El món no és de franc. Per defecte, les noves generacions dels països desenvolupats tendeixen a pensar-s'ho. El primer acte de revolta adolescent és exigir una universitat gratuïta. D'excel·lència i quasi de franc. No ho és. Costa 6.000 euros per alumne i any, més i tot. Cap estudiant del sistema públic no els paga, fins i tot troba abusiu que li cobrin el 20% del cost real de la matrícula. Una cosa és accedir a un bé sense cost (l'aire, per exemple) i una altra és socialitzar el cost de la gratuïtat falsejada.
Un amic meu es queixa perquè ja no pot llegir els meus articles a la versió lliure d'aquest diari. Anys enrere el comprava al quiosc i llestos; ara protesta perquè no el rep a casa i gratis. Tothom paga les factures de les companyies telefòniques, però s'irrita a l'hora de pagar a qui omple les línies de contingut. Tothom vol veure l'obra, però no pagar el dramaturg. Ho volem tot, de franc i de seguida.
Les companyies aèries low cost certament ajusten costos, però sobretot venen a sota preu. En part, estan subvencionades amb diner públic per les suposades externalitats econòmiques positives que indueixen, però també distorsionen els preus reduint els marges de seguretat o ignorant les disfuncions socioambientals que generen. Volar de Barcelona a Estocolm costa més dels 100 o 150 euros que et cobren.
Altrament, tot ha de ser immediat. I efímer. Els nens exhibeixen una manca extrema de paciència. No observen, de seguida es cansen de tot. Els adolescents troben insuportablement obsolet el mòbil de l'any passat (regalat, és clar). Però pensar demana temps. Sostenible vol dir durador, en l'espai i en el temps. El model actual es basa en l'externalització, la rapidesa i l'efimeritat. Per poder viure de pressa i de franc hem construït una societat que no reflexiona ni vol pagar. Ens costarà molt car.
* Article publicat a El Periódico de Catalunya.
