Les vacances afavoreixen la fugida dels ambients habituals. Nous entorns, noves olors i nous menjars podria ser una consigna vàlida per a aquest període. I quan tanta innovació no és possible, com a mínim ens cal el contrast amb allò que fem i sentim la resta de l'any. Així, per exemple, qui està normalment exposat al soroll constant buscarà el silenci. L'organisme, com a gran màquina biològica, necessita el seu reset, un canvi d'estat puntual que li permeti tornar-se a posar en marxa per afrontar la quotidianitat.
¿Què succeeix quan aquesta quotidianitat està formada per la lectura d'informació i el desfici per la transferència de dades que avui tenim al nostre abast? No sé si és possible escapar temporalment a aquest ambient que, sense adonar-nos, ja conforma una realitat vital com l'aire que respirem. Quantes persones han provat de deixar de banda el mòbil i Internet completament durant una setmana? Sembla clar que el que va ser una opció fa 15 anys ara és una necessitat.
(F)
Si el nostre paisatge visual habitual patís una transformació cada minut ens envairia una sensació de desassossec. No obstant això en el paisatge format pel món de la informació els canvis són encara més vertiginosos. És prou coneguda la magnitud d'aquests canvis que se sol exemplificar amb el fet que en els darrers 30 anys s'ha produït més informació que en els 5.000 anteriors. Sigui exacte o no, la comparació funciona. Una altra mesura més precisa i pròpia del món digital ens indica que el conjunt d'informació emmagatzemada a la xarxa supera els 500 exabytes. Altres fonts rebaixen la xifra a 281 exabytes i si ens quedem amb aquesta darrera això suposa un repartiment aproximat de 45 gigabytes per persona. Aquesta quantitat d'informació -per entendre de què estem parlant- és la que hi hauria en un prestatge de 450 metres de llarg ple de llibres. Naturalment, la pròpia dinàmica del tema, fa que aquestes xifres siguin ja obsoletes un cop s'han llegit
No cal reflexionar gaire per adonar-se que aquí hi ha una qüestió transcendent. La humanitat en conjunt -amb diferències personals importants- està confrontada a un volum d'informació que no pot processar ni globalment ni individualment. I molt menys assimilar i transformar en coneixement. Cal pensar, a més, que gran part d'aquesta informació es tracta de registres de videocàmeres, historials de navegació, i tota mena de llistats que ocupen cada cop més espai virtual. Una de les característiques d'aquesta informació és que apareix enormement fragmentada i aquesta sensació s'incrementa de manera directament proporcional a les limitacions en la formació de la persona que hi accedeix. Realment la disponibilitat té una mica d'engany; és com si algú que ha d'entrar en una habitació que està tancada se li oferissin 100.000 claus diferents per obrir el pany. Si ha d'entrar-hi de seguida aquesta oferta és pràcticament equivalent a no tenir-ne cap.(F)
Però al costat de la capacitat per transformar dades en instruments útils en el moment en què en tenim necessitat, hi ha un altra gran qüestió associada al creixement exponencial de la informació: els efectes sobre la salut. La discussió sobre aquest assumpte ve de lluny. Va ser un informe elaborat per l'agència Reuters als anys 90 (Dying of Information?) on per primer cop es va encunyar el terme Information Fatigue Syndrome (IFS). La idea que s'hi desenvolupava era tan simple d'exposar com preocupant. En síntesi, els treballadors que havien de processar cada dia un elevat volum d'informació manifestaven un seguit de símptomes com una paràlisi de la capacitat analítica, hiperactivitat, ansietat i dubtes sobre un mateix, i tot plegat els portava a prendre decisions absurdes i els feia arribar a conclusions equivocades. Una de les observacions més interessants que vindrien a completar aquesta descripció és la sensació per part dels que pateixen l'IFS que mai podran digerir tot allò que tenen per processar -llegir, veure, escoltar, etc- i que cap avenç és satisfactori perquè després d'un aparent guany arriba una nova onada de dades que multiplica per 100 el volum de les anteriors. El fantasma de Kafka entra en escena.
A Star Trek:The next generation la continuació vuitantera de la mítica sèrie dels seixanta, hi havia un simpàtic personatge anomenat Data que era capaç de passar les pàgines de qualsevol llibre a alta velocitat, potser en un segon o dos. En acabar ja ho sabia tot. Clar que era un androide. En canvi, no entenia ni un acudit de parvulari i es desesperava en termes cibernètics per no treure l'entrellat d'un parell de frases amb doble sentit.
En els darrers anys el creixement de la xarxa ha suscitat una gran reflexió sobre les conseqüències d'aquest fenomen irreversible en la intel·ligència individual i col·lectiva. Es podria destacar entre els més apocalíptics el llibre de Mark Bauerlein The Dumbest Generation. How the Digital Age Stupefies Young Americans and jeopardizes our Future i el de Chris Hedges Empire of Illusion: The End of Literacy and the Triumph of Spectacle. D'alguna manera, i fent una mica de broma però no massa, pot ser que aquests autors temin un futur ple de persones-data, un món ple de fluxos i processos ràpids de la informació on conceptes com categoria, valor o sentit hagin estat oblidats.
No sé si aquests autors tenen raó però, deixant aquest terreny més especulatiu, sí que és cert que síndromes com l'IFS i totes les seves variants són un senyal d'avís que, al costat de la contaminació atmosfèrica i acústica, estaria emergint una altra tipologia de pol·lució. A l'Anglaterra del segle XIX alguns autors lloaven els fums de les fàbriques en termes poètics. Poc a poc, l'observació serena i el coneixement van anar posant les coses al seu lloc.
