Un bon dia dia em vaig adonar que el meu procés formatiu havia estat bífid. D'una banda, vaig rebre una formació escolàstica, especulativa i quasi precientífica, basada en l'exègesi de textos previs i indiscutibles. D'una altra, vaig beure de la molt més moderna tradició tecnocientífica experimental, basada en el dubte, la mesura i el càlcul. Amb els anys, he anat arraconant la primera línia, és clar. Per contra, constato molta escolàstica, encara, el meu voltant.
És el cas de massa conversos recents, d'acrític entusiasme desbordant. Abracen amb furor religiós i donen per bona qualsevol hipòtesi, per descabellada que sigui, si s'oposa al sistema imperant. No els cal comprovar ni discutir. Si el supòsit és trencador i sona bé, va a missa. És una bona manera de creure's progressista sostenint idees reaccionàries, perquè la falsedat sempre acaba afavorint la caverna, que no s'oblidi.
Lord Kelvin, el gran físic britànic, deia que si no pots mesurar i quantificar un fenomen és que no el coneixes gaire. Exacte. Sense mesura no hi ha coneixement científic i, doncs, no hi ha progrés en el món modern. D'aquí que la sostenibilitat ha de ser quantificable. L'art o la literatura, bé que imprescindibles, són una altra cosa, perquè gratifiquen l'esperit sense haver de gestionar la realitat. Per això poden prescindir de la mesura; la ciència, no.
En temps de crisi, els aprofitats de tota la vida diuen que ara no estem per orgues; els ecologistes furibunds volen prescindir ara mateix d'hidrocarburs i del que convingui. Són partidaris de l'autosuficiència. Jo també, però això com se fa? Només contraplacant el país de plafons fotovoltaics segur que no. No surten els números. Els dels desenvolupistes tampoc no quadren. I si, en lloc de fantasia, hi poséssim imaginació i rigor? Seria una bona manera de començar l'any.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
