Una de les idees incloses en el concepte de sostenibilitat és la de solidaritat intergeneracional. Dit en altres paraules, la visió sostenibilista del món atorga una gran importància al futur. Una orientació que pot ser entesa fàcilment per moltes persones: qui no viu, treballa o lluita pels seus fills? El futur dóna molt de sentit al present, però de vegades la referència a l'avenir sembla esclava de la retòrica. No és aquest el cas d'una de les peces audiovisuals més colpidores que he vist en els últims temps, i que recomano a tots els lectors. Es tracta del documental Into Eternity que explora les profundes implicacions d'Onkalo, un cementiri nuclear definitiu que s'està construint al nord de Finlàndia i que estarà acabat a principis del segle XXII. Onkalo, que en finès vol dir amagatall, té prevista una durada molt més llarga, concretament de 100.000 anys. Al final d'aquest període les 250.000 tones de material altament radioactiu que contindrà deixaran de ser perilloses.
La ubicació d'aquest cementiri s'ha escollit acuradament. Segons la ciència actual, el terreny serà estable durant mil·lennis. Però hi ha encara més mecanismes de seguretat previstos. Un cop construïda, aquesta tètrica ciutat subterrània de 5 km de profunditat serà segellada i abandonada. Sí, abandonada amb coneixement de causa, perquè els experts han establert que la seguretat de la instal·lació dependrà de que no es faci res, a diferència dels dipòsits de material radioactiu temporals que han d'estar contínuament vigilats. I aquí és on sorgeix un gran dubte. Una cosa és no fer res amb la instal·lació i una altra molt diferent és pensar si cal advertir de l'existència d'Onkalo a les persones que s'hi puguin apropar. Però és encertada aquesta darrera opció? En aquest punt el dubte es converteix en un problema angoixant que ningú no sap com resoldre. I això passa perquè en realitat no hi ha solució.
El que condueix a aquest atzucac és el simple pas del temps. Habilitar sistemes d'informació fàcilment comprensibles, lingüístics o simbòlics, pot funcionar durant decennis, segles... Però a la llarga, ni la llengua finesa, ni l'anglesa, seguiran existint. Els paràmetres de comunicació que avui considerem universals deixaran de tenir sentit. Els experts consultats en el documental admeten que en una escala temporal com la que s'està considerant no hi ha cap garantia de continuïtat de la cultura. A partir d'unes especulacions crues, però lògiques, aquests experts conclouen que un perfeccionament indefinit de la civilització no es pot donar per fet. Cap hipòtesi és descartable. La humanitat pot patir canvis inimaginables i el trencament en la transmissió del coneixement és una possibilitat real. En conseqüència, hi pot haver un moment de la història futura en què, per alguna raó o altra, algú vulgui obrir aquest indret sense tenir ni la més mínima noció de què és.
La causa per la qual una persona voldria accedir-hi és l'atracció del misteri, una característica de la nostra espècie que, aquesta sí, sembla invariable. Les conseqüències d'aquesta intrusió humana, tal com es descriu aquest fet en el documental, seran letals. Els responsables del projecte i les autoritats, veient la inutilitat dels sistemes convencionals de comunicació, han pensat en altres fórmules: col·locar punxes artificials fetes amb un material durador o posar una capa de roques sobre Onkalo. Però això seria com marcar una creu en el mapa del tresor. L'existència d'elements singulars en el paisatge donaria indicis a una ment mínimament desperta de que allà s'amaga alguna cosa. Davant de tanta gravetat existencial, Into Eternity ofereix algun moment d'humor subtil que ajuda a respirar. Com, per exemple, quan un representant de l'administració recorda que la llei finlandesa estableix que s'ha d'informar sobre l'existència del cementiri de manera permanent. Aquest objectiu confrontat a la inconcebible xifra de 100.000 anys queda, esclar, automàticament polvoritzat.
Onkalo està concebut per contenir els residus nuclears de Finlàndia que, segons l'últim anuari de l'Agència Internacional per a l'Energia Atòmica Nuclear Reactors in the World, té quatre reactors en funcionament. No deixa de ser curiós que aquest fos el primer país del món que va anunciar la construcció d'una nova central nuclear després del desastre de Fukushima. ¿Quants Onkalos farien falta pels residus generats per França o el Japó que sumen més de 100 reactors? Into Eternity ens parla de l'energia nuclear, si bé el seu director, el danès Michael Madsen, també vol fer-nos reflexionar sobre l'egoisme que suposa encarar el present sense pensar a fons en el futur. Per cert, en relació al títol, tants els diccionaris de la llengua anglesa com els de la llengua catalana es refereixen a l'eternitat com un estat fora del temps, allò que no té principi ni final. El malson d'Onkalo va començar l'any 2004 i s'acabarà en un moment determinat, però pel nostre enteniment serà el malson etern.
