Només hi ha una meta. Molts camins diferents, un sol objectiu. Sostenibilitat. Coexistència. Equilibri.
Fa anys que veig la mateixa notícia, vestida lleugerament diferent, i em segueixo quedant mig estabornit amb una pregunta. Què hi ha més, ceguera, o orgull?
Per qui no se n'hagi adonat encara, i faci esforços en tapar-se els ulls, deixant només la petita escletxa per seleccionar exclusivament allò que vol veure, només hi ha una meta. Molts camins diferents, un sol objectiu. Sostenibilitat. Coexistència. Equilibri. Que cadascú esculli com dir-li; ja tenim prou punts de conflicte.
Des de la gran colonització humana de la terra, la majoria dels humans hem tractat el planeta com a propietaris exclusivistes. La majoria de les desgràcies que recollim avui, les hem sembrat nosaltres. És dur, és pla, i no és políticament correcte. I m’és igual que ho sigui. No podem ser propietaris exclusius d'una terra que volem deserta, estèril, modelada servint només als desitjos individuals de cadascú.
I això és el que passa. Tant se val, al camp o a la ciutat. Uns volen que a la muntanya només hi hagi el seu conreu o el seu ramat, i que tota la resta, sobrecostos i maldecaps, desaparegui. Sense contemplar que els milers d’espècies animals i vegetals ja hi eren abans que ell. I no només hi eren, sinó que són el motiu que avui se'n pugui explotar allò tan desitjat. El mateix a la ciutat, on la qualitat de vida, el com hi arriben els productes, el cost humà i ambiental de com es fan, no existeix. Així de senzill. Tones de residus per satisfer el consumisme i les modes ràpides.
Al final, tots pequem. Prou ja de lluita entre la gent de camp que creu tenir dret sobretot, i rebutja els coneixements de la ciutat. Prou de la gestió centralitzada de les administracions urbanes, i l’acumulació de poder en grans terratinents.
Centrem-nos, per un moment, en un problema concret. Els conills de la plana de Lleida. Les notícies en venen plenes aquests dies. La densitat és terrible, els conreus es veuen greument afectats, i els pagesos perden el seu mode de vida. I jo penso. Tenen tota la raó. S'hi ha de trobar una solució. Hi ha un desequilibri en aquest ecosistema, amb greus repercussions. I això perquè ha passat? Perquè no tenen depredador. Mira que bé! Me n'alegro, doncs, la solució és ben fàcil. Tornar a posar al lloc aquella peça que els humans vam treure, per ego, per ignorància. Tornar l'equilibri al cercle. Un depredador de mida mitjana que no pot ferir altres animals ni persones, i que s'alimenta en més d'un 90% de conills. Exclusivament conills. Cada dia. Els adults, les cries. Tots els dies de l'any, sense descans. El Linx ibèric (Lynx pardinus). Cada linx pot consumir anualment entre 400 i 800 conills. I ara quedareu parats. No cobra res per fer-ho
Esparverat, em quedo. Dos problemes d'un cop. Com solucionar el tema, i com pagar-ho. A la vegada. És més, fes-la grossa. Combina-ho amb el Duc. Un mussol de grans dimensions. Silenciós, discret, que no només menjarà conills; també rosegadors. Ofensiva per terra i aire. La mateixa dedicació, tota, i el mateix sou, cap. Quina bajanada, oi? Per comparar, en la temporada de caça, al conjunt de Catalunya en emergència cinegètica s’han donat permisos per caçar 285.000 conills. Això ho faria per si sola una població de 400 Linxs. I com més conills, més Linx. I quan no quedin conills, la població de Linx es reduirà. Fins a equilibrar-se. La natura fa sola allò que nosaltres no sabem, no podem, o no volem. Té milions d'anys d’experiència en fer-ho, més que nosaltres. Malgrat nosaltres.
La pregunta que queda, doncs, és la mateixa. Quan això es planteja, i alguns s'estiren els cabells, clamant al cel, que hi ha més: orgull, o ceguera?
