Quan ja ningú no es veu capaç de negar el canvi climàtic, si més no en públic, creix el fenomen del retardisme, més subtil i igual de perillós. En el debat sobre què cal fer, els retardistes defensen accions mínimes o bé que les accions les facin uns altres.
Font: Getty Images
Els mitjans han publicat aquests dies que el president de la COP28 nega el canvi climàtic. Segons informen, el soldà Ahmed al-Jaber, que també és ministre d’Indústria dels Emirats Àrabs Units i president executiu de l’empresa petroliera Adnoc, va dir que no hi ha proves concloents que l’eliminació gradual dels combustibles fòssils sigui efectiva per frenar l’escalfament al 1,5ºC. A més, va suggerir que fer-ho conduiria la humanitat a les cavernes.
En rigor, doncs, aquest senyor no nega el canvi climàtic, sinó que posa pegues a les possibles solucions, en particular a les que impliquen prescindir dels combustibles fòssils que constitueixen el seu negoci. La seva postura reflecteix un discurs compartit per nombrosos lobbies i governs que admeten que el canvi climàtic és un problema, però troben raons per no fer res.
Quan ja ningú no es veu capaç de negar el canvi climàtic, si més no en públic, creix el fenomen del retardisme, més subtil i igual de perillós. En el debat sobre què cal fer, els retardistes defensen accions mínimes o bé que les accions les facin uns altres. Centren l'atenció en els inconvenients de les polítiques climàtiques i qüestionen la viabilitat de la mitigació. Es tracta d’obstaculitzar les mesures destinades a abordar el canvi climàtic, per endarrerir-les o afeblir-les, a través d’un discurs que aconsegueixi desorientar l’opinió pública i alinear-la amb els interessos particulars del qui el promou.
Ja fa un temps, la Universitat de Cambridge va publicar un article*, resultat de la recerca d’un grup de científics socials coordinats per William F. Lamb, que descriu les característiques comunes dels discursos de retard climàtic, i identifica 12 ‘excuses’, agrupades en 4 estratègies generals: redirigir la responsabilitat (tot esperant que comenci algú altre), impulsar solucions no transformadores (confiant que la tecnologia trobarà solucions per a tot), emfatitzar els inconvenients i rendir-se. Les declaracions d'Ahmed al-Jaber s’alineen amb les dues darreres.
"S'identifiquen 12 ‘excuses’, agrupades en 4 estratègies generals: redirigir la responsabilitat (tot esperant que comenci algú altre), impulsar solucions no transformadores (confiant que la tecnologia trobarà solucions per a tot), emfatitzar els inconvenients i rendir-se."
L’una defensa que el canvi serà pertorbador. Es tracta d’espantar la gent sobre les polítiques climàtiques i, atès que canviar el nostre estil de vida demana un esforç col·lectiu, no és difícil destacar els inconvenients d’aquesta transformació. Com el soldà, molts retardistes titllen les mesures climàtiques de retrocés i d’amenaça contra el desenvolupament i sostenen que l'acció climàtica s'ha de posposar a favor del creixement econòmic.
Hem sentit molts cops l’argument que "el creixement ha tret milers de milions de persones de la pobresa", tanmateix, només cal fer una ullada a les dades. En paraules del relator especial de l’ONU sobre la pobresa extrema i els drets humans, Philip Alston, "el creixement econòmic es presenta com el motor per erradicar la pobresa, però sovint els beneficiats en són els més rics. Dècades de creixement desenfrenat han portat una desigualtat extrema i han generalitzat la precarietat en un món d’abundància".
Aquesta argumentació retardista obvia els beneficis de reduir els desastres naturals, salvar vides i prevenir danys en la salut. No hi ha economia en un mon inhabitable. Ignorar l'acció climàtica pot tenir conseqüències greus i també un altíssim cost econòmic a mesura que augmenti la calor i que els fenòmens extrems, com ara inundacions, sequeres i tempestes, esdevinguin més greus i freqüents. Certament, transformar el sistema de vida planteja reptes, però es tracta de posar-nos a cercar respostes i no acovardir-nos.
Font: Cambridge University Press, Discourses of climate delay
Un altre aspecte del discurs respon a l’estratègia de rendició, suggerint que eliminar gradualment els combustibles fòssils pot no aturar l'escalfament a 1,5°C. Potser fer-ho no serà efectiu per no sobrepassar l’augment de 1,5ºC el 2030, però això no es cap argument per defensar que no val la pena intentar-ho. El principi de precaució ens diu que és assenyat prendre mesures per evitar riscos greus, fins i tot si no hi ha certesa absoluta sobre els resultats. A més les polítiques d’energia neta, eficiència energètica i conservació de recursos naturals no només tenen el potencial de reduir les emissions de carboni, sinó que també tenen beneficis en termes de salut pública i seguretat energètica.
Per més que pugui ser persuasiu, el discurs fatalista és absurd. És l’actitud d’aquell que veu que es cala foc a la cuina i diu "no podem fer res" mentre el foc s'estén a les altres habitacions. És erroni dir que ja estem condemnats, perquè encara som a temps de fer els canvis necessaris i cada gram de CO2 compta. “Des d'un punt de vista físic o ambiental no hi ha cap impediment per limitar l'escalfament en 1,5 ºC o 2 ºC”, tal com es va pactar a l'Acord de París, diu Pep Canadell, director del Global Carbon Project i expert de l'IPCC. I aclareix: “Els impediments estan en una altra banda, com ara les polítiques o les ganes d'actuar”.
De pretextos per justificar la inacció n’hi ha molts i de molts tipus. I en continuarem sentint, defensats per persones i corporacions que protegeixen els seus diners o per governs que tenen plans per seguir explotant les reserves de petroli, gas o carbó. Identificar-los és el primer pas per poder-hi fer front. Llegiu l’article dels de Cambridge, us ho recomano.
* Lamb, W., Mattioli, G., Levi, S., Roberts, J., Capstick, S., Creutzig, F., Steinberger, J. (2020). Discourses of climate delay. Global Sustainability, 3, E17. doi:10.1017/sus.2020.13
