Superarà el PIB el nou govern de Catalunya?

Contínuament se’ns informa sobre si el PIB puja o baixa, i se’ns explica com les principals decisions econòmiques, industrials o polítiques s’hi remeten. S’utilitza en la majoria de les anàlisis, planificacions i avaluacions econòmiques nacionals i internacionals, tant si són promogudes per governs de dretes com d’esquerres. És tan omnipresent que sovint ja ni se l’esmenta: ha esdevingut un sinònim inqüestionat de la riquesa d’un país, una regió; i la contribució d’un determinat sector econòmic al PIB s’ha fet sinònima de la rellevància del sector en qüestió. De tan esmentar-lo i fer-hi referència, s’ha estès la creença que el PIB és un indicador fiable, que reflecteix el progrés -si més no l’econòmic- i que, per tant, és motiu d’alegria que pugi i cal plànyer quan baixa. Resulta, però, que aquesta creença no té cap fonament. Com deia el gran economista Ernst F.Schumacher, ‘el fet que el PIB pugi o baixi hauria de deixar perfectament indiferent a qualsevol persona raonable’[1].

 

Va ser sota l’influx de les teories econòmiques que va popularitzar John M. Keynes fa quasi un segle, que es va concebre el PIB (en anglès Gross Domestic Product) als EUA l’any 1942. Aleshores la Terra tenia menys d’un terç de la població actual, l’ecologia encara no havia entrat a les universitats, l’escassetat de recursos naturals i la degradació ambiental no eren motiu de preocupació. Una vegada incorporat dins del sistema de comptabilitat nacional promogut per l’Oficina d’Estadística de l’ONU, i amb el suport d’institucions econòmiques i bancàries influents, el PIB va assolir un gran prestigi internacional, 30 anys abans de la primera Cimera de la Terra, que es va fer a Rio de Janeiro el 1992, i ha mantingut aquest prestigi malgrat les greus limitacions que té.  En efecte, el PIB és un indicador molt fragmentari i esbiaixat. Fa servir una definició de capital que ignora el consum dels recursos naturals i la degradació ecològica del medi ambient.

 

Què vol dir això, a la pràctica? Doncs que un país pot destruir els seus recursos naturals, degradar i contaminar el seu medi ambient, perjudicant greument la salut social, i tenir alhora un excel·lent PIB. Els accidents industrials, les catàstrofes naturals, les guerres i molts altres fenòmens similars quasi sempre fan pujar el PIB. De fet, el PIB ignora la majoria dels efectes negatius indesitjables del sistema industrial, que els països que ens autoanomenem ‘desenvolupats’ tendim a exportar cap a d’altres menys afavorits, de manera cada vegada més eficient. I això què significa? Doncs que com que el PIB ignora els efectes ambientals de les decisions polítiques i econòmiques, fomenta un desenvolupament econòmic insostenible, els efectes negatius del qual creixen de forma exponencial a escala mundial. Fou per això que, fa més de 30 anys, la Comissió Mundial pel Desenvolupament i el Medi Ambient de l’ONU va instar la comunitat internacional a corregir-lo o a usar indicadors alternatius.

Quin seria el PIB de Catalunya si se li descomptessin les pèrdues ocasionades pel declivi del 25% del conjunt de la biodiversitat terrestre; la contaminació del 45% dels aqüífers; la regressió del 65% de les platges; la caiguda del 77% de les espècies d’hàbitats  fluvials des del 2000; la contaminació atmosfèrica i acústica que afecta la majoria de la població urbana, i tots els danys vinculats a les malalties i les morts  provocades per tots aquests factors combinats?

Joan Martínez-Alier: "El PIB és ‘un invent metafísic per disciplinar la gent. L’obsessió del PIB és l’obsessió de fer funcionar la roda dels deutes i viure dels interessos"

El biaix del PIB ha estat denunciat per experts de primera fila, que han demostrat que els esforços per aconseguir un desenvolupament més sostenible són sistemàticament minats i contrarestats per les decisions basades en aquest indicador obsolet. L’any passat, Joan Martínez-Alier (catedràtic emèrit d’economia a la UAB i impulsor de l’economia ecològica i l’ecologia dels pobres) afirmava que el PIB és ‘un invent metafísic per disciplinar la gent’ i que ‘l’obsessió del PIB és l’obsessió de fer funcionar la roda dels deutes i viure dels interessos’. Fa cosa d’un mes, el professor d’economia de la Universitat de Cambridge, Partha Dasgupta, en la presentació dels resultats  de l’estudi ‘L’economia de la biodiversitat’[2] que li havia encarregat el Departament d’Economia del Govern del Regne Unit, va dir que “la prosperitat s’ha aconseguit amb un cost devastador sobre l’entorn natural” i que “la nostra mesura tradicionals de prosperitat econòmica - el PIB- ja no serveix”.

Partha Dasgupta: ‘La prosperitat s’ha aconseguit amb un cost devastador sobre l’entorn natural. La nostra mesura tradicionals de prosperitat econòmica - el PIB- ja no serveix”.

Davant de constatacions com aquestes, augmenta gradualment el nombre de països que adopten sistemes de comptabilitat nacional alternatius, com ara l’Índex de Progrés Genuí (que integra indicadors socials, ambientals i econòmics); l’Índex de Desenvolupament Humà (proposat per l’ONU); el PIB verd (que descompta les externalitats negatives, majoritàriament ambientals), o la petjada ecològica (que mesura la pressió global d’un país sobre els ecosistemes) entre altres. Aquests indicadors són molt més útils que el PIB per reorientar polítiques, i mostren que la societat de molts dels països que tenen un PIB modest està, en realitat, millor que la de països que ostenten els PIB més alts del món.

"Què impedeix, doncs, substituir el PIB? Bàsicament, les plutocràcies que dominen l’economia especulativa mundial, que han anat bloquejant els intents que es produís un  acord institucional al màxim nivell per substituir-lo"

Un sistema de comptabilitat nacional que reflectís adequadament l’estat dels recursos naturals i la qualitat ambiental del país seria un instrument essencial per integrar les polítiques ambientals i econòmiques en tots els sectors de l’administració pública. Sobre aquest fet, el consens internacional és ampli i solvent. Què impedeix, doncs, substituir el PIB? Bàsicament, les plutocràcies que dominen l’economia especulativa mundial, que han anat bloquejant els intents que es produís un  acord institucional al màxim nivell per substituir-lo. Per superar aquest bloqueig, una de les respostes més creatives i prometedores que s’han impulsat recentment és l’Aliança de l’economia del benestar (Wellbeing Economy Alliance) amb la finalitat de catalitzar el canvi cap un ‘benestar sostenible’, és dir, per transformar el sistema econòmic en un altre que atengui ensems la justícia social i ambiental, que posi el sistema econòmic al servei dels interessos socials, tot respectant els límits planetaris.

Països com Escòcia, Gal·les, Finlàndia, Islàndia i Nova Zelanda en formen part[3]. Les regles de l’economia del benestar estan configurades per fomentar la col·laboració entre governs, empreses i societat civil respectant els límits físics de la Terra i promovent la restauració dels seus ecosistemes malmesos.

"Seria un gest molt oportú que Catalunya s’integrés a l’Aliança de l’economia del benestar. Així el nou Govern podria orientar les seves polítiques a partir d’indicadors socials i ambientals més solvents i fiables, i demostrar que li interessa, realment, el benestar de la nostra societat més que no pas l’evolució d’un indicador econòmic tan parcial i enganyós com el PIB"

Ara que s’ha de constituir el nou Govern de la Generalitat i que ja hi ha una massa crítica social que veu clara la necessitat d’impulsar canvis profunds per abandonar les tendències insostenibles, seria un gest molt oportú que Catalunya s’integrés en aquesta aliança. Així el nou Govern podria orientar les seves polítiques a partir d’indicadors socials i ambientals més solvents i fiables, i demostrar que li interessa, realment, el benestar de la nostra societat més que no pas l’evolució d’un indicador econòmic tan parcial i enganyós com el PIB. Estic convençut que seria una de les accions de govern més efectives que es podrien adoptar per impulsar la indispensable transició ecològica de què tant es parla.

---