La COP25 posarà ben aviat en evidència que en el canvi climàtic falten lideratges col·lectius. No podem pensar en líders estatals ni regionals quan tot apunta que la política passa més aviat per una fase de mirada cap endins, amb creixement de populismes més preocupats pels seus que pel món. Ni podem confiar únicament en celebritats o en activistes solitàries per defensar reptes ambientals complexes en un marc de negociació global.
La propera Conferència de les Parts del Canvi Climàtic que se celebrarà a partir del 2 de desembre a Madrid ens proporcionarà un magnífic aparador de lideratges. Tant dels presents com dels absents. La primera gran absència serà la del mateix escenari Xilè, gairebé una al·legoria dels reptes del clima front la injustícia social. I sembla que la gran presència serà la de Greta Thunberg vinguda en el catamarà d’una família Youtuber, una altra al·legoria de l’aliança complexa entre activisme ambiental i xarxes socials.
Aquesta COP25 arrossega una història complicada. Brasil ja en va rebutjar la presidència i organització després que Jair Bolsonaro entrés al govern el gener d’aquest any. L’excusa oficial va ser la transició governamental i les limitacions pressupostàries. Però l’opinió internacional va entendre clarament que el nou president simplement complia les amenaces de seguir l'exemple del president dels Estats Units, Donald Trump, de retirar-se de l'Acord de París i negar el canvi climàtic. Les declaracions que poc després va fer el ministre d’Afers Exteriors, Ernesto Araújo, ho confirmaven: segons ell, el canvi climàtic “és un dogma i una conspiració marxista cultural destinada a perjudicar la indústria brasilera i afavorir la xinesa”.
"En les decisions de Brasil, Xile i Espanya el que s’hi intueix són mirades curtes, cap endins i per acontentar a faccions ben identificades de l’electorat."
A poc més d’un mes de l’inici, Xile abandonava també l’organització de l’event. En aquest cas, el president Sebastián Piñera anunciava que “la prioritat com a govern es concentra absolutament en restaurar l’ordre públic, la seguretat ciutadana i la pau social”. Per bé que les causes directes en el cas de Xile són justificables pels greus fets esdevinguts als carrers en les mobilitzacions, cal no oblidar que les causes indirectes estan en la injustícia social. Les mobilitzacions denuncien els abusos de les elits polítiques i econòmiques i els problemes en temes socials clau com el transport, l’aigua, les pensions, la salut i l’educació.
La Conferència se celebrarà a Madrid, un escenari que no ha simbolitzat, almenys fins ara, el diàleg cap a la resolució política de conflictes. I potser per això mateix, com en els altres dos casos, la decisió del govern espanyol sembla més una declaració cosmètica que d’intenció de canvi. Aquesta conferència se sol preparar amb un any d'antelació, però Pedro Sánchez va fer l’anunci essent president en funcions i amb les eleccions a la cantonada. En tots tres casos es tracta d’absències i presències de lògica partidista. Ser-hi o no ser-hi acaba sent una actuació, un missatge de campanya, una estratagema de comunicació política. No s’hi veu la lògica d’un actor estatal dins les negociacions globals, ni la voluntat de lideratge d’una regió clau del món front d’un repte de gran complexitat geopolítica com és el climàtic. En les decisions de Brasil, Xile i Espanya el que s’hi intueix són mirades curtes, cap endins i per acontentar a faccions ben identificades de l’electorat.
A la COP25 segurament veurem més lideratges individuals que col·lectius. Que les cimeres ambientals acabin “segrestades” per aquests protagonismes no és res nou. La de Madrid tornarà a tenir la cara de Greta Thunberg si el seu catamarà arriba a temps. En el periple transatlàntic de baix impacte en CO2 l’acompanya una família que retransmet el seu modus vinvendi per YouTube. També aquesta decisió pot considerar-se cosmètica. És evident que no tothom te aquestes alternatives al seu abast per viatjar sense impacte ambiental. Però ja sabem que els arguments ad hominem funcionen especialment bé contra els ecologistes: el més mínim comportament poc ambiental invalida automàticament el seu discurs. Si després d’hores i hores d’activisme solitari a la Greta se li acut fer res que emeti ni que sigui un sol gram de CO2, tota la seva lluita quedarà desacreditada.
Segueix justament el procés invers al dels governs brasiler, xilè i espanyol que orienten el lideratge cap “als seus”. Des de l’activisme solitari, Thunberg intenta mobilitzar comportaments globals.
El seu viatge, doncs, també és un comportament polític, una campanya. La diferencia és que aquest lideratge vol legitimar un paper que sí vol ser d’actor clau en les negociacions globals. No és una mirada cap endins i de curt abast, al contrari. Segueix justament el procés invers al dels governs brasiler, xilè i espanyol que orienten el lideratge cap “als seus”. Des de l’activisme solitari, Thunberg intenta mobilitzar comportaments globals. Ha de ser així perquè la justícia ambiental cal lluitar-la col.lectivament perquè és un dret col.lectiu, no d’uns quants, ni d’unes regions concretes, sinó del món. Però no podem confiar només en lideratges individuals més propis de principis del segle XX en un segle que es caracteritza pel coneixement connectat en les xarxes socials i les plataformes globals.
