Entre els científics del canvi climàtic comença a haver-hi certa preocupació per veure com es reprendrà el debat de l’emergència climàtica o si s’haurà de resetejar completament i, en aquest cas, quan i com serà aquest debat quan es reiniciï. Des dels primers dies a Wuhan, s’han intentat establir vincles entre les dues emergències. Molts d’ells s’han trencat de seguida mentre n’apareixien de nous. La falta d’informació científica sobre el virus, la imprevisibilitat respecte a l’evolució de la pandèmia, les diferents dinàmiques de gestió de la crisi en cada regió sumades a la mateixa incertesa que sempre ha acompanyat el tema climàtic fan molt difícil preveure escenaris de futur.
"Si a alguna cosa està acostumada la ciència del canvi climàtic és a documentar evidències per poder anar responent a totes les incerteses que se li atribueixen i que s’utilitzen com a coartada per no prendre mesures contundents"
Però si a alguna cosa està acostumada la ciència del canvi climàtic és a documentar evidències per poder anar responent a totes les incerteses que se li atribueixen i que s’utilitzen com a coartada per no prendre mesures contundents. Aquesta capacitat de reacció ha permès desmuntar alguns vincles COVID-19-canvi climàtic que desinformaven i podien emmascarar temes sobre els quals ha costat molt arribar a consens quan es parla de transició a la sostenibilitat. Aquí se’n presenten alguns. I s’apunten algunes idees sobre les portes que poden obrir per reprendre el debat.
Covid19 i reducció de la contaminació. De seguida s’ha vist que això era una fal·làcia. Els repunts de qualitat de l’aire, la millora temporal de la biodiversitat, la reducció de la contaminació durant el confinament són efectes molt puntuals i locals d’un període excepcional i limitat en el temps. Per fer-nos una idea, les primeres associacions de defensa animal daten del segle XIX. Concretament, la britànica Royal Society for the Protection of Birds és de les més antigues, data del 1889, i amb un milió de membres avui encara és l’ONG de conservació de la natura més gran d’Europa. La preocupació per la pèrdua de biodiversitat neix amb la mateixa revolució industrial i no ha parat de créixer des d’aleshores. El 1962 Rachel Carson publicava la coneguda obra “Primavera Silenciosa” que alertava dels terribles efectes de la industrialització sobre el medi.
"Per dir-ho d’una altra manera, la contaminació no canvia en dos mesos ja que parlem de reptes que impliquen canvis profunds en models econòmics i industrials, amb trajectòries complexes, alguns èxits i molts fracassos i desafiaments per davant"
Per dir-ho d’una altra manera, la contaminació no canvia en dos mesos ja que parlem de reptes que impliquen canvis profunds en models econòmics i industrials, amb trajectòries complexes, alguns èxits i molts fracassos i desafiaments per davant. L’excepcionalitat de la COVID-19 pot despertar reflexions sobre models i la seva viabilitat, això sí. També s’hauria de reivindicar encara més el paper de la ciència en la presa de decisions, així com el rol de tots els col·lectius professionals que es troben en la primera línia durant una emergència. I en el debat sobre models futurs s’haurà de tornar a escoltar la veu dels joves que hauran de reinventar fórmules de mobilització dins la immobilitat del confinament.
"L’emergència climàtica, com la sanitària, exigeix respostes col·lectives, no individuals. Seria un error desmuntar tot el que s’ha assolit respecte al rol que han de jugar els contextos urbans en les transicions cap a la sostenibilitat"
COVID-19 i la ciutat sostenible. La pandèmia s’està avaluant sobretot en termes de resposta estatal. En efecte, molts estats han assumit la gestió de la crisi amb declaracions d’estat d’alarma i recentralització de competències. Els mitjans nacionals i internacionals han legitimat aquest protagonisme estatal comparant els avenços i retrocessos per països, i publicant corbes i xifres que sovint emmascaren realitats regionals i locals. Però el cert és que el virus ha tingut els seus efectes més devastadors en les grans ciutats. La densitat de població i la mobilitat li ho han posat fàcil. A més, les ciutats concentren molta activitat econòmica, comercial, institucional, educativa, sanitària. Des de finals dels 80 s’han contraposat els models de ciutat dispersa i compacta per posar aquesta darrera en valor com el model urbà que redueix desplaçaments, optimitza recursos, fluxos, espai i planteja solucions sostenibles de planificació de l’habitatge, l’espai públic i l’activitat social i cultural. El consens sobre aquest model de ciutat sostenible no hauria de canviar amb l’argument del distanciament social. L’emergència climàtica, com la sanitària, exigeix respostes col·lectives, no individuals. Seria un error desmuntar tot el que s’ha assolit respecte al rol que han de jugar els contextos urbans en les transicions cap a la sostenibilitat.
"El conflicte sobre la prohibició d’anar a horts privats o mantenir mercats de producte fresc de proximitat posa damunt la taula la sobirania alimentària, la conservació i explotació dels espais agrícoles periurbans per garantir producte fresc durant una crisi"
COVID-19 i sobirania energètica, alimentària i digital. El dia a dia amb el virus ha posat de manifest la interconnexió i dependència de molts sistemes bàsics. Hem vist com de vulnerables poden ser sistemes com l’aprovisionament d’aliments frescos, la garantia dels subministraments o, en última instància, la nostra lliure circulació. Molts serveis han estat intervinguts per poder-los garantir i en aquest mateix procés s’han obert debats fonamentals que caldrà continuar. El conflicte sobre la prohibició d’anar a horts privats o mantenir mercats de producte fresc de proximitat posa damunt la taula la sobirania alimentària, la conservació i explotació dels espais agrícoles periurbans per garantir producte fresc durant una crisi. La necessitat de control i seguiment de la malaltia també ha posat damunt la taula la sobirania digital arran de l’ús de les nostres dades per fer el monitoratge del virus. Es tracta de dilemes que no són nous i sobre els quals treballen moltes i diverses organitzacions des de fa temps. Ara més que mai cal reconèixer la tasca ja feta i donar-hi suport, obtenir informació d’aquestes fonts i alinear-se amb les seves agendes. No es comença de zero.
"L’argument que repeteixen els contraris a l’acció climàtica de ben segur que es mantindrà, que ara hi ha altres prioritats com tornar a impulsar l’economia i que la societat no té energia per enfrontar-se a la recuperació gestionant una altra emergència"
COVID-19 i justícia. Les dades incontestables de la crisi són les dades de la vulnerabilitat. Arreu, el virus s’ha acarnissat amb els grups més desafavorits ja sigui de manera directa amb efectes més devastadors sobre aquells amb salut més precària o accés més precari a sistemes de salut, ja sigui potenciant les desigualtats. Aquest no és un repte nou i caldrà reprendre el debat climàtic mantenint aquest eix transversal per afavorir la transició cap a una economia i una societat millors i més justes. L’argument que repeteixen els contraris a l’acció climàtica de ben segur que es mantindrà, que ara hi ha altres prioritats com tornar a impulsar l’economia i que la societat no té energia per enfrontar-se a la recuperació gestionant una altra emergència. Aquí l’argument de consens no pot ser altre que el de sempre, que com més ràpid actuem, abans gaudirem dels resultats.
