L’encaix de la bicicleta a la ciutat encara és una assignatura pendent a resoldre en no poques ciutats de tot Espanya. Amb el darrer canvi de forces polítiques arran les darreres eleccions municipals, consistoris com València, Madrid, Sevilla, Saragossa i Barcelona han posat l’accelerador a les polítiques ciclables a les seves ciutats, despertant no poques situacions de confrontació que, els mitjans de comunicació, en ocasions han exagerat i amplificat.
El present article reflexiona sobre la mala reputació dels usuaris de la bicicleta i de com entitats com la Síndica de Greuges de Barcelona emeten actuacions d’ofici que no son contrastades amb la realitat.
Tout le monde me montre au doigt,
Sauf les manchots, ça va de soi.
Georges Brassens (La Mauvaise Réputation)
Sospitosos habituals
El ciclista quan agafa la bicicleta a la ciutat es torna per a uns quants en “sospitós potencial “ capaç de despertar les ires de qualsevol persona que circuli per la via publica.
Quan vas en bici pels carrers, sovint apareix un ciutadà espontani disposat a renyar-te perquè creu que, la teva conducta assegut a la bicicleta no és prou respectuosa i llevat d’excepcions que contribueixen a la nostra mala fama a causa de ciclistes circulant a velocitats excessives, la meva percepció és que a causa per una banda, de la congestió de ciclistes en els carrils bicis i per l’altra la invasió de vianants, patinadors i d’altres artefactes, la velocitat mitjana que empro en els desplaçaments ha disminuït considerablement.
Els renyadors espontanis m’han arribat a aturar per dir-me el següent:
· Renyar-me per circular per un carrer de preferència de vianants tot i anar a poc a poc i respectar els vianants.
· Per aturar-me en un semàfor i dir-me que soc el primer ciclista que veuen que m’aturo al semàfor quan esta vermell.
· Per circular per l’interior de la plaça Catalunya i dir que les bicicletes no poden circular per allí -això ho va fer una parella de la guàrdia urbana en pràctiques-.
· Per dir-me amistosament que els llums davanters de la bici del Bicing que portava no funcionaven i clar no ho feien perquè estava aturat al semàfor.
Hom es pregunta perquè els ciclistes urbans tenim aquesta mala premsa en contra? A continuació les meves possibles respostes
El paper dels mitjans de comunicació
Un exercici fàcil per a copsar el clima d’animadversió és ficar a Google les paraules: conflicte, vianants i bicicletes. En aquest apartat surten mes de 35.000 entrades, però si canviem la variable de bicicletes per la de motos o cotxes, aleshores els ítems baixen espectacularment, cosa que no guarda cap correlació amb l’accidentalitat. S’instal·la un clima d’opinió bel·ligerant i alguns mitjans de comunicació hi suquen pa. Suposo que la majoria de periodistes no van en bicicleta ja que són una legió els qui n’opinen i proposen sense que, de vegades, la informació que publiquen estigui contrastada.
Les polítiques de la bicicleta son d’esquerres o de dretes?
És evident que les polítiques de la bicicleta han servit com a instrument llancívol entre partits polítics durant dècades. I si els partits d’esquerra han estat precursors a l’hora d’introduir polítiques de priorització de la bicicleta en les seves planificacions urbanístiques, afortunadament avui en dia tots els partits polítics assumeixen la bicicleta com a vehicle que ha de circular amb seguretat per les ciutats. Un exemple és la Red espanyola de ciudades por la bicicleta (RCxB) que agrupa ciutats i pobles amb referents polítics de tots els partits i l’intergrup de suport a la Bicicleta del Parlament de Catalunya i del Parlament espanyol.
Els lobbys bel·ligerants contraris a la bicicleta
L’estat d’opinió es complementa amb els lobbys contraris al desenvolupament de la bicicleta a la ciutat. Un dels mes coneguts és el RACC o la versió estatal el RACE, però m’ha sorprès que s’hi afegís la Síndica de greuges de Barcelona.
El mes de gener de 2017 la Síndica de Greuges ha publicat una “actuació d’ofici”, és a dir sense que ningú li presentés queixa, sobre l’ús de la bicicleta, a la ciutat de Barcelona. La resposta contundent no s’ha fet esperar i el 2 de febrer de 2017, la junta directiva de la Red de Ciudades por la Bicicleta reunida a Madrid ha emès un comunicat que en alguns punts segur que els haurà fet sortir els colors als qui han redactat l’expedient de la Síndica.
Per exemple, respecte als carrils de doble direcció que l’informe de la Síndica malda, la resposta de la RCxB diu coses tant obvies com que l’accidentalitat vianant-ciclista es reduiria i molt en els esmentats carrils si el vianant respectes els semàfors i quan travesses en vermell mires a ambdós cantons.
També li preocupa l’augment de l’accidentalitat ciclista, relacionada amb l’augment de desplaçaments i kilòmetres recorreguts. En aquest sentit, la RCxB argumenta clarament que no són pertinents ni els controls de velocitat a ciclistes, ni ens cal una assegurança, ni ens cal matricula, demostrant que l’únic país del món on les bicicletes porten matrícula obligatòriament és a Zimbabwe. Amb tots els respectes jo no vull comparar-me a Zimbabwe i el model a seguir seria Dinamarca on no existeixen les mesures restrictives que proposa l’informe de la Síndica de Barcelona que en el seu eslògan pretén ser la defensora dels meus drets però vist l’informe, crec que no m’interpel·la ni a mi ni a la majoria de ciclistes urbans de la ciutat de Barcelona.
Ens cal a tots plegats una aposta per l’educació viària
En aquests sentit sempre trobarem a faltar campanyes sensates sobre l’educació viària. Per exemple una campanya tipus que faria el RACC: 1 de 3 vianants accidentats en els carrils bici no van mirar quan travessaven probablement pel mig de la via o en vermell al pas de vianants, seria poc adequada encara que fóra certa. Prefereixo els vídeos que han fet recentment Biciclot la cicleria i els ajuntaments de Barcelona i Saragossa per a circular a la ciutat de forma cívica i segura o el dels amics de Con Bici amb el suport de la Diputació foral de Guipúscoa i l’Ajuntament de Valencia demanant el Pla Espanyol Estratègic de la Bicicleta. Dos exemples que fan molta pedagogia, però que malauradament tenen poques visualitzacions.
A mode de conclusió
Necessitem una coexistència pacífica i amable dels usuaris de la via publica i a banda de fer autocrítica, necessitem mes que mai que les administracions locals, supralocals i estatals es posin les piles per poder ubicar la bicicleta, que ocupa un mínim espai al lloc públic que li correspon, no a les voreres, no exclusivament als carrils bici. La clau és convivència i respecte, no multes i legislació restrictiva. És una tasca de tots posar el nostre granet de sorra per assolir una pacífica convivència a la via publica.
Fotografia: Autor Salvador Fuentes
