'Suècia necessita importar residus de Noruega per cobrir les seves necessitats energètiques'. Aquest titular es difon darrerament per mitjans i xarxes socials i, d'entrada, quan el llegeixes et planteges: és aquesta una bona notícia? En el marc de la Setmana Europea de la Prevenció de Residus 2012 que busca conscienciar a la ciutadania de la importància de generar menys residus; el cas de Suècia no deixa de ser paradoxal.
D'entrada, tot semblen avantatges. A Suècia només un 4% dels residus acaben en abocador; el 96% restant es recicla o incinera. Pel que fa al reciclatge, és un país exemplar. La ciutadania està més que conscienciada. El reciclatge s'ha assumit com a part de la logística familiar, fet que possibilita la correcta separació de molts tipus de residus, permetent el seu posterior reciclatge i aprofitament : restes orgàniques, metalls, piles, vidres de color, vidres transparents, plàstic dur, plàstic tou, cartró, papers, diaris, revistes...Per altra banda, Suècia és un país "líder global de recuperació d'energia a partir de residus". Aquesta recuperació energètica es basa principalment en la incineració dels seus residus, a partir de la qual es proveeix d'energia per a la calefacció urbana del 20% del país (810.000 llars) i per a l'electricitat d'unes 250.000 famílies (d'un total de 4,6 milions del total).
(F)
L'exemplar gestió dels residus a Suècia ha fet possible, a més, reduir de manera significativa les emissions de gasos amb efecte d'hivernacle. I fins i tot el procés de valorització energètica dels seus residus ha minimitzat en més d'un 90% les emissions contaminants resultants, principalment metalls pesants (en forma de cendres).
Fins aquí, tot és bo. Un país que redueix els seus residus, que els recicla de manera òptima i que n'obté energia de la crema de part d'ells, reduint així el consum de combustibles fòssils... Però resulta que aquesta bona gestió de residus sumada a que els suecs no generen gaires residus òptims per a incinerar, ha situat a Suècia en una crisi energètica: no tenen prou residus per respondre a les seves necessitats energètiques. Tenen moltes incineradores que van construir als anys 70, que ara s'han quedat sense matèria primera. I, per aquest motiu, s'ha vist obligada a importar els residus des de Noruega: un total de 800.000 tones anuals! A Noruega li surt més a compte pagar per l'exportació d'aquests residus que no pas per la seva incineració dins les seves fronteres (o per a la implantació de polítiques de prevenció, que també estaria bé).
Aquest relació entre Suècia i Noruega es podria considerar un exemple de simbiosi o d'ecologia industrial. Un país no té residus suficients, l'altre en té un excés. Llavors el segon li ven al primer i tots dos surten guanyant. En aquest cas, per a Suècia, tot són avantatges: diners provinents de Noruega, que paga per exportar els seus residus; recursos energètics; i finalment, més diners provinents de la venta a Noruega dels metalls pesants resultants de la incineració. És un negoci rodó!
(F)
En definitiva, aprofitar residus propis per generar energia és una opció sostenible: menys residus a abocador i menys dependència de combustibles fòssils. Però quan els residus deixen de ser propis, el model perd sentit. A més, l'objectiu final de qualsevol estratègia ambiental d'un govern hauria de ser assolir el "residu zero", és a dir, reduir al màxim la seva generació. Per tant, una economia que basa part del seu subministrament energètic en un concepte "caduc" com els residus, no és sostenible.
El que sorprèn, per altra banda, és que el cas de Suècia no és l'únic. Altres països avançats a nivell ambiental com Alemanya, Dinamarca i Holanda també importen residus des d'Itàlia, Regne Unit, Irlanda i Frància, ja que aquests darrers no disposen d'infraestructures suficients per al seu tractament. A Mallorca, fa unes setmanes, es va anunciar que la illa importaria residus d'alguns d'aquests països, ja que té una capacitat d'incineració superior als residus que genera (atès que les seves plantes incineradores es van sobredimensionar en base a unes expectatives turístiques que finalment, i atès l'actual crisi econòmica, no s'han fet realitat).
Així doncs, importar i exportar residus no és una novetat. I sembla ser una estratègia energètica i de gestió de residus in crescendo en diversos països europeus. Però és aquesta una opció sostenible? Jo diria que no. Tu?
