La plusvàlua és l'augment de valor econòmic d'una propietat privada o d'un objecte que es genera per causes alienes a la voluntat o a l'actuació del propietari. L'exemple més vistós és el de les constants revaloritzacions dels immobles o del sòl edificable abans de la crisi. Qualsevol pis valia més avui que no pas ahir i menys que demà. Acumular plusvàlues por denotar astúcia, però no té cap mèrit. I, sobretot, no enrobusteix l'economia, només els comptes corrents dels propietaris.
El valor afegit és la suma dels valors addicionals que adquireixen els béns i els serveis en anar-se transformar-se durant el procés productiu. La farina esdevinguda pa guanya valor afegit. La farina que augmenta de preu durant un procés especulatiu produeix plusvàlua, però no genera cap valor afegit. Ja es veu que els valors afegits, tan propis dels processos productius veritables, sí que enrobusteixen l'economia, a més de millorar els comptes dels productors.
Catalunya té una llarga tradició de generar valors afegits. En no controlar cap estat que fixa preus regulats i en no tenir matèries primeres exportables, fa segles que viu de generar valor. Comprava llana o cotó i venia teixits, per exemple. Però darrerament s'ha vist contaminada amb la pràctica plusvaluista, tan grata a l'economia espanyola, dominada per grans operadors d'avantatge (monopolis de dret o de fet), continuadors dels administradors de prebendes cortesanes.
Espanya s'ha industrialitzat, però té encara pendent la revolució industrial; no és el cas de Catalunya, amb el 80% del seu PIB generat per la petita i mitjana empresa, és a dir per un teixit productiu que depèn bàsicament dels valors afegits que és capaç d'aixecar. Quan parlem de creixement, i encara més de sostenibilitat, ens referim a coses així. Per això, lliures de mans, sortiríem millor d'aquesta crisi. Però els diners són en poder dels plusvaluistes, si no els han dilapidat. Les males companyies tenen això.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya.
