El glaç no sempre és una nosa, ens ajuda a passar les calors estivals. Avui dia el fabriquem a casa mateix. És una cosa portentosa esdevinguda banal. Durant segles, el glaç estival era una raresa reservada a quatre privilegiats. Els pous de glaç s'ocupaven de procurar-los-la. Al pic de l'hivern, es deixava congelar aigua en basses somes i se'n serraven blocs prismàtics que s'apilaven en pous de gran dimensions, normalment excavats a la pedra. El museïtzat pou de glaç de Solsona és un dels més ben conservats que ens han pervingut.
Al "Manual dels actes de la ciutat", compilat entre els anys 1757 i 1771 pel notari solsoní Antoni Font, s'estableix que el responsable del pou de glaç "...deurà tenir la ciutat proveïda de glaç del dia 25 del mes d'abril fins al de Tots Sants". El 25 d'abril és demà. Ja m'imagino les corredisses en tal dia com avui, així doncs. Per als blocs de glaç treballosament acumulats durant l'hivern, estibats els uns damunt dels altres entre capes de boll o de palla, s'havia acabat el repòs i el silenci. L'un rere l'altre, a força de corriola o a pes de braços, començaven a sortir del captiveri subterrani.
En l'actualitat, gaudim de l'eufòria primaveral i del glaç permanentment a l'abast, tot alhora. La frisança dels aparellaments, l'eclosió de les flors i la rebrotada dels caducifolis deixen enrere l'hivern sense que ens hàgim de privar dels beneficis de l'aigua glaçada. Conservem els aliments en plena calorada estival i ens lliurem al plaer de sorbets, gelats i begudes fredes. Però hi hem de desprendre molta energia. Hauríem de viure el privilegi sense declinar-ne la responsabilitat.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
