L’ecofilosofia advoca per un altre paradigma, bo i proposant una relació més harmoniosa entre la humanitat i la Natura. En aquest sentit, propugna l’ecocentrisme, una nova i alhora ancestral cosmovisió, la qual assenyala el valor intrínsec i meravellós de tots els éssers vius i la nostra interdependència amb ells.
Avui, com cada tercer dijous de novembre, se celebra el Dia mundial de la filosofia. La filosofia (etimològicament “amor a la saviesa”) és una de les actituds fonamentals dels éssers humans, una disposició que ens empeny a plantejar-nos el valor i el sentit de la nostra existència i dels nostres quefers. Segons la UNESCO -l’entitat impulsora d’aquesta commemoració-, la filosofia proporciona eines i bases conceptuals per nodrir els principis i els valors dels quals depèn la convivència. Conèixer-nos a nosaltres mateixos i també els sistemes dels quals formem part -siguin socials o d’ordre natural- és necessari per fonamentar un correcte capteniment i un respecte pregon envers la vida en totes les seves manifestacions. Conjuntament amb les intuïcions ètiques i altres modes de coneixement no racionals, l’exercici del pensament i la confrontació raonada d’opinions i opcions que caracteritza la filosofia ens ajuden a donar resposta als reptes immensos que ens ha tocat viure.
Precisament per això, per fer front a les tendències insostenibles que estan duent el món cap al col·lapse de manera accelerada, l’Associació Silene vol reivindicar l’ecofilosofia. L’ecofilosofia reflexiona críticament sobre les bases ideològiques i els patrons de conducta que han causat l’actual crisi global: l’antropocentrisme (considerar que la Terra i els altres éssers vius estan supeditats als interessos dels humans), el cientisme (creure que el coneixement científic és l’únic veritable), la tecnocràcia (fiar l’esdevenidor a un desenvolupament tecnològic glorificat), l’hedonisme (consumir de manera immoderada i irresponsable), el materialisme i la consegüent dessacralització del Cosmos (veure la Natura com un ‘recurs’, quelcom a dominar i usar sense escrúpols), el capitalisme (explotar els “recursos naturals i humans” per obtenir el màxim benefici econòmic a curt termini)…
L’ecofilosofia advoca, doncs, per un altre paradigma, bo i proposant una relació més harmoniosa entre la humanitat i la Natura. En aquest sentit, propugna l’ecocentrisme, una nova i alhora ancestral cosmovisió, la qual assenyala el valor intrínsec i meravellós de tots els éssers vius i la nostra interdependència amb ells. La percepció pregona d’aquest vincle fratern desperta una actitud responsable, mesurada (austera), amorosa (benèvola) i reverencial envers la Mare Terra, els seus habitants i els seus regals quotidians. Aquest capteniment “ecosòfic” (personal, però també social –i, doncs, polític i econòmic-), atent a la saviesa de la Terra, propi de moltes comunitats humanes, encara considerades “subdesenvolupades” pel món “avançat”, proclamat també per múltiples tradicions espirituals de la humanitat, representa avui l’alternativa necessària, urgent i esperançadora a la desraó i a la inconsciència.
