La renaturalització es proposa restablir un contacte entre persones i natura, partint de la idea que els humans som part de la natura i depenem d’ella.
Cascada al parc de la Ciutadella de Barcelona | Ionna Alexa (Getty)
Les ciutats són ecosistemes en els quals el grau d’artificialització és molt alt. La renaturalització es proposa restablir un contacte entre persones i natura, partint de la idea que els humans som part de la natura i depenem d’ella. El terme renaturalització es pot aplicar a coses molt diferents, des d’un canvi en la manera de pensar i fer de les persones sobre la natura, fins a una reducció de l’alteració antropògena.
Quan parlem de ciutats, es tracta d’una reintroducció d’elements vegetals i animals que han desaparegut com a resultat de la construcció d’edificis, asfaltat dels carrers, etc. L’objectiu de la renaturalització del territori i els espais urbans és augmentar la biodiversitat i millorar els serveis ecosistèmics. Hi ha també un component ètic, crear un entorn més propici per a la salut física i donar un tracte més afectuós a animals i plantes silvestres i menys dominat per un utilitarisme que té, finalment, males conseqüències, tant per ells com pels mateixos humans.
A les ciutats hi viu la majoria de la gent, prop del 80% en el conjunt del món, en gran part en ciutats enormes on la gent està desconnectada de la natura. Barcelona i la seva àrea metropolitana apleguen més d’un 40% de la població en menys d’un 2% del territori de Catalunya. Una resposta a aquesta situació és l’enverdiment de les ciutats. Les funcions de la vegetació en les ciutats són força variades. L’any 2009, la Lydia Chaparro i jo vam fer un estudi dels efectes del bosc urbà a Barcelona emprant el model americà UFORE. Els resultats mostraven l’estructura de la vegetació (del conjunt dels arbres i arbusts en dèiem el bosc urbà) i quins beneficis produïen en l'àmbit d'intercanvi de gasos, retenció de contaminants atmosfèrics, cicle de l’aigua, efectes sobre les demandes de climatització (com ara l'ombra a l’estiu), així com la vulnerabilitat d’aquest sistema als processos associats al canvi climàtic.
S’estudiaren 579 parcel·les en tot el terme, incloent-hi Montjuïc i part de Collserola. El 64% del terreny està impermeabilitzat. D’un total aproximat d'1,4 milions d'arbres, el 14% són arbres del carrer. Aquests arbres capturaven unes 5.400 tones de carboni cada any. És una quantitat molt petita si es compara amb les emissions degudes al tràfic i vaixells del port, indústries i aparells de condicionament tèrmic. El segrest de carboni per les plantes és més gran quan estan en fase de creixement. Part del segrest es perd per la mortalitat de branques o plantes, i això és important en els processos de poda.
«A les ciutats hi viu la majoria de la gent, prop del 80% en el conjunt del món, en gran part en ciutats enormes, on la gent està desconnectada de la natura»
Sabem que a les ciutats es produeix un efecte illa de calor, que empitjora amb l’escalfament climàtic. Un arbre madur urbà, regat adientment, transpira 450 litres diaris, i això ajuda a reduir la temperatura de l’aire. Quan plou, els arbres retenen aigua a les fulles, i això i l’ombra del mateix arbre allarguen el temps d’humidificació de l’aire. L’ombra pot, a més, reduir el consum per refrigerar els habitatges a l’estiu. Seria millor que els arbres propers a finestres fossin caducifolis, per deixar entrar el sol a l’hivern.
Les pantalles de vegetació atenuen la contaminació sonora, en especial les altes freqüències, en benefici del repòs i la tranquil·litat de les persones, però l’efecte depèn de les característiques de cada espècie i de factors ambientals (la humitat esmorteix el soroll). Actualment, el CREAF té, amb centres de Canadà, Itàlia, Irlanda, Països Baixos, Romania i altres llocs d’Espanya, el projecte Uforest, que pretén, amb la implicació de científics i estudiants, promoure la col·laboració entre la planificació urbanística i les ciències forestals per innovar en silvicultura publicoprivada.
Un concepte que ja fa temps que s’usa és el d’infraestructura verda urbana (basses, llacs o riu són les infraestructures blaves). La infraestructura verda és a la base del Pla de Natura de Barcelona 2012-2030. Inclou boscos urbans, arbres dels carrers, parcs, matollars, prats, conreus, jardins i testos, formant un sistema multiescalar quasi fractal. Es pot millorar la connectivitat amb els boscos periurbans mitjançant la revegetació de certs carrers o l’increment d’arbres en escocells. Els escocells poden servir d’hàbitat a plantes baixes. Hi ha, a més, la possibilitat d’enverdir terrats i patis interiors, i fer jardins verticals. Aquestes accions milloren l’eficiència energètica dels habitatges, segresten carboni i augmenten els nivells d’oxigen, alhora que ajuden a baixar els pics de calor. També tenen beneficis en plaer estètic i sentiment de calma. En cultiu hidropònic, o en substrats preparats especialment, s’obtenen els millors resultats. Caldria que el rec es fes amb aigua reutilitzada.
Però la renaturalització no dona només serveis. Les plantacions ornamentals d’arbres perennifolis augmenten les emissions de compostos orgànics volàtils que contribueixen a la formació d’ozó i boirum. Les infraestructures verdes i blaves poden ajudar a l’expansió de vectors de malalties (sobretot mosquits, però també altres) en zones densament poblades: els enjardinaments augmenten el consum d’aigua i d’ells es poden escampar espècies invasores. El manteniment dels jardins pot suposar emissions de CO2. Els parcs i boscos urbans poden resultar perillosos o simplement inquietants, sobretot de nit.
Les caigudes d’arbres o branques durant les tempestes, o a causa de l’acció de patògens, comporten risc d’accidents greus. El pol·len d’algunes plantes és al·lergogen. Els arbres poden privar de visibilitat. Cal, doncs, tenir presents els balanços entre beneficis i problemes a l’hora de prendre decisions, i cal tenir en compte la percepció i la implicació de les poblacions: ni tota renaturalització és necessàriament bona, ni tota decisió col·lectiva és necessàriament òptima. Augmentar la biodiversitat pot tenir la contrapartida de més insectes i més emissions biogèniques.
«Cal generar mètodes de gestió adaptativa, considerant l’evolució prevista del clima»
Cal molt bona informació i millorar metodologies per fer avaluacions correctes. Les infraestructures verdes no són iguals a totes les ciutats ni en la gestió ni en la composició, així que no es pot simplement repetir l’experiència d’altres, cal disposar de dades pròpies objectives i quantitatives, a més de conèixer bé els aspectes econòmics, legals, institucionals i de percepció social de cada lloc.
I cal generar mètodes de gestió adaptativa, considerant l’evolució prevista del clima. Hi ha exemples de planejament multifuncional atents a la sostenibilitat i resiliència que poden servir d’inspiració, com The Economics of Ecosystems and Biodiversity, el Urban Biodiversity and Ecosystem Services (Urbes), el Cities and Diversity Outlooko el EU Phenotype. Però és complex considerar tots els beneficis i inconvenients, especialment els efectes ecològics o socials a llarg termini. La renaturalització pot ser una oportunitat per una cogestió entre administració i població, des de l’inici del projecte, i això ajudaria a una major cura en el comportament social envers el verd.
En definitiva, les infraestructures verdes s’han de gestionar per una màxima eficiència en l’ús de recursos, sostenibilitat, resiliència enfront del canvi climàtic i social, maximització dels serveis i minimització dels inconvenients, prioritzant sempre el funcionament ecològic a curt i llarg termini i considerant els humans com a part integrant dels sistemes ecològics. La pràctica de la renaturalització ha de ser feta partint de dades objectives i coneixement, mai a conseqüència d’un posicionament ideològic.
