Parlar avui de l'energia nuclear no és el mateix que fer-ho 50 anys enrere, quan encara no es palpava la rellevància de la fi del petroli barat o de l'escalfament global. Però l'escenari va canviar fa temps i amb la constatació de la crisi energètica la indústria nuclear va deixar d'estar en stand-by i copsà una oportunitat per remuntar. Els accidents de la central de Three Mile Island, a Pensilvània (març del 79) i també de la de Txernòbil, a Ucraïna (abril del 86) quedaven prou lluny a l'imaginari col.lectiu i el client potencial era una societat global dependent d'un petroli cada cop més escàs i difícil d'extreure. Una societat tan preocupada per la seguretat del subministrament energètic... , de veres podia renunciar a una font que, en aquest context, semblava tenir més pros que contres?
Tanmateix, el terratrèmol i posterior tsunami que assolaren el nordest del Japó el passat 11 de març van capgirar altra vegada la percepció mundial envers aquesta energia. Les opinions de la societat sovint van a remolc de les catàstrofes i, seguint el "baròmetre de l'audiència", ara el futur de la indústria nuclear torna a ser força obscur. Els governs s'han fet enrere envers certs projectes aparaulats i els líders dels països nuclearitzats s'han afanyat a dir als mitjans que estan revisant les seves instal.lacions a fons. (Òndia... com és que no ho havien fet encara?)
Amb les esfereïdores imatges de les destrosses causades per una natura desbocada encara presents als nostres cervells, no en tenim cap dubte: l'energia nuclear ens torna a fer molta por. Fins quan, però? No hi ha indicis, em sembla, de que la gent estigui disposada a renunciar voluntàriament a un estil de vida que se sosté gràcies a un elevadíssim consum energètic. Certament, sembla que és tecnològicament possible transitar cap a un model energètic "descarbonitzat", que aposti seriosament per les renovables i disminueixi radicalment el consum de combustibles fòssils. Però hi ha estudis que indiquen que serà una transició lentíssima, de mig segle de recorregut. Tot indica que serà necessari combinar totes les energies al nostre abast mentre no tendim a una deserció massiva d'aquest model social ultradimensionat en què vivim als països desenvolupats i ...al qual ja s'estan sumant els nou-rics dels països emergents.
Per a molts, el canvi de modus vivendis ja s'està imposant per força, però per altres, el tot terreny, la casa a la platja i a la muntanya, la piscina i la calefacció a tot drap, a més de dos vols anuals transoceànics a poder ser low-cost, són drets inalienables. Per posicionar-se a favor d'un model energètic concret, seria convenient que primer decidíssim si estem disposats a viure-hi d'una manera conseqüent.
