El llop a Catalunya és gairebé un ésser mitològic. Desaparegut durant dècades per gran alegria dels monopolitzadors de la muntanya, recentment apareixen notícies anecdòtiques, quasi programades cronològicament, que l’han vist aparèixer aquí o allà.
Font de la imatge: Generalitat de Catalunya
No m’embolicaré amb el quan, on, ni en una extensa anàlisi tècnica de l’espècie, d’on venen els exemplars, ni quins estranys comportaments poden estar mostrant ara mateix (com s’ha observat que fa l’únic exemplar femella registrat a Catalunya, per desgràcia). No és on vull anar a parar, almenys en aquest text. Avui, toca pensar en el futur.
I és que l’aparició d’exemplars adults divagants que arriben al nostre territori, àmpliament boscós, farcit de preses adequades, i amb una absoluta manca de competició en el seu nínxol ecològic obre una finestra molt important i prometedora. I potser, perduts en els debats centrats en l’obtenció de beneficis i la batalla d’egos entre la gent de camp i la gent de ciutat, estem perdent de vista, per enèsima vegada, l'oportunitat reconciliadora que ens ofereix la natura, gairebé sempre generosa.
Els atacs a bestiar i altres animals causats per llops són sensiblement inferiors als atacs causats per gossos assilvestrats
Tenim exemples d’èxit i de fracàs, de polèmica i de recuperació. Tenim informació, coneixements, i mitjans. Ara és el moment d’agafar embranzida, concentrar esforços i fer una gestió adequada d’una espècie clau, per no haver de lamentar, més del compte, problemes en el futur.
Enfront de les posicions que argumentaran que no és territori pel llop, que és un problema de seguretat, ataca al bestiar, i un llarg etcètera, s’haurà de contraposar argumentari sòlid i resultats. No és difícil, per sort, l’únic problema és que qui no vulgui escoltar, sempre serà refractari, i per tant mai s’obrirà a comprendre. Però jo ho intentaré; breument, amb pocs exemples.
Els atacs a bestiar i altres animals causats per llops, de l’espècie Canis lupus lupus (o Canis lupus signatus en el cas de l’ibèric) són sensiblement inferiors als atacs causats per gossos assilvestrats. Això és força desconegut, però és una part clau en la comprensió del principal argument antagonista a la presència d’aquest carnívor. Els gossos assilvestrats formen grups que viuen i es reprodueixen a la natura, amb actituds més atrevides envers els humans, i provocant atacs molt més caòtics que causen grans pèrdues als ramats. I això s’origina en gossos que nosaltres hem abandonat o perdut, no pas en depredadors autòctons. Està documentat que els atacs dels llops són molt més selectius, així com tota la seva conducta és més esquiva ja que és un animal altament demonitzat i perseguit. En cap cas estic dient que els llops no ataquin ramat, que quedi clar, el que dic és que no en són el principal causant, i això és molt rellevant.
D’altra banda, i com a segon element de pes, la introducció d’un depredador àpex en el nostre ecosistema desequilibrat podria reduir sensiblement les poblacions d’altres espècies generalistes, que avui en dia han estat causant altres destrosses tant a l’agricultura com a la convivència humana, tan clar com és l’exemple dels senglars.
El llop, com a depredador, pot ser una eina de gestió ambiental
El llop, com a depredador, pot ser una eina de gestió ambiental que redueixi els números de senglars, cabirols, conills, i molts altres herbívors, però també els de carnívors que els queden per sota en la piràmide tròfica, com poden ser les guineus. Aquests animals estan directament relacionats amb destrosses a l’agricultura, intrusions urbanes, col·lisions amb vehicles, inclús transmissió de malalties zoonòtiques.
Podríem seguir detallant punt a punt, però seria entrar en un abordatge tècnic que cansaria fins i tot els professionals del sector. Aquest breu resum no té aquest ànim, com he dit al principi, sinó que espera encendre alguna guspira en qui ho llegeixi, per poc que sigui, i que la suma de totes aquestes acabi portant a una millora en l’equilibri i la sostenibilitat del nostre entorn. Per totes, inclosa l’economia i l’ecologia.
Que quan algú cridi “Que ve el llop, que ve el llop!” no ens posem les mans al cap de temor, ans al contrari, plenes d’esperança.
