Michael Jackson i Farrah Fawcett van morir el passat 25 de juny, quasi simultàniament. L'un a Los Angeles, l'altra a Santa Mónica. O sigui tots dos a Califòrnia, que és on viu la faràndula nord-americana, excepte Woody Allen. Woody Allen detesta la Califòrnia hollywoodiana, diu. De fet, tampoc pertany a la faràndula, és un artista pròpiament dit. Li agrada Europa i Nova York, com a tothom d'Europa i Nova York; el far west ens queda massa lluny.
San Francisco és un lloc bonic i interessant. Per això no hi resideix tota aquesta gent gesticulant o plastificada que viu de fer extravagàncies o posturetes. Tanmateix, tenen miríades d'admiradors, que no sé què deuen admirar exactament. Amb Jakcson, encara. Cantava i ballava remarcablement. Farrah Fawcett no passava d'enlluernadora cara de perruqueria. Pel carrer ningú no porta els cabells monumentalitzats com els duia ella. Són marionetes del seu propi espectacle. L'art dramàtic és una altra cosa. I el cinema també, és clar.
Quasi ningú viu tan de pressa i deixa un cadàver tan bonic com James Dean. Ha estat l'excepció. La decrepitud de Fawcett, i tant o més la de Jackson, trasbalsen una mica. Per no parlar de Rock Hudson o fins i tot de Marlon Brando. D'entre els vius, fa una angúnia especial Brigitte Bardot, esdevinguda una pansa malcarada. A vegades és la malaltia, a vegades l'alcohol o les drogues, a vegades, simplement la vellesa. Sic transit gloria mundi... Envellir bé és de les coses envejables de la vida. No s'hi arriba vivint dignament només, però passa per haver-ho fet.
Foto finish
Les enciclopèdies porten una foto dels seus biografiats. A vegades de joves, normalment de grans, rarament de vells. En quin moment som nosaltres? Les fotos no són ni d'una època. Són d'un instant. La foto de Che Guevara -perquè sembla que només n'hi hagi una- mira de trascantó, no va per ell. Un moment fugaç fixa la imatge amb què els altres ens recorden. Si ens recorden.
Quina és la foto del nostre temps? M'agradaria fotografiar l'economia. La d'abans de la crisi financera i la d'ara. Em temo que s'assemblarien massa. De fet, la d'ara vol tornar a ser com la d'abans. És en un forat i continua cavant. Com els alcohòlics, no vol deixar de beure, sinó tenir prou beguda. No es planteja de canviar, es preocupa només d'obtenir alcohol novament. És un ésser decrèpit que es recorda puixant. Fa pensar en Bette Davis a Què s'ha fet de Baby Jane?. Enyora el passat i es creu que encara hi és.
En aquella pel·lícula, Joan Crawford era Blanche, la germana sensata i capaç. Després va ser l'expeditiva i amargada Vienna a Johnny Guitar. "Menteix-me i digues que m'estimes", li etzibava a Johnny Logan, el pistoler guitarrista interpretat per Sterling Hayden. Amb quina Crawford ens quedem? I amb quina economia? De moment, només tenim un sistema fracassat i amb poc futur que es nega a capitular. Mai no ha estat gran cosa més que pura aparença rutilant, com la Fawcett. Ara retira a Baby Jane.
La Bardot de les foques no ens treurà del destret. Potser ens caldria el determini apassionat de la Crawford. I l'enginy de Woody Allen. El model socioeconòmic del segle XX, escortat pel funambulisme financer que li omple el cap de grandeses, s'encamina a una vellesa decrèpita de la que més ens valdria guardar-nos. Quin moment, quina foto...!
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
