Txad

"Ens férem càrrec d’un hospital pràcticament en ruïnes. Només hi havia alguns auxiliars que es resistien a anar-se’n i abandonar els malalts. Et preguntaves què hi feia i què esperava tota aquella pobra gent, deixada de la mà de Déu en un hospital desfet per les bombes i sense personal mèdic. Què hi feien, amb el guix de mesos o les benes infectades. Què hi feien, morint desatesos, sense que les seves ferides de bala, fractures accidentals o malalties agudes trobessin interlocutor clínic. Què hi feien, en aquella inútil despulla hospitalària, rebentada pels bombardeigs. Però aquesta és una pregunta d’occidental: a l’Àfrica sempre hi ha algú esperant alguna cosa en qualsevol indret. Esperen i somriuen. En aquella ocasió, arribàrem nosaltres.”

Vaig escriure això a La dèria de mirar (Planeta, 2000). Hi relatava la missió d’ajuda sanitària que vaig organitzar, de 1980 a 1982, a   N'Djamena ("http://ca.wikipedia.org/wiki/N%27Djamena"), la capital del Txad, en ple enfrontament de les tropes del president Goukouni Oueddei, pro-libi, amb les del rebel Hissène Habré, pro-francès. M’entristeix veure que el cicle continua, amb una recurrència inacabable. Habré, que ja havia deposat l’any 1978 el president Félix Malloum, tornà a emparar-se del poder l’any 1982, fins que fou a son torn deposat l’any 1990 pel rebel Idris Déby, amb el qual s’enfronten, ara que és president, els nous rebels de torn, capitanejats per l’ex-ministre de defensa Mahamat Nour, que ja no sé què propugnen. Es diu que són pro-sudanesos. O sigui pro-islàmics. És a dir anti-estatunidencs. O sigui pro-xinesos. O què sé jo... Decàdes i dècades de sofriment per a un país castigat i pobre, el darrer de la llista mundial, si el diòxid de carboni indica res: emet 0,013 tones anuals de CO2 per cap, davant de les 20,3 (mil cinc-centes vegades més) emeses pels Estats Units...

“Sense electricitat, a l’escadussera llum de petits blens sobrenedants en una llàntia, sota un cel tropical aturat en el silenci, en el pati porxat de casa nostra, en plena guerra civil, d’un radiocasset de piles sortia Die Forelle («La truita»), l’eufòric quintet de Schubert. Era la peça preferida de Carles de Javier, la meva mà dreta i cirurgià en cap. Jèiem esgotats per l’excés de feina, per la calor del dia, per la tensió de la guerra, per les dificultats d’un hospital sense mitjans. Però en aquell moment només hi havia la fresca de la nit, la pau de l’eixida, la tranquil·litat del nostre esperit, els indolents torterols que s’escapaven de la tetera. I els saltirons de La truita joguinejant una vegada i una altra, a manca d’altres cintes. El temps s’aturà. Mai més no he tornat a veure la vida com abans d’aquella nit, tal vegada perquè un esglaó de nova saviesa m’ajudà a distingir les coses banals de les profundes, les essencials de les supèrflues. Cedí el coneixement per tal que la saviesa percebés el sentit de la pau i de la guerra, el valor de la bellesa i de la música tota nua, la lluïssor de la penombra en plena obscuritat… En Carles morí poc després.”

Pobresa i sofriment. Lluita pel control de riqueses potencials, perquè al Txad hi ha petroli per descobrir. Qui arma i rearma aquests exèrcits absurds que combaten per mandra de deixar-ho? És contra tanta inequitat i misèria que ens hauríem d’alçar. Ens sobren rebels, ens manca rebel·lia.