El Sol és un reactor exagerat. Envia a l’espai quantitats ingents d’energia, una petita part de la qual arriba a la Terra. En termes de potència o energia instantània, atenyen la part més externa de l’atmosfera il·luminada uns 1.360 W/m2 de forma permanent. És l’energia que mou l’atmosfera i fa ploure, que governa el clima, que fa possible la vida mitjançant la fotosíntesi.
Arran de terra, aquesta irradiància es tradueix en una insolació d’1 kWh per cada m2. És força energia, però difícil de capturar. Només per a generar l’electricitat domèstica que consumeix un europeu mitjà, calen uns 8 m2 de plaques fotovoltaiques. Per a abastir les llars de Catalunya caldrien més de 60 km2 de plaques. En tot cas, les llars demanden només el 5% de l’energia total consumida, de manera que la captura fotovoltaica de tota l’energia necessària a Catalunya exigiria una inimaginable extensió de 1.200 km2 de plaques. Segurament acabarem millorant el rendiments fotovoltaic, però mai no podrem superar la constant solar: com a màxim, 1 kWh per cada m2 i prou. L’energia solar és abundant, però laxa.
I discontínua: de nits s’amaga el Sol. Els 1.200 km2 de plaques no generarien l’energia necessària en el moment necessari, sinó l’equivalent energètic global en les hores en què no seria tan necessari. La captura solar ha de ser complementada amb altres fonts de generació contínua.
Petroli dens
L’èxit dels combustibles fòssils ha estat la seva elevada densitat energètica. I també la facilitat amb què es transporten i es poden emmagatzemar. L’alta densitat de l’energia és bàsica per a l’autonomia de moviment. El 40% de l’energia se’ns en va en el transport, quasi tot confiat als derivats del petroli. És evident, però a vegades ens passa per alt. Els automòbils amb motor d’explosió o els avions van on volen i a costa d’un dipòsit petit. Per contra, els trens elèctrics necessiten catenàries fixes i centrals generant de forma permanent. Encara que cobríssim el territori de captadors solars subsistiria el problema de la connexió del consum mòbil (les bateries són encara molt rudimentàries).
Cal anar-ho recordant. Els vectors energètics no són intercanviables. Pronuclears i filosolars semblen perdre a vegades de vista que l’electricitat és un vector energètic de distribució més que rígida: s’ha d’estar penjat d’una xarxa fixa. El moviment vol independència. L’hidrogen la dóna, i per això segurament té futur en automoció, com el gas natural liquat o a pressió. Però no hi ha mines d’hidrogen i el gas genera diòxid de carboni en cremar-se, com el petroli, nefast per al clima.
El petroli s’acaba, els gas natural tampoc no durarà sempre i les reserves d’urani són tan limitades com les d’energia fòssil, si no més. Les renovables actuals, la majoria expressades en forma d’electricitat, abasten el que abasten i, a més, els cables no poden arribar arreu. No és responsable prescindir-ne, però és demagògic considerar-les la panacea. Altrament, el món modern ja és com és. L’hem dissenyat per a funcionar amb energia fòssil i motors de combustió interna. Ens ha costat un segle i mig de feina, no ho poden canviar en un parell de dècades. La il·lusionada construcció d’un futur viable (és a dir, sostenible) passa pel reconeixement del present. Per això tenim un problema.
