Article originalment publicat per Fundació CONAMA en castellà i traduït al català per part de Sostenible.cat amb el seu permís i de l'autor.
Enmig de la ressaca de la pandèmia, sense saber molt bé quan ni com acabarà, reflexionar sobre possibles futurs forma part de el joc de les prepotències i de les ignoràncies. Tanmateix, fins i tot en aquests moments d'incredulitat algunes coses van prenent forma.
Una primera reflexió és que els nostres models, els nostres desenvolupaments, els nostres arguments, són tan fatus com fàcils d'abatre. La nostra seguretat és impostada. Aquesta presumpció de sentir-nos aliens a l'esdevenir del planeta es confirma com una estupidesa. No som déus.
Una segona és que la catàstrofe, l'inesperat, existeix i seguirà existint. Tard o d'hora tornarà a eclosionar un cigne negre. I si organitzem el nostre model de vida sobre l'acumulació, sobre el caos ambiental, sobre allò d'artificial, serem molt més febles, molt menys capaços de resistir les noves onades d'incertesa que, ara ja sens dubte, arribaran.
Una tercera és que, com l'aigua a el punt més baix, el perjudici sempre afecta als més febles. Sempre deixa en encara pitjors condicions als que pitjors condicions tenen. En aquest cas, a la gent gran. Una societat que es titlla de solidària no pot ignorar ni sentir-se còmoda amb que, fins ara, quan els temps es tornen durs la major càrrega de sofriment recaigui sobre els menys capacitats per resistir els embats.
El futur del medi rural esdevé un esperó de seguretat davant les crisis que ja no són un miratge, que ja sabem que vénen.
I una quarta reflexió final és que d'aquesta crisi en sortirem, però hauríem de sortir millors. I no sé si això serà possible. No sé si la nostra tendència inercial, l'enorme imant que suposa la societat de consum, ens permetrà rectificar camins i reflexionar sobre les coses que requereixen canvi. Em preocupa que la sortida de la crisi sanitària es formuli en termes economicistes centrats en la necessitat de promoure, ràpidament, un desenvolupament a qualsevol preu que permeti recuperar els punts de PIB que perdrem. Un desenvolupament a costa del que faci falta. Em preocupa que l'angoixa per reflotar el que hem de reflotar invisibilitzi que hi ha realitats que necessiten, que ja necessitaven, resposta. Resposta urgent. Em preocuparia que una nova reordenació dels recursos públics cap a necessitats sens dubte obligades suposés una minoració dels ja magres esforços que es fan per assegurar la preservació dels valors naturals i el futur en harmonia dels territoris rurals. Vull pensar, i estic esperançat i confiat, en què per una vegada això no serà així.
En aquest futur escenari, les situacions d'estabilitat ambiental, de respecte pels territoris, de desenvolupament equilibrat, de potenciar la capacitat inercial dels sistemes naturals per a la minoració i l'evitació de riscos, es torna com un poderós argument per fer-nos més forts. Amb un medi rural obert, sa, productiu, amb gent generant activitat en contextos no contaminats i més permeables no s'evitaran les pandèmies, però en la mesura que el nostre entorn i el nostre model de vida responguin a uns principis de dignitat amb el planeta, podrem canalitzar i anticipar millor les respostes.
Ni nosaltres mateixos mai controlarem els processos naturals. Mai aturarem una dinàmica que es va posar en funcionament fa milers de milions d'anys, abans de fer el nostre primer pas, i que seguirà modelant el planeta d'aquí a uns quants centenars de milers d'anys quan desapareguem. Mentrestant, l'actitud sana, respectuosa i equilibrada ens pot permetre viure millor a nosaltres i, per descomptat, als que ens succeïran.
Intensificar el nostre compromís amb el territori rural, mantenir la recerca de la seva estabilitat, donar resposta a la demanda de serveis i necessitats, possibilitar una qualitat de vida coherent i digna, accentuar l'interès per una activitat sana i econòmica rendible, alhora que potenciem les nostres actuacions per a la recuperació ambiental, per la conservació dels equilibris i per capacitar la naturala per autoregular situacions delicades o catastròfiques. Tot això ha de formar part del manual d'obligat compliment de tota política responsable que pretengui contribuir més i millor a la qualitat de vida de les persones, a seva salut, i al seu futur. En aquesta orientació, el futur del medi rural esdevé un esperó de seguretat davant les crisis que ja no són un miratge, que ja sabem que vénen.
L'ús irracional de la terra, la simplificació dels sistemes naturals, el menyspreu per les àrees rurals i els seus habitants, la manca carrinclona d'atenció a la naturala o la consideració que allò rural viu d'un passat sense capacitat per dibuixar futurs són arguments simplistes que ens resten molta capacitat per respondre a les futures situacions. Arguments que ens fan més febles. Arguments que, a la llarga, ens arrosseguen amb més facilitat a el dolor ia la tragèdia col·lectiva.
Perquè si alguna cosa ens ensenya aquesta crisi és la constatació que no som aliens a la qualitat ambiental del planeta. Si alguna cosa ens ensenya aquesta crisi és humilitat.
Font: Fundació CONAMA
