Uns mans unides per la seva base i obertes a la part superior sostenint la Terra, com si fos una mena de calze.
Es tracta d'una imatge sorgida fa anys en l'univers ecologista / ambientalista i que ha estat reproduïda infinitat de vegades amb múltiples reinterpretacions i variants gràfiques. En alguns dibuixos la Terra es mostra alegre i feliç de ser tractada d'aquesta manera; en altres apareix trista i malaltissa pels impactes humans als quals es veu sotmesa. La idea és simple i eloqüent: som responsables de cuidar i protegir el nostre planeta, perquè som els causants dels perjudicis que aquest experimenta.
Un llenguatge visual carregat d’inconscient col·lectiu
Sense desmerèixer el valor icònic d'aquesta imatge, i molts menys la seva aparent utilitat a l'hora de transmetre un determinat missatge de conscienciació mediambiental, el seu rerefons té un significat molt més profund del que sembla; fins i tot, en certa mesura, potser una mica contrari al que es pretén. Les imatges simbòliques, com passa amb els somnis o les paraules dites sense pensar, tenen això, mostren obertament la càrrega inconscient, perquè transcendeixen l'univers racional i obren la ment a un altre tipus d'informació que es regeix per patrons alògics.
Aquest tipus d'imatges constitueix un llenguatge visual que ha estat utilitzat pels humans des del principi dels temps per transmetre coneixements i idees que anaven més enllà del que era literal, que sorgien de llocs profunds de l'inconscient col·lectiu. Es tractava, a més, en alguns casos, de formes que tenien com a objectiu expressar el vincle íntim entre els éssers humans i les energies i forces del planeta, sense excloure'ns de la resta de formes de vida i del gran ecosistema global al que pertanyem.
"La complexitat sistèmica de la vida ens supera amb escreix, malgrat tots els coneixements científics que posseïm. La Terra no és a les nostres mans. No cal que la protegim amb paternalisme, ni Gaia ens llança cap missatge perquè ho fem. Tot i que la inundéssim de contaminació, féssim esclatar tot l'arsenal nuclear o arraséssim la biodiversitat amb armes químiques, la Terra continuaria existint, amb el permís del Sol, durant molts milions d'anys més, tot i les ferides que li poguéssim infringir. Això sí, sense nosaltres, la qual cosa demostraria fins a quin punt encara no hem comprès la veritable transcendència del joc de la vida, i el fet que aquesta es fonamenta en un meravellós equilibri dinàmic de tot amb tot"
No obstant això, amb l'aparició de visions del món que situaven l'home com el centre de la creació i al cim d'una evolució gairebé feta a mida (deixant, per cert, la dona en un segon pla), la resta d'éssers vius i la Terra en el seu conjunt quedaven reduïts a simples recursos dels quals obtenir un profit econòmic la majoria de les vegades, menyspreant d'aquesta manera la transcendència que fins el més insignificant bacteri té en la dinàmica i funcionament de l'ecosistema global. Bacteris alguns dels quals, sense anar més lluny, viuen en el nostre tracte digestiu garantint moltes de les funcions que ens mantenen amb vida.
A aquesta actitud antropocentrista miop se li va afegir la incapacitat generalitzada de viure pensant en el futur del col·lectiu humà, més enllà del present, instal·lant-nos en una mena de carpe diem que mai sembla suficient i que fa realment difícil impulsar estratègies sostenibilistes a gran escala geogràfica i temporal.
Una emergencia més enllà de la moral i l’ètica
Aquestes mans obertes revelen, doncs, un missatge més profund que té a veure amb una actitud de superioritat encoberta, perquè ens atorga una posició que realment no tenim, encara que insistim amb tossuderia en ella. La complexitat sistèmica de la vida ens supera amb escreix, malgrat tots els coneixements científics que posseïm. La Terra no és a les nostres mans. No cal que la protegim amb paternalisme, ni Gaia ens llança cap missatge perquè ho fem. Tot i que la inundéssim de contaminació, féssim esclatar tot l'arsenal nuclear o arraséssim la biodiversitat amb armes químiques, la Terra continuaria existint, amb el permís del Sol, durant molts milions d'anys més, tot i les ferides que li poguéssim infringir. Això sí, sense nosaltres, la qual cosa demostraria fins a quin punt encara no hem comprès la veritable transcendència del joc de la vida, i el fet que aquesta es fonamenta en un meravellós equilibri dinàmic de tot amb tot.
"Ens movem per criteris i raons que costen de comprendre, ja que semblen respondre més a simples impulsos del cervell reptilià de supervivència que a una actitud de voluntat de viure en harmonia amb el planeta sencer, des d'una comprensió holística i no només mental. Per això, més que una emergència climàtica o ara pandèmica, hauríem de declarar una emergència moral, fins i tot espiritual, però assumint cada actor d'aquesta obra les veritables responsabilitats que li corresponen"
I és que ens movem per criteris i raons que costen de comprendre, ja que semblen respondre més a simples impulsos del cervell reptilià de supervivència que a una actitud de voluntat de viure en harmonia amb el planeta sencer, des d'una comprensió holística i no només mental. Per això, més que una emergència climàtica o ara pandèmica, hauríem de declarar una emergència moral, fins i tot espiritual, però assumint cada actor d'aquesta obra les veritables responsabilitats que li corresponen, i no només deixant-les en mans dels ciutadans. Els petits canvis són poderosos si cada vegada més persones se sumen a la transformació de sistema, com ha quedat demostrat en incomptables ocasions, però viure amb el pes de la responsabilitat única o l'esperança que certs canvis aniran de baix a dalt amb el beneplàcit dels agents totpoderosos, té alguna cosa d'ingenuïtat, a més d'insistir en una culpabilització de l'individu que hauria de ser transformada d'una vegada per totes en un acompanyament per expandir la consciència col·lectiva i comprendre que els problemes globals no es resolen només des de la raó.
Diu l’escriptor alemany Eckhart Tolle que "la contaminació del planeta és només un reflex exterior d'una contaminació psíquica interna: milions de persones inconscients sense assumir la responsabilitat del seu espai exterior." Així, d'un interior contaminat de prejudicis i valors caducs -els de el sistema socioeconòmic que ens han condicionat els últims temps-, difícilment pot sorgir una capacitat de relacionar-se amb l’entorn des del respecte més profund per tot allò que es viu. Per això, no es tracta només de comunicar com de malament fem algunes coses i quins canvis hem d'introduir en la nostra vida per fer-ho "millor". Es tracta de netejar aquesta contaminació interior que posa barreres a l'hora de relacionar-nos amb l'exterior, buits d'aquesta actitud de superioritat encoberta.
Abandonant el suposat cim de l’evolució
"Es tracta, doncs, de donar una oportunitat a una part humana gairebé condemnada a l'ostracisme, com és la intuïció i la capacitat de comunicar-nos amb la nostra essència més profunda. Només connectant, col·lectivament, amb aquesta poderosa força interior, sense nom ni adscripció religiosa, es pot avançar en la construcció d'una societat en veritable equilibri amb el planeta. Però, com ens resistim a això des de les nostres creences i resistències inconscients profundament arrelades!"
D'aquesta manera, la imatge que hauríem de divulgar, abandonant certes icones -encara que s'utilitzin amb la millor de les intencions per simplificar el missatge de fons-, seria la d'una Terra mirant amb condescendència una humanitat que, malgrat la seva immensa capacitat (auto)destructiva i la seva fantasia de poder de control, pot ser identificada en realitat, quan es vesteix d'aquesta arrogància, com poc més que una plaga. La Terra fins i tot, en aquesta imatge icònica, hauria de observar-la amb una certa mirada compassiva maternal/paternal com si es tractés d'un jove que, envanit pel fet de dominar certa tecnologia, pensa que sap realment el que és la vida i la seva transcendència .
Aquesta imatge, però, ens col·locaria en un lloc en el que, en general sembla, no ens ve de gust estar, perquè ens aparta d’un suposat cim de l'evolució, i ens situa en una posició tan insignificant (o meravellosa, depèn de com es miri) com la de qualsevol altra espècie. Al capdavall, en aquest cim no haurien de situar totes aquelles que tenen la capacitat viure en equilibri amb l’entorn? Vist d'aquesta manera, potser ocuparíem la baula més baix...
Si mantenir l'equilibri fisicoquímic d'un aquari sense que es desestabilitzi de tant en tant alguna de les seves variables requereix d'una atenció contínua i acaba sent gairebé una gesta, és fàcil imaginar com de complex és el funcionament ecosistèmic de la planeta, i el que aquest ha estat capaç de crear amb temps, l'energia del Sol i la taula periòdica dels elements. Davant d'això, no queda una altra que ajupir el cap i abandonar la falsa idea de control racional amb la qual solem viure -fruit d'un arquetip masculí que va esdevenir destructor i fagocitador-, per obrir-nos pas a un altre model de relació amb el miracle de la vida basat també en l'hemisferi dret, el representatiu de l'arquetip femení creador i respectuós amb els ritmes vitals.
Es tracta, doncs, de donar una oportunitat a una part humana gairebé condemnada a l'ostracisme, com és la intuïció i la capacitat de comunicar-nos amb la nostra essència més profunda. Només connectant, col·lectivament, amb aquesta poderosa força interior, sense nom ni adscripció religiosa, es pot avançar en la construcció d'una societat en veritable equilibri amb el planeta. Però, com ens resistim a això des de les nostres creences i resistències inconscients profundament arrelades!
