Catalunya, per ara, és a la cua de les renovables a Espanya
Al món hi ha 1.470 milions de vehicles de combustió. Amb les reserves de liti conegudes avui, podrien arribar a fer-se més de 30.000 milions de vehicles. FOTO: GETTY
El retard de Catalunya en energies renovables és una derrota molt dura i humiliant per a un país que sempre s’havia definit com a capdavanter en innovació, indústria i, fins i tot, en la lluita ecologista. S’ha de dir més cops! Catalunya, per ara, és a la cua de les renovables a Espanya. Catalunya només genera amb prou feines el 13% de l’electricitat amb energies renovables, mentre que el conjunt de l’Estat ja va pel 52% i creixent, i depèn fonamentalment de les energies fòssils (petroli i gas) i la nuclear. Què estaven fent i pensant els governs catalans dels últims quinze anys? Ho deia, fa poc, una de les científiques catalanes més reconegudes al món, Mar Reguant, doctora en economia pel Massachusetts Institute of Technology: «És una situació frustrant, som un país molt innovador i no estem fent res: a Catalunya una empresa tindrà energia solar més bona i barata que a Bèlgica o els Països Baixos».
Tanmateix, més val tard que mai. El PSC, que pot mirar els casos d’èxit dels socialistes a París, a Noruega o a Portugal, governa ara la Generalitat, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona, les tres administracions més fortes i amb més recursos del país. Té una oportunitat històrica. La transició a les energies renovables, que per a alguns ecologistes són només un pedaç i per a altres és regalar massa diners a les actuals grans empreses energètiques, és també una oportunitat per construir una nova Catalunya, amb preus de l’energia més barats, nous nínxols laborals per generar feina i convertir-nos en un referent de la indústria i el transport del futur.
Invertir a Renfe és recosir el país i empoderar les ciutats petites i mitjanes metropolitanes. Generar ciutats verdes, amb més transport públic i en bicicleta, dona vots. Apostar pel cotxe elèctric salvarà la Seat d’una decadència total en 15 anys. Tots els partits polítics i de tots els governs, fossin del color que fossin, i de tots els ajuntaments, diputacions, consells comarcals... haurien de veure la transició a les renovables com una oportunitat, i no com un problema.
Ràpids...
L’última oportunitat per evitar el col·lapse climàtic passa per una transició cap a les renovables, eòlica i solar sobretot, de la manera més ràpida i socialment justa possible en el transport, en la indústria, en la petita i mitjana empresa, en el consumidor domèstic. Ràpid, i just (sí, les dues coses).
L’objectiu és que l'any 2030 el 55% de l’energia que Catalunya necessita provingui d'energies renovables
Pel que fa a la rapidesa, el món, sobretot la Xina, però també, amb menor ritme, ho estaven fent la Unió Europea o els Estats Units de Joe Biden, ha demostrat que es pot fer. Hi ha ciutats xineses que han transformat tota la seva flota d’autobusos a elèctrica en menys d’una dècada. Hi ha països com Suècia i Dinamarca que, amb inversió i R+D, han fet una transició brutal a les renovables. Catalunya va molt lenta. A la Proencat (Prospectiva energètica de Catalunya 2050), s’estableix l’objectiu que, el 2030, el 55% de l’energia que Catalunya necessita sigui aportat per les energies renovables. Però, al ritme actual, sembla molt difícil arribar a un objectiu molt de mínims.
... i justos
Pel que fa a aconseguir una transició justa, aquí els deures estan per fer. Per posar només dos exemples que són reals, però que sovint es posen com a excusa. Primer, la gent més humil i de classe treballadora té molts problemes per canviar el seu cotxe per un elèctric, que sense subvencions com han fet a Portugal o Noruega, són molt més cars. I la gent del camp es queixa que, com passa sovint, la majoria de camps eòlics i solars s’estan plantant a les comarques oblidades, destruint paisatges i agricultura, i sense una compensació econòmica suficient. Si les comarques rurals continuen sent espais que subministren energia i població i, en canvi, reben tots els impactes i perjudicis, es convertiran en un espai de resistència al canvi.
Problemes (i solucions) globals per a les renovables
I, un tercer problema, és de justícia global. El problema de les tecnologies netes és que necessiten elements minerals que són escassos a la natura: des del liti i el silici fins al disprosi, el gal·li, el germani, l’indi, el seleni, el gadolini i la meitat de la taula periòdica que (no) ens vam aprendre d’adolescents. «Un cotxe elèctric és una autèntica mina sobre rodes», defensa la científica i experta en minerals Alicia Valero, que ha treballat per empreses com Seat. “Tot motor que produeix i consumeix electricitat té terres rares: ordinadors, càmeres, vehicles… Qualsevol cosa que es mogui ho té: fins i tot un sofà inclinable”, conclou.
La demanda de plantes de generació d’eòlica i solar i, al seu torn, de vehicles elèctrics i d’aparells tecnològics de tot tipus, està augmentant molt. «Passarem d’una dependència del gas i del petroli a una multidependència de tots aquests elements minerals», assegura Valero. I on són aquests minerals? La immensa majoria d’aquests elements no es troben en mines europees. L’experta de l’Institut Circe obre el mapa: una bona part venen de la Xina i de Rússia, però també n’hi ha a l’Amèrica Llatina o en algunes mines de l’Àfrica subsahariana. El liti és a Bolívia, a l’Argentina o a Xile; el cobalt, sobretot al Congo; les terres rares, a la Xina. Ja hem vist el que ha passat aquest mes de febrer amb Donald Trump i el seu interès per les terres rares d’Ucraïna.
Les dificultats de la transició ecològica no signifiquen que les energies renovables no siguin el futur d’una societat sostenible
Tot i això, en els darrers temps, estan canviant les coses. El col·lectiu científic ecologista Renovem-nos assegura en el seu últim comunicat que «si fa uns anys semblava que la transició energètica podria patir pel liti, avui sabem que no és així» ja que les reserves de liti han augmentat per damunt dels 300 milions de tones. Al món hi ha 1.470 milions de vehicles de combustió. Amb les reserves conegudes avui podrien arribar a fer-se més de 30.000 milions de vehicles. Tot això sense comptar que tots els països estan desenvolupant el seu mercat de reciclatge de materials.
Cap a un nou model: decreixement i bona vida
En conclusió, tenim pressa i, a més, ho hem de fer bé i de forma justa tan aquí com al Sud Global. Les dificultats de la transició ecològica no signifiquen que les energies renovables no siguin el futur d’una societat sostenible. «El que significa —segons expressa amb esperança l’antropòleg climàtic del CSIC, Emilio Santiago Muiño— és que una societat sostenible haurà de ser diferent del que és avui. I haurem de canviar alguns dels nostres hàbits i models de vida per poder adaptar-nos a aquests límits».
Canviar el model de vida no ha de significar perdre qualitat de vida. Exemples? Segurament no tindríem un cotxe per a cada família, però podem tenir una xarxa de lloguer de cotxes per tot el país fàcil de reservar i barata; segurament no tindríem una rentadora per a cada pis, sinó que compartiríem rentadores amb tot el bloc de pisos tenint en compte que el 95% del temps les nostres rentadores estan aturades; segurament no hauríem de necessitar canviar el telèfon mòbil cada dos anys, sinó que els telèfons, com els d’abans, durarien dècades; segurament no ens cal comprar els kiwis de Nova Zelanda ni els alvocats del Perú, i segurament no necessitem agafar un avió cada mes per fer un viatge d’un cap de setmana.
