Nou estatut: Actualització administrativa o projecte de país? (Un article de Frederic Ximeno)

Quatre factors clau, no tres Les qüestions més espinoses de l'Estatut estan presents en el debat partidari del darrer any. Són espinoses per rellevants -el finançament, la definició nacional- i també perquè generen controvèrsia política. És lògic. Per contra, l'anàlisi de les competències ha estat abordat per la Ponència amb calma relativa, per bé que en els darrers dies ha quedat clara la seva importància. La definició competencial és crucial per a la construcció d'un país modern, avançat i amb identitat. Els ponents, els lletrats i els partits polítics han establert una relació detallada i exhaustiva de competències, segons consta al document de la primera lectura. Afinar potser és una tasca necessària. L'autogovern no és un concepte retòric. S'exerceix a través de les competències, i de la capacitat econòmica, però sobretot, de la voluntat política -de totes les parts, de la que l'exerceix i de la que el cedeix-. L'abast de l'autogovern està, precisament, en la definició d'aquests tres factors. Per tant, és lògic que el debat polític sigui intens. No obstant això, aquest debat, necessari, no és suficient. És imprescindible una quarta condició: la voluntat ciutadana, el projecte compartit. És la ciutadania qui decideix autogovernar-se. El text públic de la primera lectura i els moviments polítics de les darreres setmanes, fan pensar que aquest darrer aspecte -tan fonamental com els altres- es deixa, en bona part, per a una altra ocasió.
La gran diferència històrica, un enfocament diferent Mai abans, en 300 anys, aquest país havia gaudit de 25 anys d'autogovern. Imperfecte, limitat, però autogovern, al cap i a la fi. Els estatuts del 32 i del 79 es promulgaren en moments de restauració democràtica. Calia crear de cap i de nou una estructura administrativa i un repartiment de competències en un marc d'incertesa i desconfiança en un estat que, en ambdues dates, s'estava redefinint. La recuperació democràtica tenia una càrrega simbòlica immensa. Aquest era el projecte. Un projecte llargament desitjat i compartit per la ciutadania durant més de dos segles de dictadures, caciquismes, confrontacions i repressions. La simple existència d'un estatut, fóra com fóra, d'un marge d'autogovern en un marc democràtic, implicava un projecte ciutadà de tal magnitud que no calia donar-hi massa voltes. La negociació, com ara, fou difícil i decebedora per una part de la societat catalana, però els sentits social i projectual d'aquells estatuts no oferien dubtes.
Al 2005, en canvi, la situació és ben diferent. Més del 75% dels catalans han viscut, com a mínim, la meitat de la seva vida en democràcia (població menor de 60 anys) i el 5%, com a mínim, fa ben poc que acaba d'arribar. La Generalitat de Catalunya és una institució plenament consolidada. El Parlament de Catalunya ha aprovat 478 lleis. Tot i les limitacions pressupostàries i competencials, els catalans, finalment, hem exercit l'autogovern durant 25 anys. El nou estatut no pot ser igual que els anteriors. Hi ha dues opcions. La primera, fer una actualització administrativa. Sense projecte. Es fixen millor les competències i s'actualitza el sistema de finançament, sense projecte. Per contra, la segona opció aprofita l'avinentesa de l'actualització administrativa -necessària, per descomptat- per definir un projecte de país per aquest segle que comença. La primera opció, sense ser menyspreable, difícilment generarà l'adhesió ciutadana. Difícilment pot ser vista com altra cosa que la creació d'un marc de treball per als polítics. Gairebé una qüestió gremial. Massa poca cosa, per a una oportunitat històrica. Massa poca ambició per a un Estatut. No recollir al nou estatut una idea intencionada de país seria una gran renúncia. El nou estatut, plenament democràtic, plenament inserit en el marc europeu, en ple procés immigratori, de mundialització i deslocalització, d'emergència de la perspectiva sostenibilista, no es pot circumscriure a una bona relació de competències. Ha de ser la carta de presentació d'aquest petit racó de món. Ha d'explicar quina mena de país volem ser, quina orientació prendrà la nostra opció democràtica. Aquest és el repte veritable.
Una perspectiva projectual del nou estatut: L'autèntic repte polític Des d'aquesta perspectiva projectual, els títols de drets i deures i de principis rectors esdevenen el quid polític i social. Des de l'òptica administrativa, són prescindibles: ja tenim la Constitució que -malgrat que redactada fa també vint-i-cinc anys- ens garanteix els primers. Respecte als segons, que siguin cada opció política que utilitzi les competències com li sembli convenient.
Per contra, des de l'òptica projectual, és imprescindible complementar els drets i deures constitucionals -mentre no s'actualitzi la Constitució Espanyola- per a modernitzar la democràcia a Catalunya. També és imprescindible consensuar els principis rectors de l'administració catalana, per a explicitar què aspirem a ser, què hi ha d'irrenunciable en la nostra manera de ser en el món. Aquesta és una tasca política en majúscules. Es pot posar d'acord l'arc parlamentari català en aquests principis bàsics que no han de dependre de l'opció política que governi?. La proposta de reforma de l'Estatut valencià, que tant consens sembla obtenir, te un apartat de drets i deures i principis rectors. Ves per on.
Un exemple inspirador: És molt diferent aquesta expressió lacònica: En matèria d'urbanisme, correspon a la Generalitat la regulació del règim urbanístic del sòl, que inclou en tot cas la determinació dels criteris sobre els diversos tipus de sòl i els seus usos... (capítol V, art.(11) pàgina 155 del document de la primera lectura); que no pas aquesta plena d'intenció: La Generalitat de Catalunya, per tal de garantir la utilització racional del territori i la qualitat del medi ambient i la configuració de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió, afavoreixin la cohesió social i consolidin un model de territori globalment eficient (text extret de l'article 3 de la llei 2/2002, aprovada per amplia majoria al Parlament de Catalunya) li correspon la regulació.... Aquest magnífic segon redactat, que no és pas cap invent benintencionat sinó un fragment d'una llei vigent a Catalunya (per bé que aquest article ha estat modificat per la llei 10/2004 amb un redactat encara més interessant), no apareix a enlloc del document de la primera lectura. Tampoc els principis rectors sobre la gestió de l'aigua o el model energètic o sobre d'altres matèries.
El primer redactat no prefigura cap model de país. El segon, sí. El primer no té cap interès especial per al ciutadà, el segon, més. El primer no té cap connotació partidista, el segon, tampoc -atès que és un text aprovat amb un alt grau de consens pel Parlament de Catalunya-. El primera actualitza una llei redactada fa vint-i-cinc anys, la segona té en consideració l'activitat legislativa posterior, i precisament la més actual. O és que no ha passat res des de 1979?. La primera requereix només un acord entre administradors de la política, la segona, un acord entre polítics representants d'un poble amb aspiracions de concretar i construir un futur en comú. Obrir aquesta discussió, arribar a un compromís sobre els eixos bàsics -principis rectors- i els drets i deures dels que es deriven, és el que cal des de la perspectiva projectual, és una obligació del nostres representants polítics i és l'autèntic pas endavant que requereix Catalunya avui.
Després del procés parlamentari, cal fer un referèndum per aprovar l'Estatut. És ben cert que primer s'haurà de pronunciar el parlament espanyol, però no es pot perdre de vista el flanc interior. Aquest Estatut ens ha d'interessar, abans que a ningú, als ciutadans de Catalunya. La opció administrativista és una opció summament desmotivadora, la opció projectual, no.
La perspectiva sostenibilista, un dels valors de referència Una visió projectual de l'Estatut contribuiria a la promoció d'un model de país basat en un futur engrescador per compartir més que no pas en un passat més o menys anyorat. La sostenibilitat esdevé un dels nous valors de projecció d'una estratègia comuna. El reconeixement de la sostenibilitat com a valor que transcendeix la pròpia generació té una significació de proposta proactiva que cal abordar entre tots aquells que li'n reconeguin la seva vigència. La construcció de les identitats a partir dels nous paradigmes del món globalitzat i la societat xarxa requereix, justament, la incorporació de projectes personals basats en valors i objectius col·lectius. La sostenibilitat n'és un de ben clar. És una qüestió de vocació europea, de responsabilitat envers la comunitat internacional i, a més, una bona opció de supervivència.
Tanmateix, la sostenibilitat tampoc és un concepte retòric. L'ambient ha d'esdevenir al nou estatut un factor estratègic. Ha d'estar incorporat a la definició de les polítiques econòmiques i socials. Cal, per tant, recollir principis rectors que tractin de cohesió social i territorial, de transversalitat, de prevenció, de precaució, de gestió del risc, de subsidiarietat, de seguretat alimentària, d'eficiència en l'ús dels recursos, de responsabilitat social i ambiental, de lluita contra el canvi climàtic, de restabliment i manteniment dels sistemes naturals i de la diversitat biològica, dels principis del model energètic, territorial i de mobilitat, de la valorització del paisatge o de la gestió integral de l'aigua i els residus.
La voluntat de ser de Catalunya inclou, lògicament, la voluntat de perdurar. Això incideix tant en els valors intangibles com en la capacitat del territori i l'ambient per acollir amb garanties les noves fórmules d'organització i convivència que es produeixin en qualsevol dels futurs possibles i sota la direcció política que la ciutadania decideixi. Avui, aquest compromís amb el país i amb els ciutadans i ciutadanes que el conformaran més endavant no és possible si no s'assegura un ús responsable del patrimoni natural, social i cultural actual, així com la internalització de les variables socioambientals al model econòmic.