De mitjana una persona a la Unió Europea vesteix una peça de roba 6 o 7 vegades abans de llençar-la al contenidor, el que genera prop de 6 milions de tones de residus tèxtils cada any. D’aquests, només l’1% es reciclarà, la resta acabarà amuntegada en algun país de l’hemisferi sud, contribuint a la contaminació del medi.
Font: Getty
S’acosta Nadal i un any més, molt probablement, la roba tornarà a ser el regal estrella de Tions, Pares Noel, amics invisibles i ses Majestats d’Orient. Mitjons, samarretes, jerseis, bufandes, guants, pantalons que incorporarem al nostre ben nodrit l’armari, on sumarem també més peces comprades a les rebaixes o a les populars campanyes de Black Friday. Tanmateix, molta de tota aquesta vestimenta, de mitjana més barata que un menú de migdia, no ens la posarem mai o ho farem molt poc: es calcula que els ciutadans de la UE portem les peces de roba entre sis i set cop abans de llençar-les definitivament al contenidor.
Quina paradoxa: mentre que a la darrera dècada la tendència a comprar més roba ha augmentat un 60% i la producció s’ha doblat, l’estem usant menys que mai. Aquesta contradicció segurament forma part de l’ADN de l’anomenada ‘fast fashion’, o moda ràpida, peces de vestir molt barates i d’escassa qualitat que permeten canviar d’armari tantes vegades com es vulgui a l’any.
Qüestió de salut, humana i ambiental
Tanmateix, si bé adquirir-ne una nova peça pot semblar econòmic de cara al consumidor, el cert és que produir-la és extremadament car pel que a recursos respecta. Per fer-nos una idea: només per fer una samarreta de cotó calen uns 2.700 litres d’aigua, una quantitat similar al que beu una persona durant 2,5 anys. Uns texans són encara més costosos, 7.500 litres d’aigua o el que consumeix una persona en 7 anys. Per aquest consum excessiu de recursos naturals escassos la indústria de la moda se situa en el podi de les causes de pressió ambiental del planeta, tan sols per darrera de l’alimentació, l’habitatge i el transport.
"A la darrera dècada la compra de roba ha augmentat un 60%, tot i que, de mitjana, portem les peces que ens comprem menys de 10 cops abans de llençar-les."
A més d’aquest consum desaforat de bens cada cop més escassos, com l’aigua, el sector tèxtil és molt contaminant, ja que la majoria de fibres sintètiques estan fabricades a partir de petroli -com ara el polièster, que és el més emprat, l’elastà, l’acrílic, el vinil, la licra-. A aquests fibres per atorgar-los propietats determinades, com ara que siguin molt suaus, o que s’ajustin al cos o que siguin elàstiques, cal sotmetre-les a processos químics. En aquest sentit, en un congrés organitzat l’any passat per l’Institut de diagnosi ambiental i estudis de l’aigua (IDAEA-CSIC) i que portava per nom PLASTIC’22, la investigadora d’aquesta institució i organitzadora de l’esdeveniment, Ethel Eljarrat, va posar sobre la taula que hi ha més de 10.000 additius químics associats a la roba, tot i que no es detallen a les etiquetes dels productes que comprem per manca de regulació. D’aquests additius, des de tints, a metalls pesats, ftalats, bisfenol o filtres solars, destacava la científica, almenys 2400 generen preocupació per temes de salut i 60 ja han demostrat ser nocius: se’ls ha relacionat amb problemes de tiroides, càncer, diabetis i infertilitat.
El baix preu d’aquests fibres sumat a com de fàcil és tractar-les per dotar-les de determinades qualitats, segons l’informe Fossil Fashion de la fundació Changing Markets, ha propiciat que als darrers 20 anys se’n dupliqui la producció, que és la base de la fast fashion.
"Les fibres sintètiques són la base de la fastfashion: obtingudes a partir del petroli, són molt barates i manipulables per dotar-les de les qualitats desitjades. Tanmateix, milers dels additius associats generen preocupació per qüestions de salut."
I a banda dels químics contaminants que incorporen les fibres, estan els microplàstics. Es calcula que el 60% de la roba que es ven avui en dia conté plàstic i que per cada metre quadrat de teixit sintètic hi ha uns 900 microplàstics que en contacte amb l’organisme poden tenir repercussions importants sobre la salut humana, ja que actuen com a disruptors endocrins. Al medi natural també exerceixen un impacte negatiu, ja que milers de microfibres es desprenen de la roba cada vegada que la rentem o la posem a l’assecadora, i acaben a mars i rius, d’on ja no es poden recuperar.
Només l’1% es recicla
De totes aquestes peces que consumim i descartem, només un 1% acaba reciclant-se; tota la resta es converteix en residus contaminants. De fet, segons el darrer informe de la Fundació Ellen MacArthur, només a Europa cada persona consumim de mitjana uns 25 kg de roba anualment i en llencem 11, el que acaba generant prop de 6 milions de tones de residus tèxtils cada any.
I què es fa amb tots aquests residus tèxtils? Doncs dues coses: o bé es cremen, el que genera gasos tòxics -cal destacar que la indústria de la moda és responsable d’entre el 5 i el 10% de les emissions de CO2, un percentatge superior al que suposen els vols internacionals i el transport marítim junts-. O bé s’envia a l’hemisferi sud, i allà s’amuntega en enormes piles, com ara al desert xilè de l’Atacama o a les platges de Ghana. I allà es descomponen lentament per acció del sol i van alliberant més gasos d’efecte hivernacle, tòxics.
"Cada cop hi ha més iniciatives dirigides no tant a reciclar, sinó a implementar circuits d’economia circular, on les peces es reparin i reutilitzin, i on es fabriquin a partir de materials sostenibles."
Però, per què no es reciclen? La resposta a aquesta pregunta és complexa però també té a veure amb la pròpia idiosincràsia de la fast fashion: el fet que siguin peces tan barates té a veure amb el fet que la qualitat és cada cop pitjor i això fa que es pugui recuperar menys teixit. D’acord amb la consultora Slow Fashion Next, que s’encarrega de fer formació en moda, sostenibilitat i negoci a empreses del sector tèxtil, reciclar roba és a més un procés costós, bona part cal fer-ho a mà, com ara enretirar botons, i a més el fet que a la composició de jerseis, samarretes o pantalons hi hagi fibres barrejades, com ara cotó, polièster, niló, elastà, fa impossible que es puguin recuperar els diferents materials per separat. Per això, insisteixen des d’aquesta consultora, cal que les peces de roba estiguin ecodissenyades des del principi.
Tot i que algunes marques de roba s’han llençat a treure col·leccions fetes en part de materials reciclats, cada cop hi ha més iniciatives que destaquen estratègies d’economia circular; en aquest sentit la Unió Europea n’impulsa una de teixits sostenibles i circulars per al 2030. I països com ara França s’han llençat a fomentar entre la ciutadania la reparació i la reutilització de les peces de roba amb polítiques adreçades a sufragar bona part del cost d’aquestes accions. Al final, coincideixen els experts, es tracta de repensar el model de consum actual. Cal realment tenir 5 samarretes noves cada mes?
