S’acosten les eleccions al congrés i al senat espanyols i el panorama polític ha esdevingut desolador. Podria ser així perquè es veu a venir que serà difícil formar majories clares i que, les que eventualment es puguin articular, seran inestables, a no ser que hi hagi una sorpresa d’última hora. Però el sentiment de desolació es basa en alguna cosa més profunda i preocupant. Difícilment es pot resumir en una paraula, però sí que es pot percebre en diferents aspectes: debats de baix to amb absència de qüestions clau pel futur col·lectiu; substitució de l’intercanvi civilitzat d’arguments per la superficialitat, la mala educació i les amenaces per part d’alguns (mal) anomenats líders; ànim de revenja per damunt del consens.
Si Espanya fos un personatge de pel·lícula de ciència ficció, aquest es trobaria atrapat en un univers paral·lel tardofranquista, un autèntic malson sense possibilitat de retorn i poblat per Landa, Ozores, Marujita Diaz i Zampo. Són moltes les paraules i els fets que es poden sentir i veure en aquest circ político-mediàtic en què vivim que ens evoquen aquest malson. En aquest sentit, vull fer esment d’ un vídeo que corre per la xarxa en el qual apareix el cap visible del partit espanyol alineat amb els perdedors de la Segona Guerra Mundial en una situació molt compromesa. Havia estat convidat a un d’aquells esmorzars amb empresaris i premsa i va succeir el següent: des del públic se li van formular algunes preguntes específiques i es va quedar literalment en blanc. Així, una pregunta rere l’altra, el gran dirigent s’anava fent petit, fins que es va convertir en una persona balbotejant, perduda en un infern del què en va sortir dient “¡Viva España!”.
"Si Espanya impulsés la transició energètica en unes dècades deixaria de pagar més de 40.000 milions d’euros anuals a l’exterior per combustibles fòssils."
I fora del circ, la realitat. Una realitat que no és objecte de debat, que és com si no existís, i que té molt a veure amb la sostenibilitat. Alguns dels grans problemes de l’estat són en bona part símptomes d’una malaltia que es podria qualificar d’estratègia absent quant a gestió de recursos. Parlem per començar d’un país amb una economia afeblida, que no acaba de recuperar-se de l’última crisi, i que se situa en un posició molt perillosa davant un eventual nou episodi de dificultats. Si Espanya impulsés la transició energètica en unes dècades deixaria de pagar més de 40.000 milions d’euros anuals a l’exterior per combustibles fòssils.
L’atur d’Espanya és una anomalia en el món occidental. Fins i tot Portugal, amb una economia plena de dificultats ha estat capaç de reduir-lo a poc més del 6% en aquests darrers anys de relativa bonança. A Espanya supera el 14%, que és una xifra pròpia de situació de crisi en la majoria de països.
Ara fa uns 10 anys l’ Instituto para la Diversificación y Ahorro de Energia va fer un estudi sobre la capacitat de les energies renovables de generar lloc de treball. No sembla que cap govern li hagi fet gaire cas. És greu, i més tenint en compte que publicacions com Forbes , entre d’altres, avalen la idea de que l’impuls de les renovables és crucial per crear feina en quantitat i en qualitat. Si pensem que l’economia espanyola pateix també pel pes que hi tenen les feines de baix valor afegit en el conjunt, aquest hauria de ser un aspecte per considerar.
"La falta de visió no es circumscriu a l’energia sinó a la gestió d’un altre recurs vital: el territori. Les polítiques no han seguit les recomanacions avalades pel mateix govern"
La falta de visió no es circumscriu a l’energia sinó a la gestió d’un altre recurs vital: el territori. Aquí les negligències s’acumulen. Els anys del boom immobiliari van portar a un model d’ocupació del sòl que ha deixat empremta per a moltes dècades i potser en alguns casos de forma irreversible. Mentre això passava de forma més intensa, durant els primers anys d’aquest segle, el Ministeri de Medi Ambient col·laborava en la realització de Libro Verde de Medio Ambiente Urbano, sota la concepció i direcció tècnica de Salvador Rueda i amb la participació d’un gran nombre d’experts, i que apostava per un model territorial contrari al que s’estava desenvolupant. Les polítiques no han seguit les recomanacions avalades pel mateix govern.
El territori està patint també per uns desequilibris immensos en el repartiment de la població i, en lloc d’intentar revertir aquest fenomen, s’ha impulsat una política de transport amb inversions ruïnoses en mobilitat d’aparador que encara obren més la ferida de la despoblació i potencien l’efecte xuclador de la capital, causa principal del problema.
"És just reconèixer que han estat els governs locals els que més sensibilitat han mostrat per identificar, analitzar i actuar respecte a la realitat exposada, amb les limitacions, és clar, pròpies dels seus àmbits de competència"
És just reconèixer, amb les excepcions que es vulgui, que han estat els governs locals els que més sensibilitat han mostrat per identificar, analitzar i actuar respecte a la realitat exposada, amb les limitacions, és clar, pròpies dels seus àmbits de competència. És curiós -i trist a la vegada- que moltes de les instàncies polítiques des de les quals es reclama “sentit d’estat” són les que més han contribuït per acció o per omissió a invisibilitzar els problemes exposats. És curiós -i revoltant a la vegada- que aquells que repeteixen contínuament que “cal parlar dels temes que importen a la gent” tapen amb els seus discursos les qüestions que de veritat haurien d’importar a tothom. Espanya té un problema polític els components del qual són majoritàriament socioambientals. Per encarar-ho fa falta intel·ligència, consciència, respecte, diàleg, que són també les condicions per un autèntic sistema democràtic.
La filòsofa Hanna Arendt en el seu llibre, Els orígens del totalitarisme, una de les millors anàlisis sobre els mecanismes que operen en la destrucció de la democràcia, va advertir el 1951 que el totalitarisme substitueix el talent de primera fila pel fanatisme i l’estupidesa.
Algú ha vist últimament talent de primera fila?
