Qui s'engolirà la costa? (per Maria Josep Picó)

La costa es presenta com una de les grans víctimes de l'escalfament global: s'elevarà la cota d'inundació i la seua línia retrocedirà, els aiguamolls litorals desapareixeran, s'enfortiran les marees, l'onatge superarà les obres marítimes i l'augment tèrmic de les aigües malmetrà la seua biodiversitat. El Grup Intergovernamental d'Experts sobre Canvi Climàtic creat per l'ONU, a més a més, ha destacat recentment que les regions més afectades per aquest fenomen seran la mediterrània i les àrtiques. Els pronòstics resulten, cada vegada més apocalíptics, però no cal anar-nos fins l'horitzó de l'any 2100 per veure els signes de les emissions d'efecte hivernacle sobre l'atmosfera, perquè ben a prop, a curt termini i d'una manera més silenciosa el nostre litoral ja està patint un veritable canvi climàtic: abans que la mar puga engolir-se la costa, l'acció humana haurà acabat amb bona part dels seus recursos. L'ordenació del territori o, tal vegada, el seu desendreçament, està produint autèntiques catàstrofes ambientals, també amb una elevada incidència sobre el clima futur. La urbanització sobre els cordons dunars no només ha provocat la pèrdua d'un valuós ecosistema, sinó que ha deixat desprotegida la franja costera, molt perjudicada per la instal'lació de ports i altres infraestructures com ara els espigons. Les regeneracions de platges, amb l'aport artificial de sorres, també alteren per sempre més els espais naturals, a més, aquesta matèria aliena, sovint procedent de pedreres, acaba essent arrossegada fins tapar els boscos de Posidonia oceànica, fonamental per la seua biodiversitat i també perquè aquestes plantes actuen com a frens dels assots de l'onatge. Les zones humides no han d'esperar al canvi climàtic, ja pateixen la falta de recursos hídrics davant l'augment desproporcionat de la demanda hídrica aigües amunt, de fet, s'ha intensificat l'extracció de cabals dels aqüífers per diversos usos, fins i tot, en algunes zones de la nostra franja prelitoral tornen a conrear-se regadius. Aquests cultius, nodrits amb aigües subterrànies, limiten el fluxe a deltes i marjals vora mar, amb la qual cosa s'afavoreix la intrussió de la cunya marina en zones com ara el delta de l'Ebre. Aquestes escorrenties també estan mermades per la pèrdua de massa forestal -i, en conseqüència d'embornals de diòxid de carboni-, a causa dels incendis o l'edificació. Alhora, la construcció d'urbanitzacions i camps de golf pròxims a la costa, a la recerca de la cobdiciada primera línia, i sobre terrenys d'horta, que serven un gran capital de sòl fèrtil, redueix la superfície vegetal, captadora de la humitat que, a posteriori, afavorirà les precipitacions. Moltes plataformes ciutadanes demanen la moratòria urbanística en la costa. Les universitat han començat a alertar sobre els riscos de la destrucció litoral, mentre que iniciatives com la de l'Observatori del Paisatge de Catalunya s'esforcen perquè es valore la imatge del nostre patrimoni natural, que també és cultural. Ja no estan de moda els gratacels tocanta la Mediterrània. Però els apartaments que veuen la mar no deixen de revalorar-se, per posar un exemple. El ben cert, és que la convergència de múltiples interessos econòmics i socials en el litoral (pesca, turisme, comerç, producció energètica, etc), juntament amb la seua complexitat ecològica, complica les polítiques de gestió. Enmig d'aquest conflicte denominat inter-usos, les polítiques han resultat autistes davant els requeriments ambientals, per aquesta raó, la recuperació de la màxima naturalitat del litoral és un dels majors reptes del Pla Director per a la Sostenibilitat de la Costa del Ministeri de Medi Ambient. Aquest document, de fet, identifica zones de moratòria urbanista on la seua capacitat de càrrega ja està sobrepassada -el delta de l'Ebre, la costa de València, el mar Menor, Huelva-, però són idees que es queden en les bones intencions perquè les autonomies tenen plena competència urbanística. És evident que les actuacionssobre el nostre litoral, les quals han de preveure alhora els riscos afegits pel canvi climàtic, requereixen una modificació substancial de rumb perquè és la nostra responsabilitat garantir la conservació dels ecosistemes. Així tampoc ens inundarà la sensació de vergonya que ja ens aborda davant la cimentació de penya-segats i aiguamolls. Aquest nou model ha d'estar inspirat, inexorablement, en la recomanació 413 de la Unió Europea de 2002 sobre Adaptació i Gestió Integrada de les Zones Costeres, la qual va donar lloc a la redacció del Protocol sobre Gestió Integrada de la Mediterrània tres anys després. De moment, el Govern de les illes Balears és capdavanter en desenvolupar la Gestió Integrada de Zones Costeres (GIZC), de la mà de l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançat, Imedea (UIB-CSIC). Aquestes, encara desconegudes, GIZC generaran el coneixement científic necessari per promoure una gestió sostenible de la Mediterrània. Només així, podrem fer front als efectes futurs de l'escalfament global i evitar, al mateix temps, eixe canvi climàtic que avança amb sigil amb l'alè còmplice d'un consum desordenat del territori.