A la Unió Europea, el 13% de la població (uns 58 milions d’habitants) se sent sola sempre o gran part del temps
La cultura individualista (i egocèntrica, afegiria jo) està matant moltes iniciatives col·lectives de tota la vida.
Foto: Getty Images
Teniu algú amb qui parlar dels temes del dia a dia? Podeu comptar amb familiars o amics quan ho necessiteu? Acostumeu a parlar o a tenir trobades amb familiars i amics? En definitiva, és la soledat un problema per vosaltres? Si no ho és, considereu-vos persones afortunades: la soledat no desitjada és una xacra social en augment a molts llocs del món. Segons dades de l’OMS, a la Unió Europea el 13% de la població (uns 58 milions d’habitants) se sent sola sempre o gran part del temps i un 7% tot sovint, un percentatge que als Estats Units afecta el 58% dels habitants adults. Entre les persones joves les xifres encara són pitjors: a Espanya, una de quatre persones d’entre 16 i 29 anys considera que pateix soledat no desitjada.
No és inversemblant que patim més que mai de soledat en l’era de la hiperconnectivitat? O és precisament aquest un dels motius principals? Segons s’explica a un article a The Conversation, els factors que originen aquest fenomen són diversos. Per una part, s’ha reduït la convivència intergeneracional: dit d’una altra manera, l’estructura familiar tradicional se n’ha anat a can Pistraus. També ens resulta més difícil relacionar-nos amb els altres, les xarxes socials han substituït en gran part les relacions presencials.
L’augment de la mobilitat social també té el seu pes: avui treballes aquí, demà a Tunis i passat a Nova Delhi. Ens independitzem i ens emparellem més tard: de mitjana la gent jove marxa de la llar familiar cap als 30 anys. I malgrat la crisi d’habitatge, qui ho diria que cada cop hi ha més llars unipersonals. A Espanya ho són, de mitjana, un 26%, xifra que puja fins al 30,9% a Madrid i al 34% a Barcelona. No és gaire si ho comparem amb Suècia: allà arriba al 57%! Hi ha qui anomena a aquest país «un infernal paradís de la soledat». Aquí una de quatre persones, que trist, mor completament sola i, encara més terrible, de vegades ningú els reclama. Un darrer motiu que agreuja la xacra de la solitud és l’envelliment a l’alça de la població, i, en conseqüència, l’augment de situacions de dependència. Però… no volíem viure per sempre?
Malgrat la crisi d’habitatge, cada vegada hi ha més llars unipersonals. A Espanya ho són, de mitjana, un 26%, xifra que puja fins al 30,9% a Madrid i al 34% a Barcelona
Amelia Worsley, professora al departament d’Anglès de l’Armherst College de Massachusets, explica en un article titulat 'A history of loneliness' que fins al segle XVII rarament apareixia escrit el concepte de soledat i, quan es feia, apuntava a indrets allunyats i perillosos, com per exemple la natura més remota. Però, a la societat moderna, la soledat se’ns ha escolat pels carrers de les ciutats. «Al segle XVII, quan la solitud solia quedar relegada a l'espai exterior de la ciutat, resoldre-la era fàcil. Només calia tornar a la societat.
Tot i això, des de llavors la solitud s'ha desplaçat cap a l'interior, i s'ha tornat molt més difícil de curar. Com que s'ha instal·lat a l'interior de les ments, fins i tot a les de les persones que viuen a ciutats bullicioses, no sempre es pot resoldre en companyia. La solitud moderna no consisteix només a estar físicament allunyat dels altres. Es tracta més aviat d'un estat emocional en què un se sent apartat dels altres, sense estar-ho necessàriament. Algú envoltat de gent, o fins i tot acompanyat per amics o amants, es pot queixar de sentiments de solitud. La solitud és ara dins nostre».
Un article molt interessant publicat a The Atlantic ('The Anti-Social Century', de Derek Thompson) enceta el discurs descrivint una barra de bar a Carolina del Nord, Estats Units, la qual, en lloc de ser testimoni permanent de tertúlies de tota mena, com sempre havia estat, s’ha convertit, en especial des de la pandèmia, en una mena de plataforma tancada al públic on es dipositen els encàrrecs take away que recullen els clients sense a penes intercanviar cap paraula amb els cambrers de torn. «Crec que la gent se sent incòmoda en el món actual —comenta un cuiner—. Han decidit que casa seva és el seu santuari».
La cultura individualista (i egocèntrica, afegiria jo) està matant moltes iniciatives col·lectives de tota la vida. Com quedar amb els amics. Als Estats Units, explica Thompson, la proporció de nois i noies que queda amb els amics de forma quotidiana ha baixat en un 50% des de principis dels anys noranta, especialment a la dècada de 2010. Precisament va ser l’any en què es va començar a parlar de ‘l’epidèmia de soledat’ que patia el món modern. La preocupació va quedar ben palesa quan el 2018 es creava al Regne Unit, per primer cop al món, un Ministeri contra la Soledat i el Japó feia el mateix el 2021.
Dos anys després, el 2023, l’OMS declarava que la soledat no desitjada s’havia convertit en un problema de salut global força preocupant i Vivek Murthy, aleshores cap de la Sanitat Pública del govern dels Estats Units (ho va ser durant els mandats d’Obama i Biden), publicava un informe de 80 pàgines assenyalant contundentment que els efectes negatius d’aquesta ‘epidèmia’ són equiparables als que causa el tabac o l’obesitat. «Si no afrontem aquest problema, pagarem un preu cada cop més gran en termes de salut i benestar individual i col·lectiu. I continuarem escindint-nos i dividint-nos fins que ja no puguem mantenir-nos com a comunitat o país. En lloc d'unir-nos per assumir els grans reptes que tenim pel davant, ens retirarem cada vegada més als nostres racons: enfadats, malalts i sols». Justa la fusta, Mr. Murthy. Precisament és això el que està passant en aquest món superpoblat ple de gent aïlladament emprenyada.
