En una recent entrada, la revista Inspira, es feia ressò d’un informe de l’OMS en què s’advertia dels efectes sobre la salut de la mala qualitat ambiental. Dintre d’aquest concepte s’inclouen problemes com el canvi climàtic o la contaminació de l’aire.
Els efectes que provoquen aquests problemes són indiscutibles avui en dia i la conscienciació sobre els mateixos és cada vegada més gran, especialment quan des de diferents àmbits, com és aquest últim informe de l’OMS citat, s’ha posat de manifest que el seu impacte explica més de cent malalties.
No obstant això, de la mateixa manera la conscienciació de la població i dels diferents països augmenta en veure que aquesta mala qualitat mediambiental té sobre la salut dels més vulnerables, especialment de la infància, i dels problemes malalties d’aquesta, especialment en l’àmbit respiratori.
De fet, són cada vegada més els esforços dels diferents països per adoptar posicions comunes davant d’un problema global, com és el canvi climàtic i l’escalfament global. El pas més recent és la coneguda Cimera de París del passat mes de desembre.
Si bé la Unió Europea porta molts anys abanderant a nivell mundial aquesta lluita, i preocupant-se de la protecció ambiental, ja en l’Acta Única Europea (1986) s’incloïa un títol complet dedicat al Medi Ambient i en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (2012). Aquesta ve emparada als articles 11 i 191-193. En concret, l’any 2001 es va adoptar l’Estratègia a favor del desenvolupament sostenible, actualitzada posteriorment el 2005. Tots aquests antecedents han possibilitat que els països que porten mes temps en el si d’aquest bloc hagin gaudit d’una tradició de política mediambiental que probablement ha afavorit la consecució de millors resultats en l’aplicació dels Plans d’Acció d’Eficiència Energètica que els països que s’han incorporat fa menys temps en què, per tant, les polítiques mediambientals de la UE tenen un menor recorregut.
Al Consell Europeu del març de 2007 es van fixar una sèrie d’objectius, ratificats posteriorment al Parlament Europeu el 2008. Entre les metes plantejades s’hi troben algunes tan ambicioses com la reducció pel 2020 de les emissions de gasos efecte hivernacle en un 20% per sota dels nivells de 1990, percentatge que la UE estaria disposada a augmentar fins el 30% si altres països desenvolupats decidissin també fer un esforç similar. Els objectius a llarg termini que es van fixar són realment ambiciosos, donat que s’elevava aquest percentatge fins el 80-95% pel 2050.
Posteriorment, al 2010, es va adoptar l’estratègia EUROPA 2020: una estratègia per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador, essent un dels seus cinc objectius bàsics la lluita contra el canvi climàtic i la sostenibilitat energètica. Tot això s’ha traduït en diferents plans d’acció que comporten la despesa d’una part important del pressupost públic.
L’eficiència ambiental de la UE, a estudi
Però, realment han donat els seus fruits aquestes inversions dirigides a promocionar energies més netes i a fomentar l’estalvi i l’eficiència energètica? Ha millorat la situació dels països que formen part d’aquest grup de països europeus?
Investigadors de la Cátedra de Economía de la Energía y del Medio Ambiente de la Universidad de Sevilla han acabat un estudi comparatiu de la eficiència ambiental dels països de la UE-28 per al període 2005-2012. Aquesta eficiència mediambiental s’ha analitzat amb la tècnica d’Análisis de Envolvente de Datos (DEA), en base a la qual s’ha calculat l’eficiència de cadascun dels 28 països des de dos punts de vista: el natural i el managerial. A més a més, s’ha obtingut també l’Índice de Malmquist amb l’objectiu d’examinar els canvis succeïts a la frontera d’eficiència durant els períodes considerats. Un canvi en aquesta frontera indica que s’ha produït una millora de la productivitat, que pot ser deguda, entre altres coses, a un progrés tecnològic, a una innovació en la gestió o a la incorporació de tecnologies més netes.
D’una banda, l’eficiència natural avalua l’eficiència mediambiental assumint que, per reduir l’output, és necessari reduir els inputs, és a dir, que per reduir les emissions dels països seria necessari disminuir alguna de les variables considerades inputs, a saber l’ocupació, la FBC i el consum d’energia. D’una altra banda, l’eficiència managerial implica una reducció de l’output, és a dir, de les emissions, però sense haver de reduir inputs, sinó a través d’una millor gestió d’aquests o l’ús de tecnologies més eficients o més netes.
Amb aquesta tècnica s’estimen els països eficients, que es consideren la frontera, i la distància de la resta de països respecte ella. Els resultats obtinguts mostren que a la UE-28 hi ha dos blocs clarament diferenciats. D’una banda, els que porten més anys en el si de la Unió (els països d’Europa occidental) i, de l’altra, els que s’han incorporat més recentment, concretament, els que van entrar el 2004 o abans, que coincidien amb el bloc dels països d’Europa oriental.
L’antiguitat, un grau també en les polítiques ambientals
Aquestes diferències s’aprecien clarament en l’anàlisi de l’eficiència mediambiental des del punt de vista managerial, atès que són els països d’Europa occidental, els que porten més anys en el si de la Unió i amb un nivell de desenvolupament major, els que han obtingut millors resultats. Són els països que porten més temps apostant per un creixement sostenible. Una de les diferències que poden trobar entre els dos blocs és el consum d’energies renovables.
Una atenció especial requereix el cas de Suècia, que és eficient des de tots dos punts de vista, fet que es pot explicar pel fort compromís que té l’Estat suec amb la sostenibilitat econòmica. De fet és un dels països que ha aconseguit desacoblar el creixement de l’economia, les emissions de gasos d’efecte hivernacle i el consum energètic. Aquest compromís ve d’anys enrere, ja que és un dels països que més ha apostat pels incentius fiscals a les energies verdes, a més d’haver establert un dels instruments que sembla que hi ha contribuït, com és l’import sobre el carbó implantat el 1991. Així mateix, és el segon país que més ha aportat, en termes per càpita, al Fondo Verde para el Clima de las Naciones Unidas, per al període 2015-2018.
En base als resultats obtinguts e podria justificar, d’una banda, la contribució de la política regional de la UE a la convergència dels seus estats membres, en reduir algunes de les seves diferències econòmiques, com en el cas de l’eficiència natural, ja que els resultats indiquen que, des de la incorporació d’aquests països en el si de la UE, la seva posició millora considerablement. D’altra banda, el seguiment i compliment al llarg del temps de la política mediambiental s’està mostrant eficaç en nom de la consecució del progrés tecnològic necessari per millorar els nivells d’eficiència managerial. Aquest fet implica que els governs haurien de seguir en la línia d’implantar polítiques de foment de la producció d’energies netes, d’acord a allò pactat a la citada Cimera del Clima de París del desembre de 2015.
