Construït i degradat no són conceptes correlatius. Tanmateix, és una penosa realitat que l’activitat constructora efectuada en els últims decennis, sobretot a la conca mediterrània, ha contribuït inequívocament al deteriorament del territori i del paisatge. Però això no ha de ser necessàriament així. Més encara: és paradoxal que hagi estat així. De fet, la majoria dels paratges actualment protegits o en vies d’ésser-ne són el resultat d’actuacions constructives prèvies. D’actuacions paisatgísticament constructives, s’entén. És el cas dels paisatges agropecuaris, dels quals no es poden excloure les nombroses edificacions que acullen (marges, cabanes, esglesioles, etc.), sovint carregades de valors artístics, històrics o simplement estètics. Gairebé tota Europa és un paisatge construït.
"A l’hora de valorar paisatges, oblidem-nos de virginitats, per absents i per ensopides, i cerquem aquest punt auri de transformació antròpica que fa de la diversitat la seva millor consecució"
Convé adonar-se que, també en aquests casos ‑i mai millor dit...‑, de vegades els arbres no deixen veure el bosc. La monotonia no és mai excitant, i per això un hom acaba avorrit davant de milers de monocordes hectàrees forestals, posem per cas. El que valorem és el bosc vist des de la clariana i emmarcat per sembrats i pastures. Valorem la diversitat, en l’increment de la qual la mà de l’home sempre s’ha mostrat especialment destra. Destra fins a l’excés perquè, a força de transformar, acaba homogeneïtzant per baix el que havia començat diversificant per dalt. Així que, a l’hora de valorar paisatges, oblidem-nos de virginitats, per absents i per ensopides, i cerquem aquest punt auri de transformació antròpica que fa de la diversitat la seva millor consecució.
Les societats han tractat de fer dir a la natura les coses més diverses i totes elles han tingut la seva expressió paisatgística. El paisatge ha actuat, i actua, com a vehicle de comunicació, no sempre sincera, entre natura i societat. El triomf de la modernitat, en una primera fase il·lustrada i en una segona de caràcter romàntic, comportà un seguit de canvis polítics, econòmics, estètics i d’escala de valors que afectà totes les facetes de la vida social. Fruit d’aquests canvis, i en paral·lel a la constitució d’un nou estatut de la ciutadania, varen anar prenent cos noves formes de relació amb el territori i el paisatge.
"El paisatge ha actuat, i actua, com a vehicle de comunicació, no sempre sincera, entre natura i societat"
Hem analitzat el pas d’una visió centrada en la valoració d’allò bell i alhora d’allò útil, que interessa conservar, a una exaltació de la sensibilitat i del sentiment que, alhora que estableix una relació moral amb la natura i les seves manifestacions en el paisatge, desenvolupa un sentiment d’identificació patrimonial dels pobles amb el seus territoris, manifestat en l’exaltació de l’esperit nacional. Més enllà de la patrimonialització del territori i el paisatge, que s’inicià amb les polítiques proteccionistes de final del segle XIX i que a la Unió Europea culminà a l’inici del segle XX amb el desplegament normatiu referit a la salvaguarda i gestió sostenible del paisatge, interessa ara analitzar la creació d’espais com a fruit d’un projecte de caràcter social i cívic. És a dir, la configuració de paisatges ex novo com a forma d’expressió ideològica i/o per al gaudi de la ciutadania.
Extret del llibre “Ambient, territori i paisatge. Valors i valoracions” (Fundació Carulla & ESADE, Editorial Barcino, Barcelona 2017 [2ª ed.]).
