Sequera? (per Jordi Mazón)

Les reserves dels embassaments de les Conques Internes de Catalunya es troben a l'inici de la primavera astronòmica d'enguany, amb una capacitat d'aigua embassada de l'ordre del 40%, una situació especialment greu si tenim en compte que la neu acumulada durant l'hivern als Pirineus orientals és minsa, i que el desglaç aquesta primavera poca aigua aportarà als sistemes fluvials que alimenten els embassaments. Tenim el clima que tenim, mediterrani, i hauríem d'haver après a conviure amb ell, saber que periòdicament presenta cicles de sequera important, i que segurament el canvi climàtic els accentuarà en les properes dècades. El panorama és doncs poc optimista. Tradicionalment, fins i tot en les zones més seques i àrides del país, com la Depressió de l'Ebre, amb poc més de 400 mm anuals de precipitació, la recollida de l'aigua de pluja ha permès que la població de petits municipis i masies hagin pogut desenvolupar-se durant segles sense haver de patir en excés per la manca d'aigua. És cert però, que en el sistema de vida actual la demanda d'aigua és superior a la de fa un segle, i que la recollida d'aigua de pluja en cisternes faria difícil (o impossible) el ritme de consum actual, fins i tot en aquestes masies o petits pobles de les contrades de secà. Però si és cert que un sistema eficient i modern de recollida d'aigües pluvials podrien ajudar a solventar els problemes de falta d'aigua embassada, conseqüència de les cada cop més persistents i freqüents sequeres en l'àmbit mediterrani. Potencialment, d'aigua en hi ha. Un dels exercicis que proposo als estudiants de primer curs el primer dia de classe, són els anomenats problemes de Fermi (problemes que proposava amb enginy aquest físic premi Nobel), problemes d'estimació i d'ordres de magnitud, sense gaires càlculs. Un d'aquest diu 'estimeu la relació entre els litres d'aigua que consumeixen els habitants del Delta del Llobregat i els que recull l'aqüífer per la pluja que precipita sobre aquest'. La solució és ben senzilla. Al Delta vivim unes 250.000 persones (repartides en 4 municipis), i la pluja en un any molt sec pot voltar els 400 mm (la precipitació mitjana dels darrers 30 anys és de 640 mm). Suposant una extensió de 200 km2, la quantitat d'aigua que precipitaria en aquest any sec seria de 80.000.000.000 de litres (8 1010 litres). Estimant que el consum diari d'una persona és de 150 litres d'aigua, el consum diari al Delta del Llobregat seria de 37.500.000 litres, i en un any de 13.687.500.000 litres. És a dir, que en una any de sequera, amb una reducció de pluja de l'ordre del 40%, al Delta del Llobregat l'aigua filtrada a l'aqüífer seria suficient per satisfer la demanda de la població en un any. Amb aquest argument no volem dir, ni de bon tros, que aquesta sigui la solució als problemes de sequera, i que aquesta aigua de l'aqüífer s'hagi de fer servir íntegrament per a aquest ús, però si que una bona gestió i captació de l'aigua de la pluja, junt amb una conscienciació real d'estalvi, pot paliar i molt els efectes de la falta d'aigua al nostre àmbit geogràfic. El pantà de Foix, a la serralada prelitoral, és dels pocs de Catalunya que actualment es troba per sobre del 90% de la seva capacitat, i a l'aqüifer del Delta del Llobregat, segons els pagesos d'aquesta zona, no s'ha notat encara els efectes de la sequera. Als grans municipis, la recollida d'aigua de pluja és més complicat, però de la mateixa forma que cada cop més estem acostumats a veure sobre les teulades i façanes plaques solars, la canalització per a l'aigua de pluja de les teulades dels edificis hauria de canalitzar-se cap a grans dipòsits comunitaris, i aquesta aigua ser emprada per a la neteja urbana i comunitària, o el rec de zones verdes De la situació molt greu de sequera que estem vivint no n'és conscient la ciutadania, tot i algun anunci al metro, la ràdio o la tele. Segurament seria considerada més seriosament per la ciutadania si veiés com la gespa de les zones verdes manifestés els símptomes de la falta d'aigua, però el rec més o menys constant i periòdic, hi hagi o no sequera, d'aquestes àrees, les manté amb una verdor que fa que a les grans ciutats i municipis, la sequera quedi emmascarada, i que la ciutadania no en sigui tan conscient. Un s'indigna quan mentre obre tímidament i amb por l'aixeta per a netejar el peix i la verdura, deixant un rajolí que fa pena, recicla l'aigua del bany del nen (quan es fa sense sabó, per restricció mèdica) per al rec de les plantes, atura la dutxa mentre s'ensabona, i només l'obre per aclarir-se, amb dispositius estalviadors d'aigua, té una totxana dins de la cisterna del wàter (principi d'Arquímedes), tira de la cisterna només quan és necessari (ja ens entenem), intentant reduir així al màxim el consum domèstic d'aigua, i simultàniament observa com les obres de nova construcció del seu municipi, i d'altres, tenen piscines, comunitàries i particulars, sense que cap ordenança municipal en reguli la construcció d'aquestes, l'urbanisme, amb el consum d'aigua que té, continua a tota màquina, independentment de la sequera, i el turisme estival continuarà consumint l'aigua que un estalvia i, més. Per sort encara no arribem a l'alçada de països del pròxim orient, com Jordània, que restringeix l'aigua constantment a la ciutadania conseqüència de la sequera, però la manté en els hotels i a les zones turístiques.