Una proposta particularment atractiva per reconvertir els centres comercials, i que podria tenir força recorregut, és la de crear espais retaildential. Aquest concepte fa esment, gràcies a la màgia de la llengua anglesa, a una hibridació entre espai per a vendre i espai per a viure.
El centre comercial, en el seu format nord-americà de shopping mall, o simplement mall, està en declivi. Algunes projeccions auguren que el 25% d’aquests grans centres, als EUA, podrien tancar en cinc anys. A Europa els vents bufen en la mateixa direcció.
Tot i que ens fan pensar immediatament en el món contemporani, les arrels dels malls s’enfonsen en el passat, ja sigui en els fascinants basars coberts del món islàmic o en les elegants galeries i passatges comercials del segle XIX que es poden trobar a Milà, Nàpols, Brussel·les o Nantes.
La gran diferència entre aquests precedents i la tipologia que és objecte d’aquest article és que els primers eren accessibles a peu i s’integraven orgànicament a la trama urbana central afegint-hi valor (estètic, comercial, funcional), mentre que el mall que es desenvolupa a partir de la Segona Guerra Mundial està ubicat normalment a la perifèria i, com qualsevol polígon o parc industrial, està pensat per a l’automòbil.
Per què la gent està deixant d’anar a aquests centres comercials? Una raó podria ser la seva gran dimensió, que es combina, paradoxalment, amb la presència d’espais opressius. I és aquí on l’agorafòbia i la claustrofòbia -ambdues molt més esteses entre la població del que es pugui imaginar- tindrien un paper significatiu.
"Amb tots els seus defectes, i també amb algunes virtuts, que també en tenen, aquests temples del consum i del lleure probablement haurien resistit perfectament si la compra online no hagués irromput de la manera en què ho ha fet"
Una altra raó podria ser la sensació, força estesa, que tots aquests centres són pràcticament iguals: les mateixes botigues, els mateixos restaurants, els mateixos aparcaments. També són indrets que envelleixen malament. La modernor que solen lluir el dia de l’estrena esdevé ràpidament antigor en virtut de les modes.
Es podrien buscar encara més raons, moltes d’elles segurament lligades a l’experiència del client, però, per damunt d’aquests factors, n’hi ha un que té un pes més gran en el declivi del model: l’expansió del comerç electrònic. Amb tots els seus defectes, i també amb algunes virtuts, que també en tenen, aquests temples del consum i del lleure probablement haurien resistit perfectament si la compra online no hagués irromput de la manera en què ho ha fet.
Malgrat tot, els grans centres comercials no desapareixeran de la nit al dia i és probable que un nombre indeterminat segueixi existint durant dècades. En els darrers temps els arquitectes i dissenyadors han fet esforços per polir els aspectes menys confortables d’aquestes instal·lacions. Fins i tot en alguns casos han aconseguit resultats de qualitat, amb espais oberts a l’exterior i plens de vegetació, i més accessibles per a les persones.
L’altre gran camí per prolongar la vida dels malls és fer-ne una reconversió conceptual que porti a usos fins ara insospitats i a una renovació total respecte al seu propòsit originari. D’idees no en falten com es pot veure en aquest article.
Una opció seria reconvertir aquestes instal·lacions en una destinació per una activitat lúdica o cultural molt singular i completar-la amb una petita part comercial. També es podrien reconvertir els malls en centres d’innovació de nous productes que podrien ser provats pels consumidors in situ. Aquests proporcionarien a l’instant un feed-back de gran valor pels desenvolupadors.
"Una proposta particularment atractiva, i que podria tenir força recorregut, és la de crear espais retaildential. Aquest concepte fa esment, gràcies a la màgia de la llengua anglesa, a una hibridació entre espai per a vendre i espai per a viure"
Igualment, s’ha suggerit que els malls abandonats puguin esdevenir centres de valor. Això vol dir espais on els artistes locals en sentit ampli (creadors de roba, artistes plàstics, fabricants de cervesa artesana, etc) puguin arribar a moltes persones i crear àmbits compartits, com tallers d’aprenentatge, petites fires, i tot allò que la imaginació pugui donar de sí.
Una proposta particularment atractiva, i que podria tenir força recorregut, és la de crear espais retaildential. Aquest concepte fa esment, gràcies a la màgia de la llengua anglesa, a una hibridació entre espai per a vendre i espai per a viure.
Es tractaria d’aconseguir que els malls en desús fossin espais amb habitatges per a determinats segments de la població. Així, per exemple, si s’hi fessin pisos assistits per a gent gran hi predominarien petites consultes mèdiques, farmàcies, instal·lacions per fer exercici, botigues específiques, espais d’estada tranquils. Evidentment, per a un altre segment, com podrien ser els joves estudiants, les tipologies de locals i d’espais serien diferents.
A Catalunya encara som lluny de la situació que es viu als EUA, amb malls complement abandonats que en alguns casos han acabat esdevenint magnífics escenaris pels rodatges de pel·lícules de zombis o de ciència ficció en general. Però, quan aquí comencem a tenir centres comercials en aquest estat, els voldrem dedicar als zombis o a les persones completament vives? La idea d’ oferir solucions a l’escassetat d’habitatge assequible sembla molt més assenyada.
És una via que cal explorar. Primer, perquè és molt més sostenible fer una reconversió d’usos que enderrocar. Després, perquè ja existeixen projectes en aquest sentit i fins i tot en el nostre país se n’ha portat a terme alguna iniciativa a petita escala. I, no menys important, perquè en 40 anys cap govern ha sabut resoldre la qüestió de l’habitatge. Naturalment, aquesta idea es podria pervertir i derivar cap a la venda d’ apartaments de luxe per a uns pocs privilegiats. Però això no posa en qüestió el potencial social de la reconversió dels malls, sinó que envia la responsabilitat directament als poders públics i a les eleccions que aquests facin a l’hora de decidir sobre aquesta qüestió.
"És possible i, de fet probable, que quan algú proposi fer habitatge assequible a gran escala en centres comercials abandonats en el nostre país s’ esgrimeixin tota mena de dificultats tècnico-legals que barraran el pas a aquesta opció"
Decidir és la paraula clau. Durant massa temps ningú ha pres decisions, en el sentit fort del terme, sobre com fer possible el dret que la constitució espanyola consagra en el seu article 47. Parlava fa poc amb un polític català sobre aquest tema i em deia que era molt difícil resoldre la qüestió de l’habitatge. Però una cosa és la dificultat i una altra la impossibilitat. És curiós com un argument recurrent per no avançar en aquest tema sigui el de “la llei no ens permet fer certes coses”. No sé perquè de vegades es parla de la llei com si fos un accident geogràfic i no com un simple redactat en un paper que es pot canviar amb decisió i voluntat.
És possible i, de fet probable, que quan algú proposi fer habitatge assequible a gran escala en centres comercials abandonats en el nostre país s’ esgrimeixin tota mena de dificultats tècnico-legals que barraran el pas a aquesta opció. Una opció, per altra banda, que tampoc és la solució completa de la qüestió, però que obriria el camí del reciclatge d’usos en altres tipologies arquitectòniques (fàbriques, concessionaris, estacions) aportant solucions puntuals en diferents indrets del territori.
