficient d'energia, nanorobòtica o sistemes de detecció d'explosius químics, biològics o radiològics. Els usos abasten des del medi ambient o la salut fins a la carrera militar.
Si els riscos de la primera generació es podien centrar en la possible toxicitat de les nanopartícules, els de les altres generacions ja prenen categoria en l'àmbit econòmic, social, ambiental, polític i també moral. El debat gira entorn alguns aspectes comuns al desenvolupament de qualsevol tecnologia: eventual desplaçament d'altres tecnologies i efectes sobre el treball, comerç i competitivitat regional; aspectes de regulació i control de qualitat per contenir els riscos; drets de propietat intel·lectual, com en el cas de la biotecnologia i els organismes modificats genèticament; orientació cap als usos i aplicacions sostenibles de la tecnologia; coordinació internacional i transparència del procés de presa de decisions per assegurar que els actors afectats poden accedir a la informació i participar. Res de nou sota el sol? A mesura que avanci la nanotecnologia, haurem d'anar incorporant aquest debat als que ja tenim oberts i fer front a les noves paradoxes de la nostra societat del risc.
