Abans de l'actual, la crisi industrial més recent al nostre entorn es va produir a principis dels anys noranta, amb l'augment del preu del petroli després de la guerra d'Iraq i les seves conseqüències, com la caiguda de vendes de cotxes i la progressiva deslocalització del sector cap a països de legislació laboral més relaxada i costos salarials més baixos. Amb la irrupció de les noves tecnologies de la informació i l'acceleració del procés de globalització, en especial a nivell econòmic i financer, es va iniciar un recuperació extraordinària que va desembocar en la catarsi immobiliària que ja coneixem sumada a la crisi del deute públic. La resta no és història sinó pura actualitat. Els que ja érem a les manifestacions contra la guerra d'Iraq dels noranta, de ben segur que tenim un record prou fidel del que va suposar l'anterior crisi i de com va ser la seva sortida.
Malauradament, els experts diuen que allò va ser poca cosa si ho comparem amb el que tenim ara. Però, sense ser economista, hi ha alguns aspectes del pensament sostenibilista que brota de la crisi actual que val la pena destacar, en especial si ho fem en comparació amb el que es debatia als noranta.(F)
Ja que fem repàs històric, el concepte de desenvolupament sostenible es va "popularitzar" a partir del 92, després de la Cimera de la Terra de Rio, i va ser extensament utilitzat al llarg de tota la dècada fins a gairebé el seu exhauriment. Mentre, d'una banda, determinats sectors industrials es deslocalitzaven, com l'automobilístic o el tèxtil, de l'altra sorgien lobbies prosostenibilistes com el WBCSD (World Business Council for Sustainable Development) i iniciatives privades orientades cap a l'ecoeficiència, l'ecoinnovació o l'ecologia industrial. Aquells brots verds, en el sentit més clorofíl·lic i ambiental del terme, van evolucionar, al llarg dels primers anys del nou segle, cap a estratègies de responsabilitat social corporativa. Doncs bé, la regla de tres ens podria dir que la relocalització entesa com un possible brot de la crisi d'avui pot portar a plantejaments empresarials de decreixement i millora de la competitivitat per la via de les operacions en el territori proper, amb treballadors locals altament qualificats i proveïdors de la zona. He dit que no soc economista i potser és una afirmació molt naïve. Per tant, anem a justificar-la en clau sociològica i aquí queda per al debat.(F)
Tants tancaments en cadena, EREs, retallades, reestructuracions instal·len en la societat una sensació certament angoixant de que vivim en un castell de fum, desenvolupant activitats que en molts casos són un bluff, una farsa per generar activitat financera però sense resultats tangibles que millorin directament la qualitat de vida.És obvi dir que moltes famílies han reajustat el seu ritme de vida prescindint de béns, serveis i beneficis de diferent índole: vacances a platges llunyanes, cotxes de luxe, robots per a la llar i la higiene, servei de neteja, roba de marca d'un sol ús, tecnologia d'un sol ús, perquè no assessor d'imatge, entrenador personal, coach, dinars diaris a restaurants, i un llarg etcètera. Totes aquestes activitats i altres, és clar, generen economia i, si cauen, generen atur. Però, justament, la relocalització podria consistir en mantenir-les, això sí, d'una altra manera.
En la indústria, per exemple el tèxtil, el concepte implica, fonamentalment, reforçar els proveïdors locals i també els treballadors locals de cara a estalviar costos de transport o estocs als magatzems. Es pot oferir més qualitat i millor servei perquè, per exemple, no es triga a servir per esperar un vaixell que ve de l'altra punta del món o ha estat interceptat per milícies d'alguna regió en conflicte. En el sector agroalimentari, la relocalització implica reforçar l'agricultura local i oferir producte ecològic i de gran qualitat. En tots els casos, aquesta relocalització exigeix mà d'obra qualificada i molt preparada. Sovint, la relocalització pot ser una emprenedoria empresarial de professionals que han perdut la feina i "tornen a casa" per provar en solitari.
La crisi d'avui ens podria conduir al decreixement en el sentit més positiu del terme, per la via de la relocalització d'empreses i activitats, amb la recuperació dels millors professionals per a activitats i projectes empresarials propis, del nostre territori i no d'un país llunyà o virtual. El castell de fum s'esvaeix, però potser deixa lliure la parcel·la per a una humil però sòlida caseta d'obra, amb totes les comoditats a l'abast de la teva mà i de totes les butxaques.
