Turisme de masses: mirant al futur pel retrovisor (per Dídac Ferrer)

Mentre amb l'eco de Bali la consciència global diria que va copsant poc a poc la magnitud del repte al que ens enfrontem ja, darrerament la premsa també fa ressò d'algunes notícies en el sector turístic que m'inquieten. Ho fan perquè són la prova clara que peces claus del sistema, malgrat els avisos incontestables, segueixen negant l'evidència i destapant el cava cada vegada que aconsegueixen dirigir la societat en un nou carreró sense sortida. Un primer exemple. Tots cofois perquè la temporada d'esquí, malgrat estiguem en un dels pitjors anys de precipitacions (de neu també), s'inicia abans que mai. Ho permeten les inversions milionàries en canons de neu, i de retruc, la garantia d'un consum molt significatiu d'aigua. D'aquest, diuen que un 80% en fondre's retorna al sistema hídric mentre que només la resta es perd en evaporar-se. El que no retorna, però, i sobretot, és el consum d'energia que cal en l'operació. Per fer què? Doncs per garantir que unes desenes de milers d'esquiadors incontinents puguin 'com qui demana maduixes a l'hivern- començar a esquiar per una ridícula serp blanca enmig d'un paisatge de color torrat. Em pregunto si realment dóna tant plaer esquiar en aquest contrast antinatura més proper d'un patchwork kitch que d'un ambient d'alta muntanya. Segon exemple. Fa uns dies es confirma que el govern aragonès dóna el vist-i-plau definitiu al fastuós projecte Gran Scala que contempla construir al bell mig dels Monegros el segon 'Las Vegas' del món, de més de 2000 hectàrees de superfície i que preveu atraure uns 25 milions de turistes globals cada any. A més, el president d'Aragó ho presenta com el relleu natural a la Expo 08, que si no m'equivoco, anirà sobre l'aigua i la sostenibilitat. Doncs bé, serà que el tema ja no donava més de sí, car ja s'ha dit que el dia després que s'acabi l'Expo -els símbols són els símbols- es posarà la primera pedra d'aquest projecte que necessitarà megadosis d'aigua i energia per poder funcionar i assegurar el retorn de la gegant inversió. Que per cert, fan uns magnats australians que per fi han trobat on sembrar la llavor del projecte que ningú no volia: al bell mig d'un desert! En el tracte entre inversors i govern aragonès, a qui creieu que li ha tocat encarregar-se d'assegurar aquests subministraments? El mateix representant dels inversors declara que necessiten 'mucha infrastructura, carreteras, agua, luz...de todo se encarga el Gobierno de Aragón, que ha mostrado muchísimo apoyo al proyecto desde el principio'. Són exemples, i n'hi ha molts més, on veiem com decisions que beneficien un sector empresarial determinat aconsegueixen determinar -m'atreviria a dir inventar-se- les necessitats socials i comprometen greument el grau de llibertat dels qui vindran darrere. El pitjor, és que amb dos dits de front es pot veure que el rumb d'aquests projectes no contempla cap anàlisi bàsic del risc que suposa la dependència absoluta sobre uns recursos cada vegada més escassos, pels quals la competència augmentarà dràsticament i les decisions, esperem, hauran de prioritzar irremeiablement necessitats més bàsiques. Una prova més de la resilient capacitat de decidir tot mirant pel retrovisor on tot allò que s'agreuja, millora.