Una de les tendències insostenibles més preocupants, tant escala global, com europea o nacional, és, incontestablement, la pèrdua de biodiversitat, és dir, l’aniquilació irreversible d’espècies, races i varietats, tant silvestres com domèstiques, que s’estén com un càncer arreu del món. Un fenomen d’empobriment irreversible de la biosfera i la hidrosfera, provocat pels efectes col·laterals indesitjats de les polítiques sectorials (agràries, forestals, pesqueres, urbanístiques, energètiques, etc), que cap tecnologia no pot pal·liar ni compensar.
A l’any 1992, a la primera Cimera de la Terra, la comunitat internacional es va posicionar respecte aquesta amenaça global, i va aprovar el Conveni de la Biodiversitat el qual proposa frenar la pèrdua de biodiversitat. Tanmateix, a la Unió Europea, els ministres de medi ambient, varen comprendre que aquest objectiu era insuficient, i es varen comprometre a aturar les pèrdues de biodiversitat l’any 2010. Una avaluació de l’Agència Europea de Medi Ambient publicada l’any 2009, però, va mostrar que les pèrdues de biodiversitat no s’havien aturat a la Unió, sinó ni tan sols frenat, amb algunes excepcions. A la vista d’aquesta situació, varen decidir posposar l’objectiu d’aturar les pèrdues de biodiversitat fins a l’any 2020.
Colias crocea. Autor: Eloy revilla
L’any següent de la Cimera de Rio, el Govern d’Espanya va ratificar el Conveni de la Biodiversitat, i va començar a redactar l’estratègia estatal corresponent. Catalunya, amb el seu flamant Departament de Medi Ambient, va aprovar el Pla d’espais d’interès natural (PEIN) el 1993, i va començar a redactar l’Estratègia de conservació de la biodiversitat corresponent, atès que la competència en aquesta matèria és principalment de la Generalitat. Es va obrir l’esperança que es podria aturar la pèrdua de biodiversitat a casa nostra, una esperança que els fets que s’han esdevingut des d’aleshores han anat esvaint, lamentablement, fins el present.
Com que la societat civil és viva i ben organitzada, amb grups de naturalistes, conservacionistes, ecologistes i científics –molts d’ells formats per voluntaris- les alarmes de la continua pèrdua de biodiversitat han anat sonant una i altra vegada...fins ara endebades. No sols ha continuat el declivi de certes espècies i hàbitats més amenaçats, com són els marins bentònics, els esteparis, o els boscos madurs, sinó que les pèrdues han afectat, fins i tot, una part dels espais natural legalment protegits, sovint per manca d’aplicació de la normativa vigent, tal com va posar de manifest la primera -i única fins ara- avaluació de l’efectivitat del sistema d’espais naturals protegits que va dur a terme entre 2002 i 2004 la Institució Catalana d’Història Natural. Aquesta avaluació, publicada l’any 2008 amb profusió de dades i arguments, plantejava una bateria de recomanacions per revertir les tendències negatives, la majoria de les quals esperen encara ser tingudes en compte.
"L’empitjorament sostingut de la conservació de la biodiversitat va ser denunciat en la Declaració en defensa del patrimoni natural, que l’any 2014 varen subscriure el grup més nombrós de centres de recerca, col·legis professionals, entitats naturalistes, conservacionistes, ecologistes, excursionistes, que mai s’hagi aplegat a Catalunya. De les sis propostes urgents que aquella declaració plantejava, quatre anys més tard amb prou feines se n’han aplicat dues."
Perquè com és sabut, el mateix any 2008 va esclatar la darrera crisi econòmica i un dels àmbits d’acció del govern que més retallades va patir (entorn del 60%) fou el de conservació de la natura, tot i que estava lluny d’haver assolit els mínims necessaris. Això va comportar el desmantellament de polítiques i equips, l’eliminació de programes d’actuació i de seguiment, amb unes conseqüències fortament negatives per a la conservació de la natura en general, i la biodiversitat en especial. Els anys següents, les tendències regressives foren confirmades, novament, pels informes sobre l’evolució de les tendències en indicadors clau del medi natural de 2010 i 2013, publicats per la Institució Catalana d’Història Natural, avalats per la millor informació científica disponible. L’empitjorament sostingut de la conservació de la biodiversitat va ser denunciat en la Declaració en defensa del patrimoni natural, que l’any 2014 varen subscriure el grup més nombrós de centres de recerca, col·legis professionals, entitats naturalistes, conservacionistes, ecologistes, excursionistes, que mai s’hagi aplegat a Catalunya. De les sis propostes urgents que aquella declaració plantejava, quatre anys més tard amb prou feines se n’han aplicat dues.
"Per al període comprès entre 2002-2016, l’Index Planeta Viu mostra que el declivi de la biodiversitat ha assolit el 22% de les poblacions avaluades ! Un declivi terriblement preocupant, que no ha tingut, fins ara, el ressò que mereix"
Des de principis d’aquest segle, investigadors de l’Institut Ornitològic de Catalunya, Museu de Granollers i Associació Herpetològica Espanyola han estat calculant l’Index Planeta Viu (Living Planet Index), que dóna una visió de conjunt de l’evolució de la biodiversitat, basada en el seguiment de les tendències poblacionals de 258 espècies vertebrades i invertebrades representatives del país. Per al període comprès entre 2002-2016, aquest indicador mostra que el declivi de la biodiversitat ha assolit el 22% de les poblacions avaluades ! Un declivi terriblement preocupant, que no ha tingut, fins ara, el ressò que mereix.
Enguany, finalment, el govern de Catalunya ha aprovat l’Estratègia per a la conservació de la biodiversitat (sí, aquella que va començar a elaborar fa quasi 25 anys) sense que els organismes responsables disposin, encara, de les eines per poder-la aplicar amb efectivitat. Serem capaços de crear-les i poder desplegar l’estratègia aprovada amb el coratge indispensable per poder aturar les pèrdues de biodiversitat?
"Les polítiques de conservació segueixen patint uns dèficits estremidors, en quasi tots els àmbits, els objectius bàsics segueixen sense poder ser assolits i la tendència a l’empobriment de la biodiversitat segueix el seu curs descendent alhora que van augmentant, en contrapartida, les espècies exòtiques invasores i els danys que causen".
Tot i que la majoria d’enquestes socials mostren que la majoria de la població de Catalunya està a favor de la conservació de la natura i de la qualitat del medi ambient, les polítiques de conservació segueixen patint uns dèficits estremidors, en quasi tots els àmbits, els objectius bàsics segueixen sense poder ser assolits i la tendència a l’empobriment de la biodiversitat segueix el seu curs descendent alhora que van augmentant, en contrapartida, les espècies exòtiques invasores i els danys que causen.
Als problemes vinculats al model econòmic insostenible, com el de la desmesurada petjada ecològica (que compartim amb els països del nostre entorn), s’hi afegeixen algunes mancances polítiques que es podrien haver resolt fa temps. Les polítiques de conservació que caldria impulsar urgentment han estat proposades, i argumentades amb rigor tècnic, des de fa temps, pel col·lectiu professional Conservacio.cat. Entre les accions més prioritàries destaquen l’aprovació i aplicació d’un nou marc legal; el desplegament i aplicació de l’estratègia de conservació del patrimoni natural i la biodiversitat; i la creació i posada en funcionament d’una agència del patrimoni natural de Catalunya, àgil, flexible i efectiva. Mentrestant, caldria adoptar mesures urgents per salvaguardar dels habitats més amenaçats del país, des de les platges i hàbitats litorals fins als boscos madurs.
"Cap societat no pot aspirar a la salut ni al benestar, físic, anímic o espiritual, si no viu en un entorn natural íntegre i sa. I Catalunya, que té una gran biodiversitat, sotmesa a extraordinàries pressions, no podrà conservar-la, ni adaptar-se als canvis climàtics, sense impulsar nous models de conservació, integrant la prevalença dels criteris de conservació, de manera transversal, en totes les polítiques sectorials, amb determinació i transparència"
Cap societat no pot aspirar a la salut ni al benestar, físic, anímic o espiritual, si no viu en un entorn natural íntegre i sa. I Catalunya, que té una gran biodiversitat, sotmesa a extraordinàries pressions, no podrà conservar-la, ni adaptar-se als canvis climàtics, sense impulsar nous models de conservació, integrant la prevalença dels criteris de conservació, de manera transversal, en totes les polítiques sectorials, amb determinació i transparència. Calen uns plantejaments més creatius, justos i participatius, seguint l’exemple dels països europeus capdavanters: uns models de cogestió i de gestió comunitària, espais naturals protegits privat, estratègies valentes de custòdia del territori, aliances creatives amb les organitzacions de la salut, i una fiscalitat ambiental a l’alçada dels reptes actuals, entre d’altres.
El patrimoni natural no és només un llegat que tenim el deure de conservar i transmetre als nostres fills, sinó que és part de la nostra llar, millor dit, de la nostra vida. Perquè la seva salut i la nostra són interdependents –en el sentit més profund del terme. Ara que l’himne dels “defensors de la terra” ressona per més viles i ciutats de Catalunya que mai abans, serem capaços de copsar, finalment, el compromís que comporta avui dia ‘defensar la terra’ i aturar, d’una vegada, la tendència autodestructiva de la vida que ens sosté?
