Sostenibilitat, més que un gest

Sostenibilitat és internalització, un intent d’incorporar a la matriu que defineix el procés socioeconòmic els paràmetres indesitjables que tradicionalment són externalitzats en l’espai o en el temps. El model industrial convencional externalitza en l’espai disfuncions que no sap resoldre i per això devora energia que després malversa o transforma amb rendiment escàs. Per això contamina (aboca gasos de combustió, aigües residuals, residus de tota mena…) o instaura inequitats socials que allunya tant com pot de la vista (barris pobres separats dels rics, països subdesenvolupats apartats políticament, duanerament o militarment dels països capdavanters…).

"El model industrial insostenible actual, exitós en la seva immensa eficàcia a l’hora d’externalitzar la seva enorme ineficiència, assumeix només la part que li convé de les conseqüències dels seus actes i acaba convençut que ho fa tot perfectament"

També externalitza disfuncions en el temps i per això deixa en herència recursos esgotats, canvis climàtics en alça, espècies extingides o paisatges banalitzats i irreversiblement destruïts. És a dir, que contamina el futur. El model industrial insostenible actual, exitós en la seva immensa eficàcia a l’hora d’externalitzar la seva enorme ineficiència, assumeix només la part que li convé de les conseqüències dels seus actes i acaba convençut que ho fa tot perfectament.

"En la mesura que, en el passat, hi ha hagut un exterior gran o tolerant, aquestes externalitzacions han "desaparegut", engolides en la immensitat o en la distància, de manera que el model ha confós la dilució de les seves externalitzacions amb una suposada irrellevància del fet de produir-les"

En la mesura que, en el passat, hi ha hagut un exterior gran o tolerant, aquestes externalitzacions han "desaparegut", engolides en la immensitat o en la distància, de manera que el model ha confós la dilució de les seves externalitzacions amb una suposada irrellevància del fet de produir-les. Per això n’ha incrementat incessantment la generació amb la coartada del creixement econòmic necessari i del desenvolupament inel·luctable, actitud que ha dut a la magnificació dels paràmetres externalitzats i, alhora, a la reducció progressiva de l’espai per a diluir-los. La mundialització de l’activitat comercial dels agents més desenvolupats, venuda com una globalització de l’economia mundial ‑falsedat clamorosa que molts, de moment, encara accepten‑ ha acabat de complicar la situació, perquè l’exterior d’un sistema que es pretén global, per definició, no pot existir: on externalitzar, quan no hi ha espai exterior per a fer-ho?

"No podem continuar externalitzant disfuncions perquè hem minimitzat l’espai exterior, i no podem fer-ho justament quan més externalitzacions generem"

Durant segles, llençar la brutícia al riu ha estat el recurs externalitzador per antonomàsia. El riu la diluïa i se l’enduia, no calia amoïnar-s’hi. Ara llencem per sobre del que el riu pot diluir i a sobre procedim a una nova captació immediata de les aigües, de manera que el riu, ni dilueix prou, ni s’enduu res curs enllà. El riu exhaust i anòxic, o les aigües costaneres deteriorades, són víctimes i metàfora, tot alhora. No podem continuar externalitzant disfuncions perquè hem minimitzat l’espai exterior, i no podem fer-ho justament quan més externalitzacions generem. Per això el model ineficient ha esdevingut insostenible i per això ha nascut la proposta de la sostenibilitat. Perquè en això consisteix, en efecte, la proposta sostenibilista: fer eficaç l’eficiència, superar la inequitat redistributiva, o sigui fer realment possible el desenvolupament global.

"El pensament sostenibilista intenta trobar una sortida a aquest atzucac. És l’artilleria epistemològica de l’anomenat desenvolupament sostenible, una praxis correctora dels excessos del desenvolupament convencional que va néixer empíricament abans de comptar amb un suport ideològic previ"

El pensament sostenibilista intenta trobar una sortida a aquest atzucac. És l’artilleria epistemològica de l’anomenat desenvolupament sostenible, una praxis correctora dels excessos del desenvolupament convencional que va néixer empíricament abans de comptar amb un suport ideològic previ. Arrenca de l’anomenant Informe Brundtland, elaborat per a l’Assemblea de Nacions Unides l’any 1987 per una comissió encapçalada per Gro Harlem Brundtland, aleshores primera ministra de Noruega. Segons una definició esdevinguda referent famós, "el desenvolupament sostenible és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre les necessitats de les generacions futures". Era una manera de denunciar l’externalització en el temps i, implícitament, també l’externalització en l’espai, perquè la satisfacció de les necessitats del present se suposava extensiva a tota la humanitat, no únicament a una part selecta de rics.

Extret del llibre “Ambient, territori i paisatge. Valors i valoracions” (Fundació Carulla & ESADE, Editorial Barcino, Barcelona 2017 [2ª ed.]).